De bèsties i sobirans
L’exposició del Macba és una de les millors col·lectives que ha exhibit el museu en bastants anys
El Macba continua al mateix lloc, però només ho sembla. Els xavals que en sobrevolen la plaça pujats a taules de skate que els permeten salvar sense problemes i baixar-ne a més velocitat la rampa-paret del museu, que no és d'accés al centre sinó una tanca que condueix disciplinadament els visitats a accedir-hi de manera ordenada, van veure arribar dimecres 18 al vespre gent que es quedava a la porta. Exigien l'obertura d'una exposició, censurada pel director del museu i prohibida. Dissabte, els xavals, potser els mateixos, van sentir dir que l'exposició s'obria; les càmeres de TV hi van entrar. Dilluns a la tarda els xavals hi van veure arribar autoritats de pas decidit que en van sortir més de dues hores després, amb tres caps segats.
Les testes del conservador en cap Valentín Roma i del cap de programes públics Paul B. Preciado rodolaven per la rampa-paret, on ha quedat pengim-penjam el cap del director, Bartomeu Marí, de dimissió acceptada pel patronat del Macba però que haurà de seguir pengim-penjam fins que hi hagi nou director. El gerent, l'home de la pasta, és l'únic supervivent. Dins del museu, a la mateixa planta baixa d'accés, La bèstia i el sobirà queda com a prova magnífica del seu títol. Aquesta és una història, en efecte, de bèsties i sobirans.
L'exposició és francament bona. No se la perdin, seria una llàstima. No tinc ni idea de quant durarà, en principi està programada fins al 30 d'agost, però tal com estant anant les coses igual desapareix en qualsevol moment. I és una exposició excel·lent, de debò. Per a mi, que fa uns 25 anys que vaig començar a fer informació d'exposicions en museus i centres públics i que avui les segueixo com a professora d'art, és potser la millor col·lectiva del Macba en bastant temps.
Per les sales circula una energia no gaire diferent a la dels xavals de l'skate de fora. Quan hi vaig anar, diumenge, enmig de la parafernàlia muntada al voltant d'una sola de les obres, que havia provocat primer la censura i prohibició de la mostra i després que el director reculés i es baixés els pantalons del bon professional, jo no tenia cap partit pres. No hi havia hagut roda de premsa ni coneixia doncs els criteris dels quatre comissaris que l'han preparat ni havia sentit cap explicació de cap artista, que és el que les rodes de premsa possibiliten a periodistes i crítics. Tampoc hi ha catàleg, cosa estranyíssima. I arran de la prohibició, de la web del Macba havia desaparegut l'escarida informació fins aleshores disponible.
Vaig entrar a l'exposició sense directrius, disposada, això sí, a no deixar-me menjar la vista per l'obra que des de dimecres apareixia un cop i un altre per tots els mitjans, també per les xarxes i sobretot. Només entrar, a les primeres obres, el meu acompanyant i servidora, que no sempre compartim gustos ni criteris, ens vam sentir atrets per les obres i, empesos pel que cadascú és reclamat quan està en una exposició, ens vam separar, cadascú per la seva banda, fins que al cap d'una mitja hora ens vam retrobar i ens vam dir que allò està bé, que vés a mirar el libanès, fixa't quant de dibuix meravellós hi ha, els artistes estan tornant al dibuix!, que bé el Sagrat Cor de Marica i la monumental i delicada Assumpció gloriosa d'Ocaña, dues obres del 1982 que avui pertanyen a una col·lecció privada i es veuen tan poc.
L'energia que vaig notar en el recorregut provenia de les obres, però també, em va semblar, de l'interès concentrat dels meus veïns de sala, joves i grans, que potser hi havien acudit per la propaganda que la censura ha donat a aquesta exposició però que, un cop a dins, miraven i remiraven, concentrats i sorpresos. Hi havia menys rotllana davant l'obra censurada que a la sala on el libanès Rabih Mroué mostra el vídeo (17 minuts) Sobre tres pòsters. Reflexions sobre una video-performance, del 2004, rotund monòleg, i tan delicada obra com una d’Ocaña, sobre com el Líban ha passat de la lluita guerrillera laica al fanatisme religiós ultraarmat des d'aleshores, any de l'11-S novaiorquès. El monòleg es clou amb la constatació que els esforços laics han estat abduïts pels mitjans sense remissió. Una mica, vam comentar el meu acompanyant i jo, com el que ha passat amb aquesta exposició.
Quatre comissaris i 31 artistes han posat dempeus La bèstia i el sobirà. El títol remet a les dues figures al·legòriques de la política que, seguint el filòsof Derrida que ho va formular, s'han situat històricament enllà de la llei: la bèstia, perquè se li suposa que desconeix el dret, i el sobirà perquè el seu poder és precisament la capacitat de suspendre els drets. Aquest dilluns al vespre la comissió delegada del Macba feia públic el seu comunicat decisori sobre la crisi que viu el museu. El to i la manera expressiva dels vuit punts del comunicat no deixen cap dubte sobre qui és la bèstia i qui el sobirà. Mentre el llegia, davant l'ordinador, em vaig aixecar de la cadira i em vaig posar... ferms!
Enhorabona i gratitud a l'equip d'artistes i comissaris de La bèstia i el sobirà.
Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF
