_
_
_
_
_

La València que cau

A la ciutat el patrimoni arquitectònic en perill comparteix protagonisme amb el que ja només es pot trobar en els llibres

De la muralla àrab sobreviu poc més que una torre mig enrunada, al costat del carrer d’En Borràs, en ple cor del barri del Carme.
De la muralla àrab sobreviu poc més que una torre mig enrunada, al costat del carrer d’En Borràs, en ple cor del barri del Carme.jesús císcar

Una de les manies humanes més esteses és viure pensant en l’instant en què deixarem de fer-ho. Així, passem dies i nits construint una posteritat que no veurem, un futur que ja no serà nostre. És una derrota segura, però reincident: per a esquivar l’oblit s’escriuen novel·les o es pinten retrats, s’alcen torres i palaus i es declaren guerres que es perden i que no s’acaben mai. Somnis d’eternitat –papers, llenços, rajoles– que solem anomenar patrimoni i que, per cert, convé conservar. I no perquè siguen vells, o perquè sí, sinó perquè ens expliquen què fórem, què som, què aspiràvem a ser. Sense patrimoni no hi ha memòria, i sense memòria, al capdavall, no som res.

Dic tot això perquè el País Valencià fa temps que sap què és l’amnèsia col·lectiva: oblit de paraules i d’imatges, sí, però també –i menys mediàticament– de pedres. La seua capital, per exemple, fa un parell de segles que es dessagna de patrimoni arquitectònic. “Afortunadament, la política respecte a la seua conservació ha canviat durant les últimes dècades”, comentava fa poc l’arquitecte Fernando Camallonga, “des del segle xix fins a mitjan segle xx la destrucció no implicava en la nostra consciencia una pèrdua de patrimoni, sinó un progrés urbà col·lectiu. Ara això és diferent”. I és que fa dècades el passat es valorava a una altra escala: “tot allò era ‘vell’, no ‘antic’, per això moltes vegades no es preveia la restauració ni el canvi d’ús de l’edifici, i s’enderrocava amb la idea de progrés”. Una idea messiànica que s’ha prolongat fins al segle XXI: d’Alacant a València i des de la primera democràcia fins les últimes fantasies faraòniques de Rita Barberà, tan seguidora del baró Haussmann, el “renovador” del París vuitcentista.

València, en tot cas, no és París, però sí que ha vist caure molts murs, de vegades per a aplicar millores necessàries, d’altres per creure ingènuament promeses de glòria i sovint, simplement, per una sobredosi de desídia. A hores d’ara, el patrimoni en perill per aquestes últimes raons ompli una llista incòmoda. “El cas de la muralla islàmica és el més insultant”, diu Camallonga, “no hi ha hagut voluntat política no ja de restaurar-la, sinó ni tan sols de consolidar-la, és a dir, d’evitar que caiga”. Poc, molt poc queda d’aquelles “robustes muralles àrabs ‘Abd al-‘Aziz” que aguantaren en peu més d’un segle després de la conquista cristiana, com recordava Sanchis Guarner en el seu monumental La ciutat de València. De tot aquell poder sobreviu poc més que una torre mig enrunada, al costat del carrer d’En Borràs, en ple cor del barri del Carme.

No és l’únic monument que fa equilibris. No massa lluny, a la plaça de Sant Lluís Bertran, hi ha el palau Escrivà, les cavallerisses del qual, originàries del segle xv, podrien ser enderrocades per l’ampliació de l’edifici principal, d’“amplio patio, bella escalera, puertas y ventanas interiores góticas”, com figura descrit en El País Valenciano, aquella guia de viatges que va començar Joan Fuster abans d’acabar fent un assaig sociològic. Un cas “trist”, segons l’arquitecte, i és que, diu, “sense menystindre la voluntat privada dels amos, no podem oblidar que el patrimoni, al capdavall, és de tot el món”. De tots i de ningú són també les covetes de Sant Joan del Mercat, utilitzades fins als anys seixanta del segle XX com a botiguetes i tapiades actualment, allà, davant de la Llotja, darrere dels cotxes i de la indiferència municipal.

Més enllà del centre, però, també hi ha patrimoni en perill, com les alqueries medievals que es desfan en l’àrea metropolitana. L’alqueria del Moro, en la ciutat de l’artista faller, molt a prop de Benicalap, és “el gran símbol de l’abandonament del patrimoni històric en l’horta”. Una alqueria originària del segle XIII que ara malviu entre fem i espolis, “davant la inoperància de les autoritats”, es queixa Camallonga.

De tots i de ningú són també les covetes de Sant Joan del Mercat, utilitzades fins als anys seixanta del segle XX com a botiguetes i tapiades actualment. / Jesús Císcar
De tots i de ningú són també les covetes de Sant Joan del Mercat, utilitzades fins als anys seixanta del segle XX com a botiguetes i tapiades actualment. / Jesús Císcar

Pedres nobles, al capdavall, tallades amb cura en algun moment de la història que conten, i que ara malviuen esperant un final discret i un oblit segur. Altres, però, ni això. Molts dels monuments que expliquen València ja només estan en els llibres. És la València esvaïda, la que podem recórrer amb Vicent Boix en el passeig de Valencia histórica y topográfica, el dibuix d’una ciutat encara hereva de la medieval, que començava a pagar el preu del progrés messiànic del segle xix. No debades, fou al vuit-cents que caigué el palau de Mossén Sorell, que s’alçava en la plaça del mateix nom, on un 7 de novembre de 1589 moria Nofre Sancho, taverner en aquell racó del món i “gran christià y amich de pobres”, com deia Pere Joan Porcar en el seu dietari barroc Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Caigué el palau com caigueren també les muralles –les cristianes, aquesta vegada– i el convent de Sant Francesc que s’alçava on avui reposa l’Ajuntament, i la majoria dels portals d’entrada a la ciutat i altres murs del temps.

Eren, ja ho hem dit, els signes del temps. Calia tombar per a progressar cap a alguna terra promesa. Una redempció que València continuà buscant durant el segle XX. El 1940 desaparegué l’església de Sant Bartomeu, una de les deu que manà construir Jaume I, al costat del palau de la Generalitat, de la qual només quedaria la torre i que rebria la declaració de “Monument Nacional” una vegada enderrocada. També s’esvaí el convent de Jerusalem, set anys abans, que estava situat en el carrer que avui porta aquest nom, la porta del qual es desmuntà i es regalà a l’Ajuntament, i que actualment roman perduda. Esglésies i convents esborrats del mapa, però també palaus com el dels Vilaragut, des del segle XV en l’antiga plaça de Sant Jordi, enderrocat el 1965 per a deixar lloc a un solar, primerament, i a l’hotel Astòria, després.

“Ací hi havia moltes coses que ja només es troben als llibres, Maria”, conclou suaument Jesús Oliver, l’antiheroi d’Els treballs perduts, la gran novel·la de Joan Francesc Mira sobre la ciutat de València, escrita al final dels anys 80. Dramàtic, savi, reaccionari, teatral i frustrat, el personatge de Mira no deixa de tindre raó. Sí, a València hi havia moltes coses que ja només es troben en els llibres. Memòria esvaïda, al capdavall. El que no podia saber el senyor Oliver, però, és que ben entrat el segle XXI encara hi hauria moltes més preparades per a passar a formar part, molt ordenadament i entre indiferències, del patrimoni únic de les lletres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_