Selecciona Edició
Connecta’t

La transició del camarada Lobato

Als diputats els regirava el seu silenci arrogant, recolzat a la cadira giratòria

La comissió està domesticada? La resposta és silenci. Silenci perquè un no sap què dir i també perquè el silenci està imposant aquests dies la seva sòrdida llei de pel·lícula de sindicats portuaris. Fins i tot el mateix David Fernández, endut per un atac de rebot presidencial (és a dir, col·lateral), ha deixat caure l'expressió “llei del silenci”. Al llarg d'aquesta vista –i no sentida– quinzena sessió, cap dels dos compareixents ha obert la boca. Sí, però, els ulls. Ramon Gironès Pagès, per mirar fixament i silenciosament els qui li preguntaven, i Joan Anton Sánchez Carreté tornant-los la cara en un gest de fatxenderia i menyspreu.

Ramón Gironès és l'exsogre de Jordi Pujol Ferrusola i, tot i tenir problemes de salut, se l'ha requerit per preguntar-li pels seus afers, ja que està imputat per l'Audiència Nacional com a possible mediador en una operació de compravenda de terrenys a l'Hospitalet de Llobregat, en favor del seu gendre, que es va saldar amb comissions del 3%. Fins i tot sent l'exsogre, el senyor Gironès conserva encara l'aspecte de sogre. Un sogre com Déu mana, amb jersei de coll en punta, corbata per sota, i entreveient-se el coll de la camisa blava amb ratlles blanques. L'americana color de pastures de fa temps, idònia per al camuflatge en la jungla familiar. Crani petri i patilles perfilades. Tot un sogre sicilià. Va exposar que com que està imputat s'acollia al seu dret de no declarar, no va contestar a cap dels portaveus i quan aquests van acabar la ronda d'intervencions els va felicitar per les preguntes i els va dir que li havia agradat molt com ho havien fet.

Amb la compareixença de Joan Anton Sánchez Carreté, la sessió va passar de Leonardo Sciascia a Petros Màrkaris. Va ser així tan fidelment, que al final el president de la taula li va dir al senyor compareixent que li deixaria la novel·la Pa, educació, llibertat, de l'esmentat autor grec (potser el més popular des d'Homer). I què passa a la novel·la? Doncs que apareix mort un contractista corrupte que en la seva joventut havia estat un rebel esquerrà.

A Sánchez Carreté l'ha requerit el Parlament en la seva qualitat d'assessor fiscal de Jordi Pujol des de l'any en què es va estrenar El sentido de la vida, dels Monty Python (és a dir, el 1983), i també com a expert, que ho és, en qüestions fiscals. Però sota cap d'aquestes dues personalitats s'ha dignat el senyor Sánchez Carreté a respondre les preguntes dels diputats. Va manifestar que s'acollia al secret professional i, emmudit després d'un somriure de llavis premuts amb estil canalla, ni tan sols es dignava a mirar els qui li dirigien la paraula. L'àlies de camarada Lobato li ve de quan militava en el Partit del Treball d'Espanya, una escissió maoista del PSUC. Ja en democràcia, va formar part de les llistes electorals del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional, que liderava Xirinacs. Avançada la Transició es va fer, com ja s'ha dit, assessor fiscal del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Va caminar en els anys del pelotazo amb Javier de la Rosa en l'afer de KIO. Aquí el van condemnar a dos anys de presó i a una multa milionària; però, en època del Govern de Zapatero, va obtenir l'indult, diuen que per mediació del seu parent, el diputat convergent al Congrés, Sánchez Llibre. Ara figura a la llista Falciani.

Als diputats els regirava el seu silenci arrogant, recolzat sobre la cadira giratòria; però alhora eren incapaços de desmarcar-se de la guia de preguntes que duien i l'hi recitaven pesadament, descregudament, amb una resignació tan desoladora que feien venir ganes d'agafar-los del braç i dir-los: “Però per què us han votat? Per favor, feu alguna cosa!”. Es tenia la sensació que res és possible des de la política davant la fatxenderia dels corruptes. El seu no era un abisme de silenci, era un mur de silenci. Un esperava que deixessin enrere les preguntes que queien al buit i s'atrevissin amb les acusacions per derrocar aquest mur. Ho va intentar primer el portaveu republicà, que acabaria proposant al final de la sessió que se'l tornés a convocar. El portaveu d'Iniciativa li va demanar que encara que no li contestés, almenys li parés esment, i va seguir preguntant al no-res. Així un darrere l'altre, i de sobte quan semblava que la comissió havia estat domesticada per cansament, per avorriment, per impotència, per repetició de tantes sessions tan semblants, el portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa, va tenir l'atreviment de passar a l'acció i va acusar directament Sánchez Carreté de cometre un delicte, el va amenaçar amb deducció de testimoni per desobediència (és a dir, veure si era delicte de desobediència la seva actitud), i així va voler posar-lo contra les cordes. La resposta de Sánchez Carreté va ser un somriure de superioritat, però se l'havia guardat i l'hi va cobrar a la portaveu següent, que era Isabel Vallet, diputada de la Candidatura d'Unitat Popular, la nova esquerra. Va ser davant les preguntes de Vallet, que ja no li demanava si no que li exigia que la mirés quan li preguntava, quan el vell maoista va perdre el control i va dir: “Sembla que siguem a la Xina!”.