Selecciona Edició
Connecta’t

Los Enemigos tornen a mirar el món de cara

La banda de Malasaña, acomiadada pels fans el 2001, s’ha reunit altre cop

La banda de Josele Santiago el 2014. Ampliar foto
La banda de Josele Santiago el 2014.

Una frase per desterrar: “L’artista fulanet es mereix triomfar, és injust que no ho faci”. El triomf, si és que ens posem d’acord sobre el seu significat, no s’atorga després de respondre preguntes en una prova escrita que es pugui impugnar si el resultat es considera injust. El triomf arriba o no. I només després de la seva visita es pot començar a pensar per què ha trucat a aquesta porta i no una altra. A més a més, no aconseguir-ho només significa que no hi ha gaire gent que combregui amb l’estètica de l’artista en qüestió, sense que això qüestioni en cap sentit la validesa d’aquesta estètica. Per què aquesta consideració parlant de Los Enemigos? La resposta és que l’èxit de la banda madrilenya mai va ser espectacular, i es va situar molt per sota del que molta gent esperava després de ruixar l’obra del grup amb els comentaris encomiàstics més elaborats i probablement sincers. I és que la banda de Josele Santiago sempre ha estat la cara més rugosa i menys complaent de la seva generació, ha estat una mena de petita mostra de la Generació literària del 98 enmig d’una generació hedonista.

LOS ENEMIGOS

LOS ENEMIGOS

Divendres 20. Bikini

20 hores. 25 euros

Mentre la majoria de les bandes contemporànies de Los Enemigos eren alegres i desenfadades, filles d’una classe mitjana acomodada que mirava al futur amb confiança, Los Enemigos eren com una mena de proletaris que feien pudor de vi i que mai van voler veure el món com una catifa desplegada al seus peus. Potser per això no van triomfar stricto sensu, però al marge del seu compte corrent, a qui li importa? El cas és que la banda de Malasaña, acomiadada pels fans el 2001, s’ha reunit altre cop i, després de tornar a la carretera veient que el públic els recorda, van tornar també als estudis per enregistrar Vida inteligente, el seu primer disc d’estudi en 15 anys. Aquesta nit el presenten a Bikini, on, per descomptat, també sonaran les peces més conegudes d’aquesta mena de poetes de secà, d’aquest bards amb boina que sovintegen les tasques i no els bars, que parlen amb cruesa d’un món que és encara més cru que les seves cançons i del qual se salvaguarden gràcies al sentit de l’humor i la conya de savi de poble. I al fet que canten les seves penes, una manera ja atàvica de foragitar-les.