Selecciona Edició
Connecta’t

La profecia de Margarita Rivière

La periodista debuta en la novel·la amb un ‘thriller’ en clau de política catalana actual

Al llibre El Príncep, Maquiavel va escriure: “La fortuna canvia i governa els homes, tenint-los sota el seu jou”. És probable que Margarita Rivière (Barcelona, 1944) ho recordés quan va començar a traçar el perfil del protagonista de Clave K (Icaria), el seu debut en la novel·la, en la qual, sota el gènere del thriller, la periodista il·lustra la paràbola d'ascens i caiguda de K, un exbanquer que, després d'arrasar en unes eleccions autonòmiques i convertir-se en líder de l'imaginari poble “kaiko”, assisteix impotent a la desintegració de la seva carrera quan un fiscal l'acusa d'espoliar el banc. Gairebé 15 anys han hagut de passar abans que aquest thriller polític veiés la llum: escrit a finals dels noranta, no va trobar editor pels inevitables paral·lelismes amb la realitat sociopolítica catalana. Una letargia que no ha alterat l'actualitat del seu contingut.

Clave K és moltes coses al mateix temps: un thriller àgil, però també una rondalla moral capaç de retratar alhora una societat i els seus diferents estrats i actituds”, va explicar ahir el periodista d'EL PAÍS Xavier Vidal-Folch, que, juntament amb el també periodista Sergio Vila-Sanjuán, va presentar el llibre. L'autora no va poder anar a l'acte però, per videoconferència, va recordar que “el joc de la novel·la permet arribar on el periodisme no pot”, mentre els presentadors convergien a definir l'obra de “profètica”: en la història de K s'entreveuen els fets més convulsos de la recent política catalana. “Quan el vaig llegir vaig pensar que era una imprudència i encara avui continua sent un llibre potent, impertinent i sense pèls a la llengua”, va resumir Vidal-Folch.

L'obra construeix un delicat microcosmos habitat per magnats àvids, polítics “acostumats a aquest procés mental del ‘sí, però no’ i del ‘no, però sí’”, com admet un dels personatges; noies cosmopolites desencantades del fet que “les persones no s'entenen perquè no s'escolten”, periodistes que batallen per reivindicar “transparència, entesa i convivència”. Una col·lecció de personatges kafkians –com la mateixa Rivière va subratllar–, prototips universals capaços d'aixecar una sàtira dramàtica sobre els complicats mecanismes del poder, “blancs i negres, sense matisos”, segons Vidal-Folch. Les profecies, com la vida, solen ser així. Sense matisos.