Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Confiança, transparència i gestió

Estem en un entorn en el qual, d'entrada, la majoria de la gent sospita de tot el que es fa a les institucions públiques

La gran tempesta en la qual estem immersos segueix alimentant-se de les constants notícies sobre corrupteles i irregularitats en la gestió dels recursos públics. Algunes de gran importància, d'altres de menys cridaneres, però totes igualment pernicioses en relació a la necessària confiança i legitimitat amb les quals hauria d'explicar qualsevol persona que pren decisions o gestor d'allò públic que vulgui fer una mica més que seguir el procediment rigorosament. Estem ja en un entorn en el qual, d'entrada, la majoria de la gent sospita de tot el que es fa a les institucions públiques. I això té el perill de tornar-se asfixiant per qui té l'obligació no solament de complir la llei, sinó també de prestar serveis, de fer que les coses funcionin. En aquest sentit, m'arriben constants queixes de part dels gestors de centres públics, de polítics i persones que prenen decisions de qualsevol esfera institucional, al·ludint al clima enrarit en el qual es veuen obligats a actuar. Es parteix de la sospita. Un és presumptament culpable i ha d'escalar la muntanya de la desconfiança primer de tot. És com si a l'ambient surés constantment la paraula “prevaricació”, i òbviament, qualsevol que envolta als que decideixen tracta de blindar-se d'una possible contaminació. Plou sobre mullat, ja que després dels escàndols de Roldán i Juan Guerra el 1993, es va modificar la Llei de Contractes de l'Estat en un sentit més restrictiu. No és que no hi hagi motius perquè la gent estigui escarmentada, però hem de reconèixer que per molts casos detectats que hi hagin i llocs al descobert, segueix sent cert que una immensa majoria de polítics i gestors públics no estan subjectes a cap escrutini processal.

En el fons, el que ho ha posat tot cap per avall és la clara sensació que no estàvem en una concatenació de casos i d'escàndols que simplement han coincidit en el temps. El que ha enfervorit la gent és la convicció que s'havia creat un veritable sistema de captura de les institucions i dels recursos públics en benefici d'uns pocs. D'uns pocs que, a més, emparant-se en l'exercici de la política, els interessos de partit i les raons d'Estat, es folraven impunement. ¿Com aconseguim acabar amb aquest saqueig d'allò públic sense convertir la gestió dels assumptes públics en una selva de procediments, garanties i cauteles que al final converteixin en maquinal el que necessàriament ha de gaudir d'una certa capacitat d'elecció i de discrecionalitat? És evident que si a un gestor li dius què ha de fer, de quins diners disposa per fer-ho, li exigeixes autorització cada vegada que vulgui moure un euro, i a més li dius exactament per quina via ha de gastar-lo, la funció de gestió queda reduïda a la de tramitador de papers. I al final tots sortim perdent d'una labor més segura, però probablement menys eficaç i eficient. Tradicionalment es considerava que era impossible descentralitzar la capacitat de decisió i controlar la seva comesa al mateix temps. Avui sabem que això és possible si s'utilitzen convenientment circuits compartits d'informació, protocols d'actuació que marquin camps propis de decisió i responsabilitat, i si a més es parteix de l'exigència de transparència cap a totes les parts interessades en la gestió dels assumptes públics.

La desconfiança no és per definició negativa, si se sap canalitzar i convertir-la en un factor d'escrutini i de millora constant. Els estats liberals van convertir la divisió de poders en la forma institucional d'estructurar aquesta desconfiança. Els formats actuals de poder han de situar-se en un nou escenari d'informació i transparència, argumentant amb evidències, i obrint portes i finestres perquè la tasca de gestió sigui al mateix temps eficaç i democràtica (en el sentit de compartida). Necessitem generar instàncies d'acompanyament ciutadà a la tasca dels gestors públics, que compensin les rigideses de la burocràcia administrativa amb els estímuls de les necessitats col·lectives. Fa temps recordava Jane Jacobs i la seva concepció de la seguretat urbana basada, no tant en la quantitat de policies presents als carrers, sinó per la capacitat col·lectiva de "vigilar" i construir confiança pública. Transparència i vigilància compartida, avaluació de polítiques en la qual intervinguin experts i ciutadans organitzats, i la possibilitat que en última instància els tribunals puguin ser vies perquè la necessària autonomia en la gestió pública, l'imprescindible marge d'acció, quedi compensat per la voluntat de coproduir un bon govern per part de tots. El més important és evitar que ressorgeixi aquest entramat d'interessos i posicions de poder que trobaven les escletxes per saquejar el públic. Per moltes cauteles jurídiques que incorporem, la vacuna real és més democràcia.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.