Selecciona Edició
Connecta’t
PUNT D'OBSERVACIÓ

Qui va dir por?

Els vuit condemnats a tres anys de presó no van amenaçar als diputats catalans ni van exercir força física

El Tribunal Suprem ha anul·lat aquesta setmana una sentència de l'Audiència Nacional i ha condemnat a tres anys de presó vuit persones per un delicte contra les institucions de l'Estat. Les vuit van participar en la manifestació del 15 de juny de 2011 davant el Parlament de Catalunya, sota el lema “Aturem el Parlament. No deixarem que aprovin retallades”, que es va acabar amb incidents.

Què van fer exactament aquests vuit joves? Van conspirar per assaltar el Parlament català? Van agredir els diputats? Els van amenaçar amb pedres, pals o pistoles? Els van dir que els clavarien un cop de puny? Van exercir la força física contra ells? No. Absolutament res de tot això. Eren joves que no formaven part d'un grup organitzat; participaven en una manifestació i, segons la sentència ha deixat establert clarament, “van aixecar els braços”, “van moure les mans obertes”, “van cridar”, “van seguir” “van recriminar”, “van dir” i “van corejar”. Un d'ells va desplegar una pancarta i un altre va ruixar amb un esprai la jaqueta d'una diputada. Olga Álvarez, Rubén Molina i Carlos Munter, per exemple, “van recriminar les polítiques de retallades i van dir a un parlamentari que no els representava”. Ciro Morales va ser “una de les persones que van encerclar un altre parlamentari, corejant lemes”.

Aquests són els únics fets provats. I, no obstant això, mereixen un total de tres anys de presó, una pena que implica que els acusats, ciutadans espanyols sense antecedents penals, treballadors socials, estudiants, aturats o empleats precaris, han d'ingressar a la presó. Tres anys de presó, segons el mateix Tribunal Suprem que el 1982 va condemnar amb aquesta mateixa pena dos dels capitans que van participar en l'assalt armat al Congrés de los Diputats o que va establir que n'hi havia prou amb un sol any per als sis tinents que els van acompanyar.

Tot es fonamenta en la interpretació de l'article 498 del Codi Penal, que estableix que seran castigats amb pena de presó de tres a cinc anys els que emprin força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir que un parlamentari assisteixi a les seves reunions (…).

L'Audiència i el vot particular formulat pel magistrat del Suprem Perfecto Andrés interpreten que moure les mans obertes, aixecar els braços o cridar no suposa “força, violència, intimidació ni amenaça greu”. És possible que en alguns moments de la manifestació alguns parlamentaris se sentissin atemorits, però, en concret, els vuit processats no van fer res que es pogués considerar una amenaça, és a dir, l'anunci d'un mal o perill greu. Per contra, l'Audiència ha assegurat que quan alguns sectors de la població estan en una situació de greu vulnerabilitat (les retallades van significar un daltabaix en les prestacions socials) i pateixen un dèficit material de representativitat, “perquè no poden fer transcendir la seva indignació i el seu explicable malestar als mitjans de comunicació ni privats ni estatals”, no els queda cap més possibilitat que recórrer al dret constitucional de manifestació al carrer.

Per la seva banda, Perfecto Andrés afirma que no es tracta de disculpar les accions considerades o privar-les de significació. Però no existeix el requisit d'exercir “força” sobre els parlamentaris. La intimidació, explica, suposa induir temor de tanta intensitat que obligui l'afectat a modificar el seu comportament, cosa que tampoc no va passar. Per contra, el Suprem considera que “interposar-se en el camí de dos diputats que només pretenien accedir a l'òrgan en què havien de desplegar la seva funció representativa, i fer-ho amb els braços en creu, suposa executar un acte intimidatori”.

Què ha passat a la societat espanyola perquè conductes com les que es descriuen es considerin tan greus que requereixin un càstig tan sever? Potser la por no és allò que va afligir els diputats del Parlament català, sinó tot el que està prenent per l'assalt en els últims mesos a tot l'ordenament jurídic espanyol. Potser hi ha por que la desigualtat galopant acabi generant violència (cosa que no sol passar amb la pobresa). Potser es pretén desplegar tot un arsenal violent i intimidatori davants dels ciutadans, a fi d'advertir-los i avisar-los del mal o del perill greu que, al gest més petit, els espera. A ells, no als diputats.