Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNA

Andalusia i Catalunya: la nova aliança?

Si Díaz vol fer una contribució a la recuperació del socialisme no té cap bandera millor que aixecar la de l'Espanya plural

La victòria de Susana Díaz en les eleccions andaluses constitueix sens dubte un èxit personal indiscutible, que denota que es tracta d'una política de raça amb un coratge i una intuïció polítiques que cal reconèixer. Coratge per prendre la decisió arriscada d'anticipar les eleccions. Intuïció per copsar que era el moment propici per intentar frenar el deteriorament electoral socialista, aprofitar el descrèdit del PP i agafar amb el peu canviat la força emergent de Podem. Agradarà més o menys el seu estil o les seves propostes, però ha mostrat unes virtuts que no són comunes en política: habilitat, coneixement a fons de la conjuntura, càlcul i ambició. Molta ambició. Tan personal com política.

D'aquesta manera Susana Díaz es consolida com un valor polític real que cal tenir molt en compte en la política espanyola. Pel pes indubtable d'Andalusia en el conjunt espanyol: la comunitat més poblada; la comunitat indispensable en l'equilibri territorial i polític de l'Espanya autonòmica; la comunitat amb una posició estratègica clau en la difícil i complexa relació entre les dues ribes de la Mediterrània... i també, pel pes inqüestionable del PSOE andalús en el conjunt del socialisme espanyol, amb unes pretensions de primacia de delicada i conflictiva gestió.

La consideració realista de la força de Susana Díaz topa amb una sèrie de prejudicis i clixés instal·lats que seria prudent examinar fredament i rigorosament. I sense apriorismes, si es vol fer un intent seriós d’anàlisi per pensar, també, les relacions entre Catalunya i Espanya. O no hauríem de començar ja –sense embuts ni arrogància– a restablir els ponts entre Catalunya i Andalusia?

D'entrada, cal fugir del tòpic dominant sobre una Andalusia vista com una regió paràsita, amb prioritat per a les transferències europees i de les comunitats espanyoles més riques, incapaç de superar per si mateixa els seus problemes econòmics i socials estructurals, instal·lada en una posició de victimisme permanent ... És evident que no poden negar-se els problemes estructurals de la societat andalusa, ni tampoc la presència d'un discurs victimista que tendeix a eludir la responsabilitat pròpia, fins al punt de constituir un veritable nacionalisme andalús. Però tampoc no pot negar-se l'esforç sostingut de superació d'Andalusia i, en particular, el dinamisme de la seves ciutats. Des de Sevilla fins a la dinàmica Màlaga, que se'ns presenta com una ciutat d'una enorme potència cultural. L'estigmatització d'Andalusia com a regió endarrerida i subvencionada ha estat una contribució permanent a la construcció del discurs nacionalista i populista. Ens podem permetre mantenir aquesta visió?

És per això que des de Catalunya s'hauria de tenir una especial sensibilitat per establir amb Andalusia unes relacions de respecte mutu, condició necessària per poder reconstruir el diàleg imprescindible per a la convivència ibèrica. Al punt que han arribat les coses pot semblar extemporani recordar aquella idea que postulava el president Pasqual Maragall de basar aquesta convivència en la solidaritat recíproca, que garantís simultàniament una solidaritat econòmica ben proporcionada i acotada en el temps i una solidaritat lingüística i cultural que expressés el reconeixement de l'Espanya plural. Per què no? No hauríem d’explorar, a fons, noves mirades –per què no­–, aliances­­? Desconec si el president Artur Mas, per exemple, ja ha parlat amb la nova presidenta... però jo no esperaria gaire a fer la primera visita... o a convidar-la.

Des de la força que li dóna la seva victòria electoral, Susana Díaz té l'oportunitat de recuperar aquest discurs, lluny de la temptació populista que la portaria a fer-se l'abanderada de l'Espanya única. Si Susana Díaz vol fer una contribució positiva a la recuperació del socialisme espanyol no té cap bandera millor que aixecar la de l'Espanya plural, única manera que a Catalunya la paraula del socialisme espanyol torni a ser escoltada. Pot esperar-se del seu coratge i la seva intuïció una aposta que seria guanyadora per a la causa del socialisme i la d'una Espanya integradora? No ho sé, però sí que sé com d’útil seria per a ella (per a les seves ambicions), per a Andalusia i per al seu partit. Si el PSOE és vist com un partit només andalús no governarà mai Espanya. Si amb el seu particular nacionalisme ha guanyat les eleccions... amb una mirada a la pluralitat nacional espanyola podria guanyar les properes. Catalunya i els seus lideratges polítics haurien de començar a mirar cap al sud si volen continuar somiant amb el nord. Potser ha arribat el temps del quid pro quo entre Catalunya i Andalusia.

Antoni Gutiérrez-Rubí @antonigr, assessor de comunicació