Selecciona Edició
Connecta’t
EL PROCÉS ÉS UNA GRAN TERTÚLIA / 16

López Burniol, un senyor d’ordre

Que algú d'aquesta categoria professional baixi a l'arena mediàtica és una excepció

López Burniol, en una tertúlia a 8TV.
López Burniol, en una tertúlia a 8TV.

Un dels columnistes de capçalera de la meva àvia –senyora de Sant Gervasi que només llegeix La Vanguardia– és Juan José López Burniol. El coneix per afers notarials i això ja és prou garantia que és un senyor com cal. Però, a més a més, els seus articles al diari –quan l’àvia diu “diari”, només en pot ser un– li transmeten tranquil·litat, la sensació que el món en què viuen els seus néts és convuls però que està en mans de gent assenyada.

López Burniol és un fenomen estrany en el món de les tertúlies. Té un despatx notarial, forma part de diversos consells d’administració, entre els quals hi ha el de La Caixa, és membre de la Comissió General de Codificació del Ministeri de Justícia i ha estat membre del Tribunal Constitucional d’Andorra. Són les medalles d’un home d’ordre. És una excepció que algú d’aquesta categoria professional baixi a l’arena mediàtica, i amb una addicció periòdica. Esther Giménez-Salinas, també jurista i consellera en un banc –al Santander–, és el personatge opinador més semblant al tarannà de López Burniol, però té una participació menys intensa en el debat públic. A López Burniol te’l trobes en múltiples plataformes: escriu a La Vanguardia, participa setmanalment a la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, a la dels Matins de TV3 i a la de 8TV.

López Burniol és una de les veus més potents de la tercera via. Va ser un dels primers membres de l’elit dels semàfors verds que va defensar la necessitat d’un referèndum. El debat sobre la democràcia que ha suscitat el procés és un capítol recurrent en les seves valoracions públiques, un fet curiós tenint en compte que si fos per personalitats com ell, Catalunya probablement no s’hauria arribat a plantejar mai la consulta.

La independència, inexorable

López Burniol no és independentista però no clama contra la independència, no la considera cap desastre: el que intenta és advertir Espanya que el desastre seria per a ella, i tenint en compte com actua el Govern espanyol, el desastre sembla inevitable. Ho va escriure en un famós article del setembre del 2013: “Si el front independentista guanya aquestes eleccions [plebiscitàries] –cosa que és molt possible–, el Parlament proclamarà unilateralment la independència de Catalunya... Quedarà expedida la internacionalització del conflicte, sense prejudici que el Govern central pugui suspendre l’autonomia. En tot cas, s’haurà superat amb escreix el punt de no retorn, motiu pel qual la independència serà inevitable... Només la franca acceptació de la consulta pel Govern d’Espanya podria encara impedir aquest procés inexorable”. El seu discurs és semblant al del Cercle d’Economia i al d’altres prohoms catalanistes com Miquel Roca: el sermó del diàleg i entendre la consulta com la manera per tancar d’una vegada el problema. La diferència amb Roca és que López Burniol, quan escriu, no avorreix les ovelles; quan parla, Roca pot ser més engrescador.

Socialdemòcrata de l’Ibex

López Burniol té aquell perfil de la socialdemocràcia plenament integrada a la plaça Francesc Macià o al Tennis Barcelona, a l’Ibex-35 o a l’OTAN. Ell mateix va escriure el gener del 2014 a La Vanguardia que el seu partit, després de l’extinció de la UCD, va passar a ser el PSC: “Quan va desfer-se la UCD, em vaig quedar sense partit a qui votar. En vaig haver de buscar un altre: vaig trobar el PSC. No els avorriré amb les meves raons. Només diré com el veia aleshores: com un partit socialdemòcrata que era, a més, el canalitzador adient per aconseguir la plena integració en la política catalana de la massa d’immigrants espanyols, així com l’instrument més eficaç per aconseguir –d’una vegada!– l’encaix de Catalunya a Espanya”.

López Burniol sembla una persona austera. Moderadament progressista i cristià, cal llegir, per conèixer millor el personatge, una entrevista que li van fer el 2014 a la revista Catalunya Franciscana: “Per mi, el sentit de la vida és viure de manera que compleixis dues obligacions bàsiques. La primera és la que jo anomeno ‘lleialtats animals’, és a dir, la lleialtat als pares, als fills, a la parella, als parents més immediats... fins al punt que jo defenso que qui falla en les lleialtats animals és poc fiable perquè pot fallar en qualsevol altre àmbit. I, en segon terme, que un no es pot tancar en aquestes lleialtats immediates, no es pot tancar en la caseta i l’hortet, i té una obligació de participar en la gestió dels afers col·lectius.”

La fi de l’oasi

El vot conservador i català ha sigut tradicionalment per a CiU. Ara, i mentre Unió o Duran no s’apartin de la CDC independentista, els ciutadans que simpatitzen amb López Burniol són orfes polítics. Sembla que són pocs, potser per això CiU els ha sacrificat. Difícilment aniran cap al socialisme o al PP, encara menys a opcions espanyolistes com Ciutadans. Són orfes que troben a faltar aquella època, no gaire llunyana, quan la societat civil encara va poder fer pinya amb aquella editorial conjunta als diaris catalans en defensa del fallit estatut d’autonomia. Aquella editorial del 2009 va ser coredactada per López Burniol, participació que té molta lògica en el seu discurs de preveure el xoc en què ens trobem. Aquell acte conjunt sembla avui impensable, perquè l’oasi català ha esclatat, no només pel dualisme que provoca l’opció de la independència sinó també per la mort política de Jordi Pujol i per una crisi econòmica que està forçant la regeneració institucional. “Sabeu quina és la virtut jurídica per excel·lència? La prudència, fer allò que convé en cada moment”, va dir López Burniol a la revista dels franciscans. La prudència també ha fet que López Burniol, a diferència de molts altres, hagi mantingut el mateix discurs, sense esquerdes, durant tot el procés.

 

MÉS INFORMACIÓ