Selecciona Edició
Connecta’t

De la primavera tunisiana a l’hivern del gihadisme

La repressió de la dictadura i la irrupció del salafisme després de la revolució expliquen el gran nombre d'extremistes

Un policia vigila un control davant del Museu del Bardo.
Un policia vigila un control davant del Museu del Bardo. AFP

Tan incomprensible és al carrer tunisià que els joves Yassine Abidi i Hatem Khachnaoui fossin capaços de perpetrar l'atemptat al Museu del Bardo, com ho és que al voltant de 3.000 compatriotes hagin deixat el país en els últims anys per fer la gihad. “No ho puc entendre, potser és per la repressió contra els religiosos durant la dictadura, però no ho sé”, comentava diumenge un dels afins d'Abidi, mentre esperava que la família recuperés el cos del terrorista, abatut juntament amb Khachnaoui en l'assalt policial. L'expert en moviments gihadistes Wassim Nasr vincula els dos fenòmens i eleva l'alerta: “Si 3.000 persones d'un país d'11 milions estan disposades a fer la gihad a fora, també ho estaran per fer-la dins”.

Tunísia lidera la llista de països exportadors de gihadistes, seguit de l'Aràbia Saudita. Molts han anat a parar al Front Al-Nusra, filial siriana d'Al-Qaida a l'Iraq, o a l'Estat Islàmic (EI), que controla parcel·les de territori a banda i banda de la frontera siriano-iraquiana. Però també combaten a Líbia. Sigui des de l'antiga Mesopotàmia o des de la veïna Líbia, les autoritats tunisianes estimen que mig miler de combatents gihadistes han tornat a casa. Alguns han estat capturats, però n'hi ha d'altres que romanen lliures. “És molt rellevant que ara hi hagi 500 gihadistes de tornada a Tunísia”, continua Nasr, qui a més fa especial atenció en què les crides dels últims mesos fetes per l'EI –fins i tot del tunisià Bubaker el-Hakim, a les files de l'organització a grups gihadistes assentats al país magrebí estan canviant les coses. Fins ara, Al-Qaida era el paraigua sota el qual creixia el gihadisme a Tunísia.

Pel periodista especialitzat Walid Mejri, la tornada d'aquests 500 retornats podria explicar que el gihadisme tunisià, concentrat en l'exterior, ataqui avui dins de les fronteres. Però, per què hi ha tants tunisians enrolats al gihadisme? “Per molts joves és una reacció a l'època dura del dictador Ben Ali”, assenyala Mejri. “Després de la seva caiguda, el 2011, van buscar expressar amb llibertat la seva religió”. Durant l'època de plom de Ben Ali, els islamistes, i els presos polítics, van ser habituals de les presons i la tortura. Va arribar la revolució i el Govern va aprovar una amnistia per a centenars de presos. Les portes de Tunísia, segons recorda Mejri, es van obrir a l'arribada de predicadors de països del Golf, com Qatar i l'Aràbia Saudita. Alguns van recaure, per exemple, en la mesquita salafista d'Al-Fatah, al centre de Tunis, com confirmen alguns dels habituals al rés. Els temples van deixar d'estar sota el control del Govern i el salafisme va agafar força.

Les portes del país també estaven obertes per abandonar-lo. Ho han fet islamistes convençuts de fer la guerra santa, molts rebotats de les presons de Ben Ali, però també delinqüents comuns reclutats a través del sermó, o integristes que volen viure en el califat amb la seva família, violència al marge.

3.000 persones han sortit del país per lluitar amb l’EI i 500 han tornat

Però el gihadisme no és un fenomen nou entre els tunisians. Un dels que va passar per la mesquita d'Al-Fatah és Abu Iyad, fundador el 2011 d'Ansar al-Sharia, organització vinculada a Al-Qaida. Iyad, de nom de pila Seifallá bin Hassine, és un veterà de l'Afganistan. Durant la seva estada al país centreasiàtic va fundar el Grup de Combat Tunisià, al qual van culpar de l'atemptat contra l'afganès Ahmed Shah Masud, líder de l'Aliança del Nord, el 9 de setembre del 2001, dos dies abans dels atacs contra les Torres Bessones. Dos falsos reporters es van citar amb Masud, opositor als talibans, i van fer esclatar la seva càmera-bomba. Els dos eren tunisians.

Iyad va ser detingut a Turquia i empresonat a Tunísia fins, precisament, l'amnistia del 2011. “La laxitud del Govern davant els moviments religiosos després de la revolució”, prossegueix Mejri, “també explica que molts joves acabessin viatjant a fer la gihad”. Va créixer el salafisme als carrers i també, en el seu vessant més violent, a les muntanyes del sud-est del país (Jbel Chaambi), amb menys presència policial.

Vinculada a Ansar al-Sharia i fidel a Al-Qaida, la brigada Okba ibn Nafaa ha perpetrat atemptats en aquestes muntanyes contra les forces de seguretat en els últims mesos. “I tenen territori per atacar”, postil·la l'analista Wassim Nasr, per qui els missatges d'aquest grup cap a l'EI mostren de nou la major influència de l'organització en la qual militen la majoria dels gihadistes tunisians que han abandonat el país.