Selecciona Edició
Connecta’t

La Casa Amatller, única

L’edifici de Puig i Cadafalch és fruit de l’afany emprenedor de la burgesia barcelonina

Menjador principal de la Casa Amatller.
Menjador principal de la Casa Amatller.

Tot i que durant dècades el Modernisme va patir el rebuig i l’oblit, i fins i tot la persecució i la destrucció per part dels barcelonins, són molts els edificis d’aquest període d’esplendor que han sobreviscut fins als nostres dies. Cap com la Casa Amatller, l’edifici que l’industrial xocolater Antoni Amatller va comprar al passeig de Gràcia el 12 de març de 1898 per 450.000 pessetes i que va fer rehabilitar gairebé del tot per un dels arquitectes (també polític i historiador de l’art) punters d’aquest final de segle: Josep Puig i Cadafalch. Unes obres en què va haver d’invertir més del doble del que li havia costat l’edifici, però que el van acabar convertint en una de les icones de Barcelona des de llavors.

En aquest habitatge coincideixen una sèrie de factors que no es donen en cap altre moment, com ara que l’edifici està tal com el va crear l’arquitecte modernista, sobretot després de la reforma a la qual s’ha sotmès durant cinc anys i que es va inaugurar la setmana passada. Coneixem tota la documentació que es va generar per construir-lo, com factures i pagaments a empreses i artesans que hi van col·laborar. El seu propietari va fotografiar-ne tots els racons, de manera que sabem perfectament com era fa un segle, i es conserven els mobles originals que Puig i Cadafalch va crear per decorar les diverses estances de l’edifici.

Sostre de l'habitació de Teresa Amatller. ampliar foto
Sostre de l'habitació de Teresa Amatller.

La Casa Amatller és un dels millors exemples de com el creixement de la burgesia barcelonina, una classe il·lustrada, inquieta, emprenedora i valenta que va viure a cavall dels segles XIX i XX a la ciutat, va possibilitar aquest moviment artístic que ara, un segle després de la seva eclosió, atrau milers de persones per admirar-lo i segueix sent una font d’ingressos fonamental.

Quan el 1877 Antoni Amatller es va separar de la seva dona Càndida Cros, després que aquesta fugís amb un cantant d’òpera, es va estipular, a més d’una paga mensual per a ella —tal com recullen els llibres d’anotacions de l’empresa de xocolates—, que l’única filla del matrimoni, Teresa Amatller, viuria amb la mare fins als set anys. Després amb el pare. I així es va fer. La vida de Teresa va estar marcada fins al final per la relació paterna. Junts van compartir el bell habitatge del passeig de Gràcia, junts van viatjar per països exòtics, tal com va quedar immortalitzat a les fotografies que a Antoni Amatller li agradava fer, i junts van compartir aficions i la passió per l’art.

Amb 25 anys Antoni Amatller va heretar el negoci familiar, va construir una nova fàbrica el 1878 —a l’actual Nova Icària del Poblenou— i va ser un dels pioners a incorporar publicitat (amb cartells d’Alfons Mucha o Apel·les Mestres) i màrqueting per vendre el seu producte, l’excel·lent xocolata que delectava mig món. Tot plegat va disparar el compte de resultats de la seva empresa.

L’industrial, fotògraf aficionat i col·leccionista d’obres d’art —com ara l’estrany retaule romànic d’Angustrina o els bodegons del segle XVII del madrileny Andrés Deleito—, sobretot de vidre antic, del qual va aconseguir reunir una de les millors col·leccions privades, va morir el 1910, deu anys després que s’inaugurés la seva nova casa. En el testament va deixar escrit que, si Teresa moria sense descendència, la casa es convertís en un museu sota la tutela de l’Ajuntament de Barcelona. I ella va tornar a complir amb la seva voluntat. Aconsellada per mossèn Josep Gudiol, el conservador del Museu Episcopal de Vic, en qui el seu pare ja havia confiat, va ampliar el patrimoni artístic, amb compres com dues obres de Bartolomé Bermejo i sumant-hi peces de vidre.

Saló principal de la casa Amatller. ampliar foto
Saló principal de la casa Amatller.

Mort mossèn Gudiol, el seu nebot, Josep Gudiol, va seguir a prop de Teresa, que li va encarregar reformes a l’habitatge i “modernitzar” el dormitori i el vestidor adequant-los als gustos del moment, pròxims a l’art decó. El jove Gudiol, inspirant-se en models americans com la Frick Collection de Nova York, també va aconsellar a Teresa l’estructura i creació de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic per conservar la casa, les col·leccions d’art i la investigació de la història de l’art hispànic, i d’aquesta manera complir la voluntat paterna. El 1942 va néixer la nova entitat després que Teresa adquirís l’Arxiu Mas, un fons de negatius del patrimoni històrico-artístic espanyol de primer ordre al qual es van sumar les mateixes fotografies de Gudiol i les realitzades per Amatller. En total, 360.000 negatius i 30.000 llibres especialitzats en art hispànic que s’han consultat durant cinc dècades per diverses generacions d’investigadors.

Després de la mort de Teresa el 1960, Gudiol va ocupar el pis noble com a seu de la fundació, però com a bon arquitecte, i malgrat la tendència contrària del moment, va respectar el treball de Puig i Cadafalch i va convertir l’antic habitatge privat en sales de lectura, biblioteca i fototeca.

Habitació de Teresa Amatller. ampliar foto
Habitació de Teresa Amatller.

Divendres passat va obrir les seves portes la Casa Amatller totalment renovada, amb l’interior modernista més autèntic de la ciutat que es pot visitar —segur que n’hi ha d’altres, però no de tant nivell—. El somni d’Antoni Amatller fet realitat després de cinc anys de treballs i cinc milions d’euros aportats per la Fundació Montemadrid (2,3 milions), l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (1,1 cada institució) i la Fundació Amatller (430.000 euros), després del conveni que van subscriure el juny del 2009 les diferents entitats.

Entre 2007 i 2008 s’havia emprès la restauració de la façana, una de les més fotografiades de Barcelona, i que Puig i Cadafalch va fer totalment nova. Els esgrafiats a manera d’encaix i els profusos elements escultòrics al·legòrics a la família propietària, com ara les branques florides d’ametller o les aficions del propietari, van tornar a aparèixer amb l’esplendor del primer dia en aquesta façana, amb el seu singular capçal esglaonat que la corona, construït per integrar el nou estudi fotogràfic al terrat.

La nova façana, amb fortes connotacions a estils diversos, va significar en el seu moment la primera gran ruptura radical del pla urbanístic homogeneïtzador que va ser el Pla Cerdà. L’urbanista va pensar en una Barcelona amb edificis d’una mateixa alçada (22 metres) i característiques homogènies per a tota la ciutat. Davant l’estipulat, Antoni Amatller va decidir trencar i apostar per la innovació: una façana més gran en alçada, composició i cromatisme, que acabava amb les alineacions verticals dels seus components, amb obertures desiguals a cada pis i buscant un efecte d’asimetria que, sens dubte, va aconseguir. I per fer-ho va encarregar la nova casa a Puig i Cadafalch, un arquitecte convençut que Catalunya era un país que havia estat una potència a la Mediterrània medieval i que, després de superar diversos segles de decadència, havia recuperat el seu potencial econòmic. Per a ell, l’arquitectura projectava, com cap altra art, l’empenta de la societat catalana.

La discòrdia continua

Reconstrucció hipotètica de l’illa: abans de 1898, 1900, 1904, 1906 i 1910
Reconstrucció hipotètica de l’illa: abans de 1898, 1900, 1904, 1906 i 1910

Amb la reobertura al públic divendres passat de la Casa Amatller, ja és possible visitar tres dels edificis més famosos de la ciutat: la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch (1900), la Casa Lleó i Morera, de Lluís Domènech i Montaner (de 1905, va obrir les portes el 2014), i la Casa Batlló, d’Antoni Gaudi (inaugurada el 1906, va obrir al públic el 2002). Les tres cases (més la Casa Mulleras d’Enric Sagnier, de 1911, i la Casa Bonet, de Marcel·lià Coquillat i Llofriu, de 1901), formen part de l’anomenada mansana de la discòrdia, situada al burgès passeig de Gràcia, en al·lusió al mite en el qual Paris va haver de triar entre la més bella entre tres deesses i que va desencadenar la guerra de Troia, però també per les referències als “excessos” que es van cometre aquí, segons la premsa del moment.

El temps hauria d’haver posat fi a aquest assumpte. Però no. La mansana de la discòrdia segueix viva, i més que mai. No només per la diferent gestió dels edificis. Davant del model massificat de la Casa Batlló —que no vol dir irrespectuós— amb l’edifici de Gaudí, i que fa que cada any la visiten unes 800.000 persones, la majoria turistes, la Casa Lleó i Morera i ara la Casa Amatller han optat per obrir a petits grups controlats, en què les visites són </CF>més personalitzades i estan plenes de ritual. A la Casa Amatller els guies porten guants durant la visita, i els visitants, sabatilles. Les tres cases, això sí, busquen oferir una entrada conjunta que permeti visitar tots tres interiors modernistes amb algun tipus de descompte.

Però a més, la mansana de la discòrdia és també motiu d’estudi des de fa un any per part del GRHAD, el Grup de Recerca en Història, Arquitectura i Disseny, de la Universitat Internacional de Catalunya. La mansana de la discòrdia: el modernisme com a transgressió a la regularitat de l’Eixample estudia la història, el context sociocultural, els propietaris, els arquitectes, els mestres d’obra, les façanes, els plànols i la distribució interior, la construcció i les arts aplicades, a més de les normatives urbanístiques i el seu compliment, així com les rehabilitacions a què han estat sotmeses.

“A part del tòpic de la discòrdia entre els habitatges, no en sabia gairebé res més”, explica Judith Urbano, doctora en Història de l’Art i investigadora principal del projecte. El seu grup va celebrar al desembre del 2014 unes jornades de dos dies a la Casa Lleó i Morera en les quals es van presentar els primers resultats. “Estem preparant un llibre per publicar el resultat d’aquestes jornades i una exposició per la tardor vinent que se celebrarà en una de les tres cases, en què es mostrarà l’evolució dels cinc edificis, uns habitatges senzills realitzats per mestres d’obres que van patir una gran transformació per part dels millors arquitectes del moment i que van acabar sent icones d’aquesta ciutat”, explica. Per a la investigadora, el treball que porta a terme el seu grup ha de ser “només un punt de partida per a futurs treballs, una gran finestra de possibilitats”.

Amatller i Puig i Cadafalch van ser uns precursors, i la tendència va ser seguida per altres rics burgesos que van voler destacar dotant la ciutat d’edificis fortament identificadors i creadors de marca, cosa que últimament Barcelona busca amb insistència. Aquesta mateixa illa de cases va acabar comptant amb tres dels més destacats edificis de la ciutat: la Casa Amatller, la Casa Lleó i Morera i la Casa Batlló. Totes diferents i sorprenents.

Els treballs de restauració actuals, dirigits per l’arquitecte José Ignacio Casar i que es van donar per acabats fa uns dies, han afectat sobretot el pis principal, però també s’han posat al dia els serveis generals de tot l’edifici i s’han restituït alguns dels mobles, conservats aquests anys pels descendents dels Gudiol.

Els difícils treballs han tornat l’aspecte i l’atmosfera a l’habitatge, com si Antoni i Teresa hi seguissin vivint. “Però afegint-hi tots els elements de seguretat normatius sense que es veiessin”, puntualitza Casar. A mesura que intervenia anaven apareixent elements originals, com ara els papers pintats d’Isidore Leroy, que han estat arrencats, restaurats i tornats a col·locar. Els mosaics han recuperat totes les seves tessel·les, les fustes el seu aspecte brillant, i les emplomades de finestres i portes han recuperat la seva funció original. La recuperació dels entapissats conservats en moltes de les parets han servit de mostra per localitzar les teles, que ara es poden tornar a veure en les parts més nobles d’aquest habitatge d’excessos i, de vegades, horror vacui. Els sostres gairebé tots són espectaculars. Entre ells, destaca el de l’habitació de Teresa Amatller, que, a més, amagava una gran sorpresa: sobre el fals sostre se’n conservava un altre de fusta que reproduïa un dels elements més coneguts de Barcelona: el trèvol de quatre fulles dels panots de la majoria de voreres de la ciutat. Puig el va crear per a aquest sostre, d’aquí va saltar al terra del pati de carruatges d’aquesta casa, i després a tota la ciutat. No ha estat l’única sorpresa. La sala de música amagava una versió original d’Els segadors, que els amos van amagar en temps moguts. També 12 monedes d’or encunyades durant els regnats de Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel II, i que algú va creure guardar per sempre.

Aquesta tasca detectivesca ha estat coordinada per Santiago Alcolea, alma mater de l’Institut i zelós guardià del llegat dels Amatller i del fotògraf Adolf Mas.

Des de divendres, grups de 12 persones com a màxim poden visitar aquest interior de luxe modernista, els quals, després de pagar 15 euros i calçar-se unes babutxes de feltre per no danyar els paviments de mosaic i els parquets, rebran una explicació sobre les claus del Modernisme, la industrialització que va donar lloc a la recuperació econòmica del moment, el mecenatge de la burgesia i la transformació de l’Eixample. Després començarà la visita pròpiament dita (gestionada per Cases Singulars), per mitjà d’un guia i tablets que explicaran en sis idiomes (i una versió per a nens) el que es veu, a més d’imatges de com era la casa el 1900. Al final del recorregut el visitant es podrà reconfortar amb una tassa de bona xocolata com la que agradava prendre a Teresa i el seu pare en el noble saló de casa.

MÉS INFORMACIÓ