Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La veu pública de les dones

Les xifres són conegudes i desmenteixen una vegada i una altra la paritat

Aquest article sorgeix després d'escoltar científiques de primer nivell de Catalunya sobre la posició de la dona en la investigació d'excel·lència a Europa. Però és una reflexió que es pot extrapolar a la visibilitat de les dones en el conjunt de la societat. La primera certesa és que, d'entrada, les dones no volem quotes de representació. Formades en igualtat, la majoria de dones busquen ser reconegudes exclusivament per la qualitat del seu treball i el seu nivell d'educació, pel talent i el mèrit. I, no obstant això, la seva poca presència en l'esfera pública segueix sent una gran assignatura pendent. Però volen les dones ser més visibles? Ho han de ser? Per què?

La primera raó és la més òbvia: per una qüestió de justícia. Amb les mateixes condicions, les dones haurien de tenir idèntica visibilitat i les mateixes oportunitats d'accedir a càrrecs directius. Es tracta de culminar la batalla per la igualtat. Les xifres són conegudes i desmenteixen una vegada i una altra la paritat. De les persones amb tesi doctoral a Europa, un 50% són dones, però la xifra baixa al 20% en el moment d'arribar al postdoctorat. Les dones abandonen les carreres científiques, són penalitzades per la maternitat, obtenen menys finançament per als seus projectes i tenen més dificultats per accedir a càrrecs de responsabilitat. I, quan per fi els ocupen, ho fan en pitjors condicions salarials.

La segona resposta és econòmica. S'inverteixen molts recursos en l'educació i, en canvi, quan les dones desapareixen de manera progressiva de la vida pública, es perd molt de talent i la inversió inicial deixa de revertir en el conjunt de la societat. La igualtat de la dona també garanteix un millor desenvolupament econòmic. Un article de The New York Times demostrava que, a Noruega, la incorporació igualitària de la dona en el món laboral suposava el mateix percentatge del PIB que els ingressos del petroli.

El tercer argument és el de l'excel·lència científica, perquè està demostrat que els equips mixtos són més creatius en la resolució de problemes. La diversitat de perspectives d'un equip heterogeni és sempre garantia d'un treball millor. Com més dones en alts nivells d'investigació, millor ciència.

Si les raons a favor de més presència pública de dones són tan clares, què ho impedeix? Hi ha molts factors estructurals, coneguts i diagnosticats. També s'esgrimeix, amb raó, que per a algunes dones el reconeixement no passa necessàriament per la visibilitat. Però potser el més interessant té a veure amb aspectes menys evidents relacionats amb la psicologia social, és a dir, amb estereotips i actituds implícites.

Més enllà de la desigualtat de fons, hi ha petites discriminacions, inconscients, involuntàries, de vegades anecdòtiques, que van calant i creant capes fins a adquirir una gran importància sobre la imatge col·lectiva de la dona. El test d'actituds implícites analitza l'automatisme de les actituds i confirma que la dona segueix sent menys valorada socialment. El més greu és que es demostra que aquest estereotip també està interioritzat per les mateixes dones.

Per exemple: preval la idea que les nenes són pitjors en matemàtiques que els nens; en canvi, és general la imatge que els asiàtics són millors en matemàtiques. Quan abans d'un examen de matemàtiques a les nenes se'ls recorda que són nenes, els seus resultats són pitjors que quan no se'ls fa aquesta observació. Quan, en canvi, se'ls recorda que són asiàtiques, el seu rendiment millora substancialment. Un altre exemple: a les entrevistes amb el Consell Europeu de Recerca els homes solen defensar el seu currículum per la seva capacitat intel·lectual o la qualitat de la seva investigació, mentre que la majoria de dones atribueixen el seu èxit a un cop de sort o al treball o la confiança d'un equip. Al Regne Unit, el projecte Thewomensroom.org.uk, que va sorgir per proposar expertes als mitjans de comunicació, funciona per recomanació, perquè un dels primers problemes és que les mateixes dones no se solen considerar expertes a si mateixes. Definitivament, els autoestereotips de les dones són letals per a la seva presència pública.

La catedràtica de Cambridge Mary Beard demostra que aquestes actituds i prejudicis s'inscriuen en una llarga tradició cultural. En els clàssics grecs i romans, la veu pública era un atribut de la masculinitat i les dones eren sistemàticament silenciades tret que es presentessin com andrògines, víctimes o representants de causes exclusivament femenines. Beard considera que aquestes són encara les condicions prevalents per a la veu pública de la dona i proposa revisar la naturalesa del debat públic: qui parla, qui té autoritat i per què.

Mentrestant, a curt termini, ser conscients d'aquesta tradició mil·lenària i dels estereotips desfavorables sobre les dones porta a la conclusió que només més visibilitat contribuirà a més igualtat. Tenir exemples i referents de dones passa llavors a ser fonamental per trencar aquest cercle viciós. I les quotes, formals o informals, es converteixen de sobte en una opció desitjable i eficaç.

Judit Carrera és politòloga.