Selecciona Edició
Connecta’t

El ramat i Marc Márquez

Fins i tot els rivals més caparruts com Lorenzo imiten el pilot de Cervera

Marc Márquez, durant una entrevista.
Marc Márquez, durant una entrevista. repsol media

Viatgem a un món imaginari, el de l’Emmet. L’Emmet és un operari de la construcció. Tot li sembla bé. Viu anestesiat, com la resta dels seus col·legues, per una cançó que cada dia li recorda que “tot és meravellós”. L’Emmet és el protagonista de Lego. La pel·lícula –presentem-la: pel·li d’animació, oblidada als Oscar–, una mena d'El show de Truman on la vida està teledirigida i les ovelles no deixen mai el ramat. A Cal Crutchlow, un anglès amb un humor àcid, tan britànic –pel caràcter, no pel te; ell és addicte al cafè– i tan amic de la burla que a molts resulta, sovint, molest, li sembla que la pel·li ben bé es podria haver enregistrat al pàdoc. El Cal, que a més de políticament incorrecte és pilot de motos, té la llengua molt llarga. I res no li impedeix insinuar que als seus col·legues, també pilots, els falta personalitat per decidir què cal fer i com cal fer-ho per guanyar curses.

—Ei, Mat, recordes quan vaig dir que guanyés qui guanyés el Mundial de MotoGP, si cagués en mig del carrer tots els demés farien el mateix? –li va escriure el britànic al periodista (i compatriota) Mat Oxley.

I va seguir: “Són tots com ovelles. Si una gira a l’esquerra, totes giren a l’esquerra. És molt còmic”. I no, no parlava com li va insinuar algú –les xarxes socials..., quin perill!– de marxar de casa teva per viure a un paradís fiscal. En això, Marc Márquez, que és aquell que va guanyar el Mundial –i a qui suposadament tots seguirien com si fos la primera d’un ramat de ovelles– es va fixar en el que havien fet altres. En el mateix Crutchlow, per exemple. El noi, que és de Coventry, al bell mig d’Anglaterra, fa anys que és resident a l’Illa de Man, que no té res a envejar a Andorra, el paradís al qual va voler marxar Márquez –el nen que tot ho feia bé, fins que va amenaçar de deixar el país, ell i els seus deu milions d’euros de sou a l’any–. Finalment no ho va fer, malgrat que no queia en cap il·legalitat, tot i que sí que fa temps que van deixar de declarar a Espanya altres pilots com Pedrosa o Lorenzo, residents a Suïssa, o els germans Espargaró, que sí que es van escapar a Andorra i ningú no els va posar al centre de cap diana.

Però tornem al tema que ens ocupa, el del llengut Cal, les ovelles i el Marc, que de moment segueix sent el nen que tot ho fa bé, i que (també de moment) resideix a la tranquil·la i freda Cervera. Ell és, segons Crutchlow, l’ovella que guia el ramat. “Ha tornat boig tothom amb el dirt-track”, deia Oxley. “Jo vaig intentar tornar-los bojos amb el ciclisme, però no els agrada el sacrifici, tenen por de la feina dura”, responia l’altre.

És clar. No ha estat Màrquez l’inventor del dirt-track. Tampoc el primer campió que tirava de la tècnica adquirida amb motos de terra per guanyar un títol mundial. L’instigador es deia Kenny Roberts i va ser el primer americà campió de 500cc. Allò va passar a finals dels setanta i llavors el Marc no era ni a la imaginació dels seus pares. Avui, convertit en ídol de masses, ha arrossegat mig pàdoc a les pistes de terra i ha americanitzat un Mundial que té molt regust europeu. Podríem discutir què va ser abans: el Marc popularitzant un circuit a una partida de Lleida i sobre el qual es va construir l’èpica d’un ja famós (i avui inexistent) Rufea Team, o el Valentino promocionant el seu conegut ranxo com a camp d’entrenament i seu dels joves pilots italians? No queda gaire clar.

El que sí que és clar és que ningú passejava el colze per l’asfalt com ho va començar a fer el Marc fins i tot abans de convertir-se en el dominador de MotoGP. És clar, també, que no s’admetien les derrapades amb motos de 1.000cc fins que el nen va demostrar que era així com podia gestionar millor els revolts. Avui, fins i tot els rivals més caparruts com Lorenzo admeten –no vol publicitat, però també ell practica el dirt-track–­ que formen part del ramat. Per sort (o no, vés a saber) encara queden ovelles negres, nois com Crutchlow, romàntics que s’entrenen amb la bici, tipus que van a contracorrent. Esclar que ni el Cal ni la seva bici encara no han guanyat cap Mundial. El Marc, amb ramat o sense, ja en té quatre, dos de MotoGP, i està a punt de començar una nova aventura de derrapades i victòries. No està exempt, en canvi, d’aquell culo veo culo quiero. Si unes ales revolucionàries fan volar Ducati, ell també les vol provar. Diu que ja ha demanat als japonesos que es posin a treballar: “Engegueu el túnel de vent”, els va exigir.