“La bala va impactar primer contra el bus i després em va rebotar a la cara”

Molt a poc a poc, amb els ulls vidriosos i un blau a la parpella inferior dreta, Galina Vronskayb surt del cotxe que l'acaba de recollir a la terminal de creuers del port de Barcelona. Un núvol de càmeres i micròfons l'envolten, a ella i a la seva filla Victoria. Acaben d'arribar a Barcelona procedents del creuer MSC Splendida, el vaixell en el qual viatjaven dues de les víctimes mortals de l'atemptat de dimecres a Tunis. Totes dues eren a l'autobús de turistes que va sortir d'excursió al Museu Nacional del Bardo de la capital tunisiana en el moment en què es va perpetrar l'atac. Mare i filla van ser testimonis directes de l'atac. L'hematoma que la Galina té a l'ull és resultat del producte del rebot d'una bala que van disparar els terroristes cap a l'autobús on es trobaven. “Estic contenta perquè per fi som aquí, a casa. Estem vives de miracle”, ha assenyalat la dona.

L'MSC Splendida ha arribat aquest matí a Barcelona al voltant de les vuit del matí. Un fort dispositiu de seguretat, amb membres de la policia portuària i la Guàrdia Civil custodiant els accessos al port, supervisava l'arribada dels més de 3.700 creueristes que viatgen al vaixell i, especialment, la de les 16 persones que anaven en aquest autobús d'excursió al Museu del Bardo dimecres passat i van presenciar l'atac terrorista en primera persona.

La Galina amb prou feines pot contenir els plors d'emoció. “Havíem sortit del museu i justament en el moment que començaven a disparar ens trobàvem al bus bevent i menjant alguna cosa”, recorda la dona. La seva filla acompanya el seu relat mentre l'abraça amb tendresa. “Primer no t'ho creus. Vam sentir trets però pensàvem que eren petards. Quan ens vam girar, vam veure dues persones disparant i ens vam tirar a terra”, afegeix la Victoria amb veu ferma.

Les dues dones, originàries de Bielorússia i residents a Barcelona des de fa 13 anys, repeteixen, una vegada i una altra, com se senten d'afortunades “per estar vives”. “Vam veure com a dues persones que volien tornar a entrar al bus els disparaven per l'esquena. De fet, els que tenien les metralladores no van entrar a l'autobús perquè hi havia aquestes dues persones mortes a l'escala”, explica la Galina, aquesta vegada sí, sense poder reprimir l'emoció de recordar aquests moments.

La Galina mostra amb el telèfon mòbil la gran taca de sang d'una altra de les víctimes als pantalons de la Victoria. “Jo estava tota plena de sang”, recorda. I torna a tocar-se, amb cura, el blau de l'ull dret, ple de llàgrimes. “Gràcies a Déu que la bala no va entrar directament. Va xocar primer contra el bus i després em va rebotar a la cara”, recorda.

Mare i filla asseguren que els militars tunisians van arribar “bastant ràpid” al lloc de l'atemptat. Els van treure de l'autobús i els van portar a dins del museu durant quatre hores. “Ens van tractar bé, oferint-nos aigua, i una mica de menjar…”, expliquen amb calma. Però un plor emocionat torna a brollar dels ulls de la Galina quan recorda la seva sortida del museu. “Milers de persones, gent humil de Tunis, ens estava esperant a les portes del museu, aplaudint i demanant perdó. De la gent de Tunis no podem dir res de dolent, sinó tot el contrari”.

Més amarga va ser, no obstant això, la tornada al vaixell. “Ens sentim sols. Potser ens hauria agradat que el primer que fessin fos abraçar-nos”, assenyala la Victoria en referència a l'organització i als responsables del creuer. Coincideixen les víctimes i molts dels altres creueristes que l'actitud d'alguns dels encarregats de la nau va ser bastant passiva. Mentre els turistes que no havien sortit del vaixell es queixen de la falta d'informació sobre l'atemptat i l'estat dels altres passatgers en els moments de caos, la Galina i la Victoria subratllen que, des del primer moment, van sentir l'absència de l'organització. “Havíem d'anar nosaltres a preguntar pel metge, a demanar-ho tot. Són ximpleries com, per exemple, que volíem trucar per telèfon i en cap moment ens van oferir trucar des de la cabina. Són coses que comences a valorar després del que t'ha passat”, critica la Victoria, i afegeix: “La gent del vaixell, cambrers, gent de neteja, eren els que estaven de debò més atents. Quan tot el grup, 16 persones, de Mèxic, Miami… demanem parlar amb algú, la noia que ens va atendre va ser molt prepotent i això és el que ens fa mal. No volíem diners, només sentir-nos acompanyats per ells. I no ens n'hem sentit en cap moment”, conclou.

Les dues dones van reconèixer la parella de joves valencians —ella estava embarassada— que es va quedar 24 hores amagada en un magatzem del museu i van aconseguir localitzar-los sans i estalvis. “La parella anava amb nosaltres al bus. I també un senyor colombià que va perdre el seu fill i la seva dona. És molt dur”, explica la mare. La seva filla revela que els primers dies estaven “amb força” però ara, “cada dia és pitjor”. “Suposo que és normal, ho vas assimilant…”.

No volen concedir més entrevistes ni parlar amb més mitjans de comunicació, només anar cap a casa, “per fi”. “Quan parlo d'això, recordo el que va passar amb molta intensitat i no vull”, es justifica la Galina mentre torna a pujar al cotxe. Saluda i torna a donar les gràcies, una vegada i una altra, amb els ulls encara plens de llàgrimes.