_
_
_
_
_
CAP DE SETMANA

Jon Lee Anderson a Carcosa

Una selecció del periodisme, la literatura i les sèries que un barceloní no es pot perdre a Kosmopolis

Cristian Segura
True Detective
Clip de la sèrie 'True detective'HBO

La llum del sol desapareix progressivament a mesura que baixes per la rampa dels mosaics de l’antiga Casa de la Caritat. La foscor t’envaeix tot just accedir al CCCB; t’encega el contrast entre l’exterior i la penombra de l’interior. Poc a poc recuperes la visió de l’entorn, i el que hi trobes t’il·lumina en forma de coneixement. El detectiu Rust Cohle (Mathew McConaughey) va entrar a Carcosa de la mateixa manera, i va trobar-hi el mateix, però d’una manera que va impactar l’audiència. Diumenge ho podreu descobrir en una nova edició de Kosmopolis.

De ‘Twin Peaks’ a ‘True detective’

Kosmopolis aguanta ferm malgrat la rotació de directors i dels capricis polítics. És un dels cicles literaris i culturals que un barceloní no s’hauria de perdre. La patum local hi té la seva quota, noms que podem sentir i llegir periòdicament. Si no gaudeixes de prou temps cal ser eficient i buscar les conferències que són un valor afegit. Les meves intervencions predilectes d’aquest Kosmopolis comencen a Carcosa, el final metafísic que depara als protagonistes de True detective. Aquesta sèrie és la cúspide de la nova onada de produccions de ficció televisiva. És el seu non plus ultra, com ho va ser Twin Peaks fa 25 anys. El professor de la UPF Ivan Pintor exposarà els nexes entre True detective i la literatura de terror de Lovecraft i Ambrose Bierce. Carcosa és una ficció de Bierce, tot i que a True detective la ciutat abandonada entre maresmes pren vida pròpia, seguint les passes d’una altra adaptació de Bierce –també del segle XIX–, de Robert Chambers, on apareix per primer cop el Rei Groc.

Llegir Pynchon entre les tombes

No he esmentat Twin Peaks gratuïtament. L’escriptor Eduardo Lago, mig novaiorquès mig espanyol, parlarà aquest divendres de la pedrada de David Foster Wallace amb David Lynch i, més en concret, amb la seva pel·lícula Inland empire, una creació entre el surrealisme i el suspens ambientada a Hollywood. Lago ja ha participat en altres edicions de Kosmopolis. El 2011 hi va ser en una xerrada amb Enrique Vila-Matas. Tots dos, amics, van relatar una atractiva anècdota, sobretot si mires d’imaginar-te-la cinematogràficament: El 2008 van visitar el cementiri del Bronx, on hi ha enterrat Herman Melville. Van preguntar a una patrulla de la policia de cementiri si sabien on era la tomba de l'escriptor. Els policies eren dos llatins, segons Vila-Matas, que no sabien qui era Melville. Però un d’ells era un fanàtic de Thomas Pynchon. "Llegia els llibres de Pynchon entre les tombes", recordava Lago.

Anderson i Caparrós

El periodisme és molt més que nodrir l’audiència de morralla minut a minut, amb la darrera frivolitat que ha dit el conseller o l’entrenador de torn. El periodisme, en el millor sentit de la paraula, es diu The New Yorker. Més enllà d’aquesta revista hi ha el buit entre els planetes. Un dels seus apòstols és Jon Lee Anderson. Coneixedor de Llatinoamèrica, mite del periodisme en zones de conflicte, de rigor i literari, Anderson domina el castellà i participarà dissabte en un debat sobre la guerra amb un dels noms de referència de la crònica, Martín Caparrós. Si voleu recuperar la confiança en el periodisme, llegiu els articles d’aquests dos homes. La crònica de Caparrós demostra que el castellà i el periodisme tenen garantit el seu futur a Amèrica Llatina: “El cronista mira, pensa, connecta per trobar (en allò comú) el que mereix ser explicat. I intenta descobrir el que és comú en aquell fet: allò que pot sintetitzar el món. La petita història que pot explicar moltes d’altres. La gota que és el prisma de moltes altres. La màgia d’una bona crònica consisteix a aconseguir que un lector s’interessi per una qüestió que, en principi, no li interessava gens ni mica”.

150 anys d’Alícia

Kosmopolis fa enguany un especial incís en l’obra de W.G. Sebald, però també en Alícia al país de les meravelles, novel·la de la qual se’n celebra el 150è aniversari. No hi ha llibre més injustament classificat com literatura infantil que aquest. L’Alícia de Carroll s’estudia a les facultats de Filosofia. Jo l’estudio com un tractat de lògica. I he seguit les seves petjades al comtat anglès de Surrey. Carroll va viure a Guilford amb les seves germanes. Hi ha un petit museu amb una col·lecció de records seus. La sala on es troben aquests estris de la vida de Carroll és especialment tenebrosa. Hi entra poca llum del sol, hi ha més ombres que objectes. L’ombra, diu Junichiro Tanizaki, ens ajuda a entendre millor la realitat que no pas la llum. Com el detectiu Rust Cohle, que per arribar a Carcosa ha de seguir els senyals entre la foscor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_