Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

No cal intimidar

El Suprem encerta en condemnar les coaccions a diputats, encara que les penes siguin discutibles

Les agressions patides per desenes de diputats i pel president de la Generalitat el juny de 2011, quan tractaven d'accedir a l'edifici del Parlament de Catalunya, van ser actes incompatibles amb la democràcia. Una cosa és l'exercici dels drets fonamentals de reunió i manifestació, i una altra de molt diferent donar per fet que això comprèn dur a terme greus actes de coacció i de violència. Amb tota lògica, el Tribunal Suprem desmunta els delirants arguments d'una sala de l'Audiència Nacional que va justificar en el seu moment la intimidació patida pels parlamentaris catalans pel fet de considerar “obligat” admetre “certs excessos” en l'exercici de les llibertats.

És impossible acceptar que grups d'exaltats assetgin els representants triats a les urnes. La indignació social no es pot canalitzar a través de mètodes propis de l'agitació de carrer, ni pretendre el dret a fer-ho. Justificar-los pel context social va ser una mala resposta institucional i, des d'aquest punt de vista, la sentència del Suprem té tota la raó pel que fa al fons de l'assumpte.

Les penes imposades mereixen una altra consideració. En aplicar-se l'article 498 del Codi Penal, el menys important és que tots els polítics afectats arribessin als seus escons i executessin la tasca parlamentària –com efectivament van fer–, atès que aquest article castiga l'activitat destinada a impedir-ho, amb independència que es consumi o no. El problema rau en el fet que els autors dels fets violents no van ser identificats. El que van fer els ara condemnats va ser col·locar els braços en creu davant un diputat, corejar eslògans, exhortar a impedir el pas a uns altres, o empastifar la jaqueta i la bossa d'una diputada. És molt discutible que aquestes accions mereixin tres anys de presó, o que ho sigui la presència en una concentració convocada amb el lema Aturem el Parlament. L'únic dels cinc magistrats signataris de la sentència que en discrepa es basa, entre altres raons, en la falta de proves.

Més enllà de les divergències entre jutges, no es pot perdre la cultura democràtica que les manifestacions i concentracions s'han de desenvolupar de manera pacífica. Per àmplia que sigui la indignació, els actes destinats a paralitzar la feina d'un òrgan legislatiu no responen a cap exercici legítim de dret fonamental, sinó que constitueixen un atac a la democràcia representativa.