Selecciona Edició
Connecta’t
A l’aguait / Revista de premsa

El nen que somniava coloms, la bèstia i el sobirà

Justo Molinero arrasa amb el seu llibre conversa amb Oriol Junqueras i el Macba incendia les xarxes amb el veto a una polèmica escultura del rei Joan Carles

Justo Molinero a TV3.
Justo Molinero a TV3.

Res com les èpoques de turbulències i crisi per comprovar la versatilitat del llenguatge i el poder de provocació de la paraula i l’obra. El conflicte encoratja les idees i expressions inèdites, de vegades d'una plasticitat que ens retorna al surrealisme, escola de fèrtil tradició a Catalunya. Vegeu, per exemple, el que li va dir Justo Molinero a Josep Cuní al seu magazín vespertí de 8tv, quan el periodista li va preguntar sense circumloquis si s'havia prestat a estendre el credo independentista entre els "altres catalans" de la mà d'Oriol Junqueras a través del seu llibre conjunt . "Nen, tu somnies coloms!", va contestar francament cabrejat el locutor i patró del grup d'emissores TeleTaxi. "Tu creus que la meva relació amb l'Oriol és perquè jo li puc donar 500.000 vots o no sé què que t'has inventat? No has llegit el llibre nen, no en tens ni idea!", va insistir Molinero amb la seva manera de parlar inconfusible i torrencial. "És com si jo fes tripijocs; no, tio, no", insistia en un inusitat cos a cos amb l'amfitrió del programa. "Justo, no et posis aixi, l'última cosa que recordo de tu és que et vas fer militant de Convergència", va replicar Cuní en una nova incisió en cru sobre l'assumpte. "I qui no ha ficat mai la pota? Tu ets impol·lut? ", va contestar Molinero. Junqueras va intervenir i va posar pau amb una llarga homilia marca de la casa.

"Justo Molinero hauria de saber que els periodistes hi són per preguntar el que vulguin encara que molesti; hauria pogut dir el mateix sense perdre els papers ", opinava Mònica Planas al diari Ara. "Que un president d'un grup de comunicació vulgui negar la seva capacitat d'influència en els receptors i faci creure que les seves relacions amb els polítics són simple curiositat és que es pensa que els que somniem coloms som nosaltres". Més clar, l'aigua.

Retrat de grup amb polèmica

L’agra picabaralla dialèctica al programa de Cuní va obrir una nova setmana carregada d'esdeveniments, a prop i lluny. Sempre en el terreny del llenguatge, aquest cop artístic, el Macba va trencar per una vegada el seu anonimat i va servir la polèmica amb la intempestiva suspensió de l'exposició col·lectiva La bèstia i el sobirà per la inclusió d'una espatarrant obra de l'artista austríaca Ines Doujak. "El Macba veta una polèmica escultura del rei Joan Carles", titulava La Vanguardia a la portada del dia. "Censura al Macba", clamava sense embuts El Periódico, en sintonia amb l'enfocament del diari Ara ("El Macba censura una escultura sobre el rei Joan Carles") i El Punt Avui ("Censura al Macba per una escultura del Rei" ).

Alguns creadors valoren l’esperit crític com una mena de virtut original que justifica qualsevol expressió i la posa fora de perill de tot retret”, escrivia Llàtzer Moix

"Alguns creadors valoren l'esperit crític com una mena de virtut original que justifica qualsevol expressió i la posa fora de perill de tot retret", escrivia Llàtzer Moix a La Vanguardia. "No té sentit que així sigui; l’excel·lència plàstica, que era la que abans convertia una obra en imperible (i la distingia d'una falla), queda en aquests casos en segon terme, o més enllà", afegia el periodista. "Si no fos perquè aquest succés és penós, implica bons professionals i afecta els diners públics i el prestigi d'un museu, tot l'assumpte és irrisori i esperpèntic", reflexionava per la seva banda Juan Bofill al mateix diari.

Evocació de les Falles

"Si no parléssim d'art sinó de les Falles, no dubtaríem a menysprear per la seva lletjor i mal gust l'escultura objecte de polèmica", afirmava Enric Hernández a El Periódico. "Si no hagués estat censurat, el monstre hauria corregut la sort que mereixia: passar sense pena ni glòria, com ja li va passar en ser exhibit al Brasil", afegia el periodista en les seves consideracions sobre la polèmica, l'enèsima del prolífic gènere del debat sobre les tortuoses relacions entre política i creació artística. O no tan artística ni creativa.

"Mal negoci per a l'art, pitjor per al Macba, que així veu compromesa la seva bona reputació", afegia Hernández, coincidint en aquest sentit amb la majoria dels analistes. Només l'Abc, com és de suposar, donava la seva aprovació a la polèmica suspensió de la mostra. "Encert del Macba: no és censura, és sentit comú", deia el diari conservador madrileny en un petit comentari editorial.

"Aquesta censura prèvia, encara més indefensable en una mostra sobre les relacions de poder, ha estat molt pitjor perquè l'obra s'ha reproduït ad infinitum a la xarxa", observava per la seva part Catalina Serra a l'Ara. "De rebot, el prestigi del museu se n'ha anat en orris en un moment", afegia la periodista davant l'allau de comentaris a les xarxes socials a compte de l'estrafolari grup escultòric. "Que al final el tema de la llibertat d'expressió o la crítica al poder quedi representada amb la censura d'una caricaturesca figura del rei Joan Carles és trist", concloïa Serra.

També hi ha hagut controvèrsia entorn del ràpid sobreseïment judicial del cas dels sobresous dels alcaldes

 Hiperactivitat judicial

En l'àmbit de la justícia, on com és ben sabut regna una activitat trepidant, s'ha tornat a demostrar la imprevisible polisèmia de les lleis i la inaprehensible capacitat d'interpretació dels jutges. L'espectacular revocació de la sentència de l'Audiència Nacional sobre el setge al Parlament el 2011 ha merescut titulars gruixuts i anàlisis severes. La inesperada i radical decisió del Tribunal Suprem ha desbordat amb escreix l'impacte provocat en el seu dia pel veredicte i els arguments dels jutges de l'Audiència.

El Periódico subratlla al seu editorial "la singularitat que un tribunal sostingui que no hi ha base penal per una condemna individualitzada, mentre que un altre estableix responsabilitats molt clares per a vuit acusats", i expressa la seva sorpresa davant "la contundència del càstig, marcada potser per la gravetat de l'atac a una institució democràtica clau".

Setge al Parlament l'any 2011.
Setge al Parlament l'any 2011.

També El Punt Avui declara el seu estupor davant la sentència: "És difícil de comprendre pel fet que no s'hagi tornat a obrir judici, una possibilitat que, des d'un punt de vista de sentit comú, hauria estat el més indicat, raonable i comprensible", escrivia l'editorialista. "Tampoc és forassenyat l'argument d'una certa desproporció de les condemnes tenint en compte la gravetat real dels fets”, afegia el diari.

La premsa de Madrid també s'ocupava del cas, que ha irromput per sorpresa al carregat escenari mediàtic, acaparat, entre moltes altres coses, pel corralito bancari i les seqüeles domèstiques de l'escàndol de la Banca Privada d'Andorra (BPA) i el fulminant tancament de la seva filial espanyola (Banco Madrid). "Quart toc en només un any al tribunal dels jutges estrella", es felicitava obertament el diari Abc. "La reobertura fins a dues vegades del cas Couso, la repetició d'un judici a Arnaldo Otegi o condemnes per enaltiment on l'Audiència veia absolucions, són només alguns exemples de les reprimendes de l'Alt Tribunal", destacava el diari. "Només l'últim any l'Audiència ha tingut tres rebolcades", reiterava l'Abc.

En la mateixa línia, El Mundo va acollir la sentència amb aprovació i sense reserva. "Pot semblar molt alt el càstig, però això és perquè ja ens hem acostumat a menysprear els símbols i els valors que ens emparen i que ens expliquen", escriu Victòria Prego sobre el tema. "El dret a la lliure expressió no pot ser mai il·limitat", afegia en una observació d'ofici.

Sobresous i imputats

També hi ha hagut controvèrsia entorn del ràpid sobreseïment judicial del cas dels sobresous dels alcaldes, que al seu dia va abrasar els informatius de matí, tarda i nit. "Un tecnicisme legal –entendre que la Federació de Municipis és una entitat privada encara que rebi fons públics– ha portat l'Audiència de Barcelona a arxivar la causa per les dietes que percebien els alcaldes, que segons la Fiscalia encobrien sobresous il·legals", explicava Josep Ramoneda a l’Ara. "Sembla difícil veure-hi un cas de corrupció", afegia el periodista en la seva anàlisi sobre el fenomen. "Com a màxim podríem entrar al terreny dels dubtes sobre l'oportunitat d'aquests pagaments; però lluny de les condicions doloses d'un delicte penal", concloïa sobre això.

"L'arxivament del cas torna a posar sobre la taula la sobrevaloració mediàtica a la qual estan exposats els representants polítics en un nivell de les investigacions judicials durant el qual és com a mínim aventurat", deia l'editorial d'El Punt Avui. "El cas hauria d'obligar a restituir l'honorabilitat de les persones que han estat exculpades i alhora recordar que la legalitat i l'ètica no són pas sempre línies paral·leles", afegia el diari en relació amb els 33 alcaldes que en el seu dia van ser imputats a Catalunya.

La possible substitució del terme imputat pel menys malsonant d'investigat ve molt al cas i se suma a les consideracions sobre les anades i vingudes del llenguatge en els temps de borrasca. Coincidint amb l'allau d'imputacions de dirigents polítics i la reforma de la legislació impulsada pel PP, Felipe González es va sumar a la polèmica en qualificar d’"error" excloure tots els imputats de les llistes electorals. "El dia que González va dir, cap als anys noranta, que els casos de corrupció només tindrien conseqüències polítiques després de les sentències judicials, va establir un criteri que ha estat nefast en la nostra vida col·lectiva", va sentenciar Lluís Foix a La Vanguardia. En aquests temps de crisi no serà fàcil preservar ni la integritat del diccionari.