Albert Sáez: “Al periodisme ens falta un model d’èxit”

Albert Sáez (Barcelona, 1965) és periodista, director adjunt d’El Periódico i professor a la Universitat Ramon Llull. Publica El periodisme després de Twitter (edicions 3i4), guardonada amb el premi Joan Fuster d’Assaig, en el qual aborda els canvis que ha d’experimentar la professió periodística després de la seva gran crisi, en què han coincidit la davallada de la difusió, la caiguda de l’economia i l’adaptació a Internet.

Pregunta. Al llibre afirma que l’ofici de periodisme ja estava malalt abans de l’era digital.

Resposta. S’han fet moltes coses que han donat un mal resultat. La caiguda de difusió dels diaris al quiosc és bastant anterior a la crisi. Alguna cosa estava passant que estava fent que els diaris desconnectessin del públic. Parlem dels nadius digitals, però hi ha una part que són fugitius analògics: no els hi agradava què estàvem fent i quan han trobat una alternativa, s’hi han sumat. Hem de fer un exercici d’autocrítica. Les empreses també han oblidat que la base de la seva activitat econòmica és el compromís amb el públic, no vendre paelles. El públic ha de ser conscient que la informació bona val diners i hem de veure com ho financem.

P. El periodisme ha deixat de ser un negoci?

R. Ho ha estat alguna vegada? Abans es cobrava pel mitjà: tenir una rotativa era l’única manera d’agafar un escrit i copiar-lo moltes vegades en un dia, o una antena de ràdio. El pagament no era per la informació sinó pel peatge d’accedir al canal. Ara ja no és així. Qui fa els continguts i com es venen, podem dir-li model de negoci? Si, jo aspiro que el periodisme sigui una professió, però difícilment ho serà si no és una activitat econòmica. La manera com ho ha estat fins ara ja no ens serveix, però n’hem d’inventar alguna, i això vol dir que s’ha replantejat tot.

Jo aspiro que el periodisme sigui una professió, però difícilment ho serà si no és una activitat econòmica

P. Ja fa massa temps que tenim aquest debat i mentrestant ens anem morint.

R. Sí, però no s’ha trobat un model que funcioni. Hi ha coses que comencen a funcionar. Els mitjans locals dels Estats Units van viure la crisi als 90 i molts s’han acabat convertint en fundacions, perquè consideren que una ràdio al poble cohesiona la comunitat. El Financial Times ha trobat una altra manera, perquè és l’existència corpòria del mercat. O el New York Times, també se n’ha sortit una mica. Aquí hi ha coses que han aconseguit finançar-se per crowdfunding, que s’ha de veure com funciona. I després hi ha els mitjans que intentem reconvertir-nos, intentant tenir un peu a cada cantó. Hem de reinventar-nos i hi ha coses que ja no tenen sentit, com repicar una nota de premsa. I després hi ha coses que fan millor el públic que els periodistes: si hi ha un tiroteig en un museu a Tunis sempre hi arribarà abans algú que ja hi és que el periodista.

P. Diu que el periodisme ciutadà està molt bé, però que els periodistes professionals són necessaris.

R. Parlem del periodisme amb el ciutadà, que és una altra cosa. Ens pot ajudar a fer millor la nostra feina? Igual que les màquines, si tracten millor les dades fem-les servir. Ara, el que no es pot pensar és en un periodisme de màquines que fa la feina dels periodistes i omple espais de publicitat.

P. Tampoc no confia en la publicitat com a font de finançament.

Els periodistes han de ser conscients que a Twitter tenen responsabilitat quan escriuen: s’hi juguen la seva credibilitat i la del mitjà

R. No. Les empreses ja poden arribar directament al públic. Hi ha una part de la publicitat que no tornarà quan acabi la crisi. El que hem de trobar és la manera de tenir una relació prou intensa i de compromís amb el públic. A nosaltres ens passa el mateix que li va passar a la música. Abans anaves a comprar un CD perquè t’agradava una cançó i ara Spotify ho ha rebentat. Els diaris teníem una vida còmoda: oferíem en un paquet 150 o 200 notícies. En l’entorn digital ja no funciona així. I després hi ha una altra cosa: hem d’agafar cada artefacte nou i mirar com podem fer periodisme, que no ens torni a passar com a Google. Per què no ens l’hem inventat nosaltres si és un artefacte periodístic?

P. A vegades sembla que només es vulgui mantenir el model antic reduint costos.

R. Aquest és l’error inicial que vam cometre tots a escala mundial amb Internet, pensar que Internet era un lloc per publicar les notícies de paper sense els costos de distribució i comercialització.

P. Hi ha resistència a la professió als canvis, i més en redaccions de dues velocitats salarials i de treball?

R. Si enfoques aquest debat des del punt de vista de reducció de costos, la gent ho viu com una fatalitat. Però també es pot viure positivament. Molts periodistes d’una determinada edat acabarien acomiadats per una empresa de recursos humans, però si saben trobar bones històries les acabaran explicant. És cert que hi haurà coses que han de fer que abans no les havien de fer: cal elaborar una mena de pla de màrqueting de la notícia. Però això és posar el públic al centre.

És millor cometre errors que morir d’inanició. Hem d’aprendre a equivocar-nos i a ser més transparent

P. Però això s’ha entès a les redaccions?

R. Hi ha gent que més i d'altres que menys. Però a vegades no s’ha explicat prou bé. I sobretot, ens falta un model d’èxit. Si hi ha una obsessió amb la reducció de costos, la gent difícilment ho veurà positivament, i al costat hi ha gent jove que ni es planteja viure d’una altra manera i tenen una empenta i un talent fora de les redaccions que els mitjans no tenim la capacitat de captar.

P. El Twitter s’ha de regular a les redaccions?

R. Hi ha d’haver un equilibri entre les marques personals i les capçaleres. Els periodistes han de ser conscients que a Twitter tenen responsabilitat quan escriuen: s’hi juguen la seva credibilitat i la del mitjà.

P. Però és seu o de l’empresa?

R. A estones sí, i a estones no, i això és impossible de regular. Al periodista no el pots tractar com el membre d’una cadena de producció: les capçaleres necessiten del prestigi dels periodistes. Però el nucli del periodisme és la credibilitat. Si vols ser periodista a Twitter no et pots comportar com un hooligan. O una altra qüestió: si demà vaig pel carrer i cau un vidre, ho dic a Twitter, i no és veritat, m’estaré jugant la credibilitat de la gent. Per això la batalla del breaking news és estúpida: hi ha un senyor que diu que ha caigut un vidre. Doncs després ja ho direm nosaltres, no li robem l’exclusiva posant en crisi la nostra credibilitat.

P. Però moltes vegades es fa: es cita el tuit del senyor que diu que…

R. Això l’Iñaki Gabilondo ho va dir molt bé: estem als cinc primers minuts del partit. Això acaba de començar, hem comès errors, en cometrem moltíssims més, però és millor cometre errors que morir d’inanició. Hem d’aprendre a equivocar-nos i a ser més transparents. La transparència que demanem a tothom, i que les xarxes obliguen, acabarà obligant també els periodistes.

P. Aquesta transparència també evitaria que sempre es parli de la dependència dels mitjans respecte als poders econòmics? Al llibre diu que no n’hi ha per tant.

R. Aquestes coses passen, però no ho expliquen tot. A vegades n'abusem, i també és molt còmode dir que això no ho hem pogut fer perquè no ens han deixat. Ara ja no et cal preguntar: tu publica-ho. És veritat que a mesura que anem tenint menys ingressos del públic, tenim més dependència: s’ha entrat en conglomerats financers que fan que xoquis molt més amb els teus interessos. Però després hi ha una cosa: quan plou, plou, sigui a gust de l’accionista o no, i en això les xarxes ens ajuden.

P. Sobre TV3, com la veu? És necessària una televisió pública?

R. Ara per ara sí. Però tal com està el sector públic els periodistes millor que ens espavilem per la nostra banda perquè la disponibilitat de diner públic és reduïda. TV3 té el mateix problema que les emissores de televisió convencionals: la fragmentació de l’audiència. A sobre hi ha hagut un canvi legal que ha permès la concentració del mercat espanyol en dos grans operadors, que fa que els que es queden fora tinguin una capacitat de negociació molt petita. El que han de pensar és que els espera el mateix que ens ha passat als diaris abans. La gent de 30 anys ja no consumeix televisió sincrònica. Ja no diuen: “què fan avui a la tele”. TV3 té una estructura empresarial preparada per dues etapes anteriors a aquesta. Mentre no es faci una reforma estructural ho tindrà molt difícil. S’ha de repensar tot o no es farà res: no és bo pensar que tu seguiràs com si res i anirà passant tot el teu costat, com tampoc no ho és sumar-se al primer carro que passa. Hi ha coses que s’estan fent, com la convergència de redaccions. S’havia de fer.