Fets a mida
Mas convoca a les urnes amb exagerada anticipació i ara el seu soci/opositor llança dubtes sobre la data fixada
Faltava aquesta perla en el núvol independentista. El molt astut Artur Mas va anunciar fa setmanes a so de bombo i platerets, davant la sorpresa de la humanitat –el món ens mira–, que el 27 de setembre hi hauria eleccions autonòmiques. Era un fet de la seva exclusiva competència i, alhora, un cop d'efecte mestre molt de l'estil de Mas, ja que ningú anuncia unes eleccions serioses amb tantíssima anticipació. Però aquí som peculiars, originals i pretensiosos: la claca va aplaudir amb entusiasme; gran estrateg Mas, rei de l'inesperat, que agafa tothom amb el pas canviat! Observeu que la nostra peculiar sofisticació requereix que unes eleccions siguin alguna cosa més que unes eleccions tout court, així que, a més d'anomenar-se plebiscitàries, aquestes eleccions han nascut per fer història. Com a devoradors d'esdeveniments històrics la nostra dieta reclama aquesta constància.
Ha passat un mes i vet aquí que l'aliat/opositor (una altra peculiaritat que encarna el rebuscat amic/enemic d'ERC, còmplice governamental al mateix temps que cap de l'oposició) deixa caure, com qui no vol la cosa –i ja se sap que aquesta mena d'actituds aquí es prenen sempre seriosament– si serà veritat o no que el 27-S hi haurà eleccions autonòmiques/plebiscitàries. I, com és obvi –és cert que Junqueras no creu que hi hagi eleccions el 27-S com va anunciar Mas?, es pregunta el fòrum de corifeus mediàtics mantenidors d'aquests jocs olímpics de l'independentisme– s'organitza el terratrèmol.
El gran enrenou dura tota la nit: Senyor Mas, no es passi de llest! Atès el seu astut currículum, és aquesta una altra jugada de les seves? Ens vol enredar un altre cop? No en té prou amb el 9-N, amb el Tricentenari, amb els solemnes pactes de tutti quanti, amb l'enlluernament europeu –i tant que ens observen, els semblem divertidíssims!–, amb el col·lapse de Montserrat i amb l'admiració, al capdavall, de la diplomàcia universal? Va dir que hi hauria eleccions el 27-S però en va assegurar la celebració? L'hem enxampat in fraganti o és un altre embolic del seu aliat/opositor?
Un suspens tremend. Un país en suspens. Així transcorre la intriga apassionant de la política catalana, quan l'amic Oriol Junqueras –os Yogui per als seus simpàtics simpatitzants– surt a la palestra. Atureu les màquines! Res de res! La data es manté! Ningú dubta de Mas, aquí tenim l'anunci: tot serà tal com es va dir, no hi ha cap ombra de dubte, ve a dir. Així calma la gossada mediàtica que ensuma buscant emocions impossibles en l'avorriment congènit del procés. Perverses intencions contra Catalunya –ja ho va dir Marta Ferrusola– caminen soltes.
Votar alcaldes per a la independència és com inventar-se una novel·la, molt més divertit, esclar, però funcionaran les coses?
Però després Quico Homs, aquest conseller que fa tots els papers de l'auca, reparteix Tranxilium: tot va ser un malentès… Aquí tots ens estimem. Per això aquesta política viu de malentesos, avui amb Esquerra demà amb Unió i sempre amb els enemics del procés, sempre disposats a fer sortir els colors als valents i heroics independentistes no del tot declarats com el mateix Artur Mas.
Això dels malentesos és un neguit diari. Alguna cosa es veu en aquesta posada en escena. Ara, per exemple és un malentès pensar que les eleccions municipals són també plebiscitàries? Ni el molt savi Quico Homs és capaç d'aclarir-ho: ens encanten els embolics. I segur que hi ha qui es renta les dents pensant que així s'evita l'espanyolisme, no us penseu. El mateix monotema és, alhora, un gran embolic, es pot demanar una intriga més gran que fer possible l'impossible? Excés d'excessos cap a dins, sense moure's, mirant-se el melic i amb aires d'estar per casa. Votar alcaldes per a la independència és com inventar-se una novel·la, molt més divertit, esclar, però funcionaran les coses? Quan la història ens convoca fins i tot per graduar-nos les ulleres s'haurà de fer mirar.
Juan Tapia es pregunta en un interessant llibre, Catalunya sense Espanya?, si Espanya entén el nostre pétit point i el nostre kitsch monotemàtic. Sembla clar que en l'engrut patri hi cap de tot, fins i tot aquesta ocurrència de fer paral·lelismes del partit Popular amb Càritas que, òbviament, aprofiten els espavilats. I sembla cert que l'autor de l'acudit no és altre que Hisenda. Celtiberia show continua in aeternum.
Si Mas es munta unes eleccions fake i ho anuncia a so de bombo i platerets no és res si resulta que Hisenda s'encarrega d'informar-nos que el PP és en realitat una ONG. Ah, amics, quin descobriment meravellós, el control d'aquest país, el seu Govern, està a les benèfiques mans d'uns entregats nois que només pensen en la beneficència, com el senyor Montoro i els seus amics. Què han d'explicar-nos a Madrid d'aquest tipus de beneficència tenint aquí els nostres Nobel de la solidaritat com ha quedat palès aquestes setmanes amb el pas de la família Pujol pel Parlament de Catalunya? Espanya sense Catalunya, diguem-ho una vegada més, gairebé no és. Sense nosaltres no serien res. I que tots en gaudim com fins ara. Fets a mida.
Margarita Rivière és periodista
