La polèmica exposició ‘La bèstia i el sobirà’ ja està oberta

“Obrir l'exposició no ha de significar clausurar el debat. El que ha passat al Macba demostra que hem de repensar el paper de les institucions culturals públiques i el seu funcionament oligàrquic. Quin sentit té mobilitzar-se per la llibertat d'expressió, donant suport a Charlie Hebdo, i després cancel·lar una mostra perquè hi ha una caricatura que podria assemblar-se a l'ex-Rei d'Espanya?”. La pregunta retòrica és de Paul B. Preciado, un dels quatre comissaris amb Valentín Roma, Hans D. Christ i Iris Dressler de la mostra La bèstia i el sobirà, que finalment ahir va obrir les portes al públic al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La mostra havia d'inaugurar-se dimecres, però va ser suspesa pel director del centre, Bartomeu Marí, perquè va considerar que l'obra HC4 Transport, d'Ines Doujak, era “inadequada”.

“Si no haguéssim preguntat al director què respondria si algun periodista notava la semblança, res d'això hauria passat”, es lamentava Preciado. Els comissaris consideren que una exposició d'aquesta envergadura, per a la preparació de la qual s'havien desplaçat a Barcelona 15 artistes de diversos països, ha d'obrir-se “amb tots els rituals habituals, roda de premsa i inauguració formal”, i no gairebé d'amagat, però encara no han rebut cap resposta de la direcció. “Ha estat una decisió autoritària tant cancel·lar-la com obrir-la i tot el procés ha estat opac. Tractant-se d'un projecte sobre els processos de sobirania, aquest conflicte es converteix en un cas d'estudi. L'obra de Doujak s'inscriu en la gran tradició de la paròdia iconoclasta. Si volem, totes les obres poden ofendre algú, per exemple La Virgen de los maricas de Ocaña o la Santa Rosa, patrona de Lima y de la policía, reinterpretada per Sergio Zevallos”, indicava Preciado, envoltada per obres d'una gran càrrega política i ideològica, sovint provocadores i sempre dessacralitzants. De fet, el projecte de la mostra, que agafa el títol de l'últim seminari del filòsof Jacques Derrida, va començar investigant els usos inadequats de les coses sagrades, per ampliar el seu enfocament a l'acció sobirana en àmbit econòmic, personal, religiós i institucional.

“Des de fa segles, l'art caricaturitza els arquetips del poder i això és el que fa Doujak, de manera que no podíem acceptar eliminar-la. I tenint en compte que la mostra es va gestar i va treballar de forma col·lectiva, el conflicte sobrepassa el seu àmbit estricte”, han indicat els comissaris, recordant que diverses obres han estat produïdes per a la mostra i diversos artistes han creat les seves peces in situ. És el cas del mural matèric de Prabhakar Pachpute, de l'enorme cartografia dels kazakhs Víktor Vorobiev & Ielena Vorobieva, de la delicada taxonomia del coneixement d'Edgar Endress, del fanzín mural d'Efren Álvarez —que disposa els diferents grups socials en alguna cosa semblant a un tauler d'escacs— i del relat mural de Julia Montilla, que desplega les seves investigacions sobre els moviments mil·lenaristes.

La polèmica ha aconseguit atreure més persones dels que habitualment haurien visitat el museu en un dissabte plujós —un 48% més—. Malgrat això, alguns revelaven que no sabien el que havia passat. D'altres admetien haver-s'hi apropat, atrets pel soroll mediàtic i més d'un pensava en la possibilitat que hagués estat un muntatge per augmentar els visitants del museu. Tots els interpel·lats coincidien que la semblança del ninot sodomitzat de Doujak amb l'exrei Joan Carles és molt llunyà i que probablement si no ho haguessin sabut no se n'haurien adonat. “El que m'agrada de l'art contemporani és que interpreta la realitat des d'altres prismes. Em sembla evident que es tracta d'una obra simbòlica”, indicava una senyora jubilada. “No n'hi ha per a tant, és ridícul que s'hagi censurat”, afegia una estudiant de disseny, mentre que un grup de joves assajava postures per a les seves selfis. “És una exposició magnífica. Me n'alegro, que Marí hagi sabut adonar-se del seu error i rectificar. El felicito”, afirmava Ramón Sicart, de la galeria homònima. També demostrava la seva satisfacció Chus Roig de la Galeria Senda, que té en la mostra un dels seus creadors, la cubana Glenda León.

Ara tots els dubtes es concentren en el futur del museu, ja que aquesta mostra forma part d'una línia de treball que Roma i Preciado han anat desenvolupant amb projectes valents de gran impacte tant visual com polític, com han estat les exposicions de Carol Rama i Osvaldo Lamborghini. “Volem demostrar que el caos no ve del territori de treball. Aquesta mostra ha estat concebuda i duta a terme col·lectivament i amb gran rigor. No hi ha hagut irregularitats i malgrat això hem estat públicament desautoritzats”, afirmaven els comissaris, que no tenen pensat presentar la seva dimissió.

Tampoc sembla voler dimitir el director, que ahir va posar el seu càrrec a disposició (encara que sempre ho hauria d'estar) del Consorci del Macba, format per l'Ajuntament, la Generalitat, el Ministeri de Cultura i la Fundació Macba. Caldrà veure si la comissió delegada d'aquest òrgan, en la seva reunió extraordinària del dilluns proper, reconfirmarà el director en el seu càrrec. De moment, l'únic que s'ha pronunciat és el conseller de Cultura, Ferran Mascarell: “cal donar confiança als directors”, va assegurar en declaracions a EFE.