Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Poder ciutadà, en clau femenina

Reflexions d'Ada Colau, Itziar González i Muriel Casals sobre la crisi política i la força dels moviments socials

Vivim una situació ambivalent. Mai, des de l'inici de la Transició, havíem viscut una crisi política tan intensa, però també es torna a parlar de política com feia temps que no passava. Aquesta revitalització de la política té molt a veure amb l'emergència de nous moviments ciutadans. La Universitat Pompeu Fabra va convocar dijous tres dones, protagonistes indiscutibles d'aquests moviments, perquè parlessin de la seva experiència: Ada Colau, fundadora de la Plataforma d'Afectats por la Hipoteca (PAH) i candidata a l'alcaldia amb la plataforma Barcelona en Comú; Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, que al costat de Carme Forcadell ha dirigit la mobilització pel dret a decidir i la independència; i l'arquitecta Itziar González, que ha fet ja el camí d'anada i tornada de la política i ara impulsa el Parlament Ciutadà.

Els moviments socials han tingut un gran impacte polític, però el seu repte és ara, segons el catedràtic Carles Ramió, transformar la política des de dins. Entrar en el Leviatan. Alguna cosa que, com molt bé sap Itziar González, resulta arriscat. Després d'exercir com a mediadora veïnal, va entrar en política com a independent en les llistes socialistes. Va ser regidora de Ciutat Vella i va acabar militant al PSC per defensar millor les seves posicions, però l'experiència va ser del tot frustrant per a ella i ara lidera una dissidència que qualifica de radical.

Totes tres van compartir un primer diagnòstic: quan les paraules ja no serveixen per anomenar i interpretar la realitat, és que estem en una crisi molt profunda que va més enllà de la política i deixa la ciutadania indefensa.

N'hi ha prou d'obrir un diari per trobar-ne exemples. Quin valor té, per exemple, la paraula democràcia en boca de qui, des de l'Executiu, trenca la separació de poders i s'apropia de les institucions per a finalitats partidistes? Com pot reclamar honradesa qui apareix vinculat a múltiples casos de corrupció? Quin valor té que un ministre d'Hisenda invoqui la independència de l'Agència Tributària quan és evident que la utilitza per defensar amics i perseguir enemics? I com poden parlar de sostenibilitat ambiental unes elèctriques que fan tots els paranys que poden per seguir contaminant i dominen les comissions on es decideixen els límits d'emissions?

La primera tasca és redefinir el llenguatge i reapropiar-se de la política. La crisi institucional, de règim i de valors que vivim és conseqüència d'haver-la delegat en polítics professionalitzats que han acabat atrinxerats en les institucions, “com si la resta de la ciutadania no estigués habilitada per exercir-la”, en paraules de Colau. Aquest model ha fracassat. Però no serà fàcil substituir-lo per un altre. Per Muriel Casals, el que té realment força és el que sorgeix de baix a dalt. La imposició des del poder ja no té recorregut.

Fa sis anys que Ada Colau i altres activistes van fundar la PAH. Part del seu èxit polític es deu al fet que quan es va presentar el problema dels desnonaments, ells ja feia temps que denunciaven la bombolla immobiliària. “Només si t'anticipes, pots tenir la resposta a punt quan es presenta el problema”, va dir Colau. Però ara sap que també es van equivocar. Creien que els drets socials vinculats a l'estat del benestar estaven garantits, que quan la gent veiés que els hi estaven a punt d'arrabassar, es mobilitzaria. Però el que van trobar no van ser ciutadans combatius disposats a lluitar, sinó persones derrotades que havien interioritzat el discurs del poder i no només no eren conscients que els estaven arrabassant drets, sinó que vivien la situació com un problema individual i un fracàs personal. Se sentien culpables. Per a Colau, no va ser difícil aconseguir 1,5 milions de signatures per presentar una iniciativa legislativa popular. El que va ser difícil va ser trobar una metodologia que permetés l'empoderament de la gent. Finalment, la van aconseguir i van aconseguir el que les institucions deien que era impossible: aturar desnonaments i obligar els bancs a negociar. Ara falta rematar el canvi legislativament, però l'experiència demostra que el primer que cal derrocar és el discurs, la idea que no hi ha una altra política possible.

Itziar González va recordar quanta raó que tenia Colau quan li va dir: “T'has equivocat en una cosa: voler fer-ho sola”. L'essència de la política no és fer-la per als ciutadans, sinó amb els ciutadans: “T'han delegat un poder, però si no tens suport, en realitat no tens poder. Qualsevol que vulgui canviar la política, necessita una gran força que li doni suport. En cas contrari, ràpidament sucumbirà als grups de pressió”. Per això Itziar González dedica ara els seus esforços a crear cultura política. Sense ella, no es pot articular un bon sistema de participació que no es limiti a votar cada quatre anys. Ada Colau està convençuda que es pot canviar la manera de fer política, però per a això fan falta contrapoders. “El poder no es vigila a si mateix”, recorda. Sense vigilància ni suport ciutadà, el poder institucional és presa fàcil dels grups de pressió. Itziar González té la seva recepta: “Més que una nova política, el que fa falta és una altra política. Contra les pressions, expressions”. Fins ara, aquestes dones han contribuït a l'acumulació de forces. Ara ve el més difícil. Canviar les coses.