Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA

Els pitjors crims són en família

Un llibre de Maiol Roger dissecciona el pujolisme a partir de 18 personatges que van créixer a l’ombra de l’expresident

Jordi Pujol i Marta Ferrusola, abans de declarar al gener.
Jordi Pujol i Marta Ferrusola, abans de declarar al gener.

Si Beau Willimon, creador de House of cards, es quedés sense idees, faria bé de llegir Jordi Pujol, la gran família (Angle Editorial), del periodista Maiol Roger. El llibre és una dissecció, a partir de 18 personatges, d’un partit polític i de l’home que el va fer gran. Hi ha de tot: corrupció, morts, traïcions, personalitats contraposades, sexe, molta èpica i gens d’ètica. És millor que les aventures de Francis Underwood, un psicòpata que al món real deixaria massa empremtes dels seus crims per poder arribar tan lluny. Al món real, ho demostra el llibre, per ser algú políticament cal cultivar fidelitats. El que relata Roger no és cap ficció, ha estat part de la nostra vida.

Tinc una tieta que és una veterana advocada penalista. Una vegada em va explicar que els pitjors crims es produeixen entre les parets de les nostres llars. No es referia únicament a la violència, per exemple, de gènere, sinó al silenci viciat, a les complicitats que lliguen els membres de la família quan algun d’ells perpetra un delicte. Roger repassa periodísticament tota la foscor del pujolisme i dels personatges més destacables que han crescut a la seva ombra. La principal feina de Roger ha estat regirar biblioteques i hemeroteques. Poques coses explicades al llibre són estrictament noves, però el valor afegit és que t’ho serveix amb neutralitat i rigor. El lector només pot concloure que la força política dominant a Catalunya ha estat can seixanta durant massa temps.

Els deutes de Roca

Hi ha informacions aconseguides per Roger que ajuden a desenvolupar la personalitat dels protagonistes. Per exemple, una descripció de la primera reunió del clan Pujol, amb els advocats de cada fill, per decidir com prosseguir amb el descobriment d'El Mundo de la fortuna a Andorra. La rivalitat entre Jordi Pujol Ferrusola i Miquel Roca per controlar la caixa del partit queda abastament retratada, ampliant el focus en passatges poc coneguts.

Explica Roger, citant Carles Quílez, que per evitar que Roca fos imputat en el cas Casinos, el president Pujol va demanar la mediació de Lluís Pasqual Estivill. El finançament de l’operació reformista de Roca del 1986 és un dels passatges extensos i més sucosos del llibre. Un cop fracassada l’aventura electoral de Roca a Espanya, els empresaris que han finançat la campanya exigeixen que els tornin els diners. Roger cita una conversa entre Leopoldo Rodés i Miquel Roca, en què l’advocat ofereix la seva casa de Port de la Selva per saldar el deute. Rodés va acceptar el bescanvi. Roca, que havia donat per fet que el magnat de la publicitat no ho acceptaria, ho va comentar entristit al tresorer del partit i aquest, a Pujol. El president ho va solucionar:

“Convergència troba la solució. Abona, amb pagaments ajornats, el que es deu a la majoria de proveïdors, perquè el president ordena que ningú no es quedi sense cobrar. Una altra cosa són els bancs, als quals el Partit Reformista deu 700 milions [de pessetes]. La fórmula que s’acorda perquè les grans entitats no perdin diners és cobrar en espècies, fent obres públiques de la Generalitat. Una de les companyies d’aquest pacte és Ferrovial. [...] Poc després d’aquest acord, el Govern adjudica l’autopista Terrassa-Manresa. L’oferta de l’empresa és manifestament pitjor i els consellers tenien clar que havia de triar l’altra licitadora, però arriba una ordre de la Presidència: 'Ho ha de fer Ferrovial i no se’n parli més'”.

Prenafeta el contrabandista

Jordi Pujol, la gran família està farcit d’irregularitats com aquest cas de Ferrovial. El retrat que fa Roger dels primers acòlits de Pujol és especialment interessant. Roca, Lluis Prenafeta, Javier de la Rosa, Macià Alavedra i Pasqual Estivill apareixen com a éssers ambiciosos i sinistres, i el mèrit de l’autor és que ho aconsegueix amb declaracions que són públiques. De Prenafeta, la mà dreta del president, recupera anècdotes llamineres: “Prenafeta demostra en les seves gestions que és eficaç sense que importin els mitjans. Com quan crea el Canal 33 a base d’ocupar una freqüència. O quan, per esquivar el veto a les loteries catalanes, crea la Lotto 6/49, fent passar les màquines de contraban”.

Macià Alavedra és descrit com se’l coneix popularment: un aconseguidor i una màquina de fer contactes. El més curiós, igual que amb altres noms que desfilen pel llibre, és com Alavedra va poder sortir indemne de tants merders durant tants anys. El cas Planasdemunt és paradigmàtic. Alavedra, conseller d’Economia, va nomenar Jordi Planasdemunt director de l’Institut Català de Finances. Poc després, Planasdemunt era arrestat: “La policia el deté per una estafa de 2.300 milions de pessetes a petits inversors a partir de pagarés falsos emesos per l’empresa BPF. [...] El jutge sentencia [el 1994] que s’ha aprofitat del seu càrrec per generar confiança entre els estafats. Alavedra assegura que quan el va nomenar el va convidar a abandonar els seus negocis, i que no sabia que Planasdemunt continuava al càrrec de BFP, tot i que hi ha indicis que ho desmenteixen”.

Lady 15%

El llibre exposa una manera de fer sense escrúpols, maltractant l’administració com una eina per aconseguir poder i diners, com aquella vegada que Trias Fargas va lliurar a cada periodista un sobre amb 300 dòlars per a despeses personals. Els Pujol creuen que ells són Catalunya. El president reacciona sovint irat quan algú de la seva confiança l’adverteix de les males arts d’alguns dels membres de la seva família, sobretot de la dona i de Jordi Pujol Ferrusola. La influència de Júnior era enorme a Convergència i a la Generalitat, segons el relat de Roger. És interessant comprovar com el seu ascendent es manté intacte malgrat que el 1994 fa fallida la seva empresa Hot Line Computer i el jutge ordena l’arrest dels seus administradors, mesura que finalment no va ser necessària. Roger també revela un diàleg simptomàtic sobre el paper de la família que es va produir en un viatge oficial a Indonèsia entre Pujol i el seu conseller d’Indústria –i cosí– Antoni Subirà:

“Indonèsia està governada en aquell moment pel dictador Suharto, i la seva dona és coneguda per endur-se un bon pessic dels contractes públics. Subirà diu a Pujol:

–President, ja sap com li diuen aquí a la dona del president? Lady 15%. Ja veu com van aquí, haurem d’apujar la quota a la Marta.

Pujol respon amb un somriure”.

Banca Catalana i Port Aventura

Banca Catalana és un dels passatges de la vida de Pujol que mereix més atenció en el llibre de Roger. La conclusió a la qual arriba el lector és que, si bé hi va haver un interès inicial del PSOE per utilitzar el cas, el banc va estar pèssimament gestionat. L’enigma, apunta Roger, no és si Pujol va ser un patriota o un pèssim banquer, l’enigma és què se’n va fer d’una part important d’accions que molts sospiten que el president va vendre irregularment. El cas va morir i Roger destaca que els fiscals Mena i Jiménez Villarejo, segons el seu testimoni al Parlament el 2014, volien arribar molt més lluny, però el Govern del PSOE els va aturar. També es va produir una mobilització nacionalista esperonada per un Pujol que argumentava que el cas de Banca Catalana era un atac a Catalunya: “Mena recorda la pressió social, una marginació en què ningú no els volia i incidents desagradables, com els atacs que va rebre en una caseta a la muntanya [un desconegut va disparar un tret a la finestra, i cada setmana s’hi trobava els vidres trencats], i també les trucades cada pocs minuts, de dia i de nit, instant-lo a deixar en pau Pujol”.

Les relacions entre Pujol i De la Rosa queden exposades sobretot en l’operació per crear Port Aventura. Llegir aquest capítol del llibre et trasllada automàticament a la declaració de l’expresident davant la comissió del Parlament, quan esclata a riure en ser qüestionat per la seva relació amb el financer. Però el que és cert és que la Generalitat va jugar amb foc des del primer minut per tirar endavant la seva gran operació en el sector turístic, i el pitjor és que el relat de Roger mostra paral·lelismes preocupants amb BCN World: els problemes amb un promotor conegut per ser un as de l’especulació, l'auxili de La Caixa, socis estrangers que desconfien i el Govern actuant per salvar els mobles.

La tortura

El punt del llibre on Roger es mulla més és quan exposa l’arrest i tortures a Pujol durant el franquisme. Pujol va tenir prou dies per fugir i evitar la violència policial, perquè sabia de sobres que anirien a cercar-lo, però Pujol i Ferrusola van considerar que si un dia havia de liderar Catalunya, calia que passés pel martirologi: “Pujol assegura, anys després de la seva detenció, que l’estada a presó és com un pas necessari per a la seva imatge com a líder polític, per a la construcció del seu mite”. “Si no som capaços d’anar a la presó per Catalunya, per què ho farem?”, diu Pujol en una cita recollida per Roger.

Possiblement la majoria de catalans preferirien no anar a presó, ni per Catalunya ni per res que no siguin els seus fills. Per molts diners que els Pujol hagin tingut a l’estranger, l’expresident difícilment ingressarà a presó pels seus fills, però sí que hi va anar per Catalunya. Potser aquest patriotisme, tan inherent en el personatge, va alimentar l’oasi català, on ningú no prenia mal mentre allò que fessis, ho fessis per tu i per Catalunya. El temps ha demostrat que el patriotisme dels Pujol era una il·lusió. Ara és quan el país ha de demostrar si l’oasi encara és real o ja només és un miratge.