Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ciutadans, el tallafoc

A diferència de Podem, el partit de Rivera no suposa, ni per origen ni per ideari, una amenaça per a l'‘statu quo’

Més que un salt a la fama o una escalada a la primera fila política, el que ha fet Albert Rivera aquest 2015 entra més aviat en la categoria de les designacions àuries. Un polític procedent de les joventuts del PP, que fa una dècada que es dedica al cultiu del monotema de l'antinacionalisme català al Parlament al capdavant d'un partit regional anomenat Ciutadans, ha estat sobtadament ungit no se sap gaire bé per qui, però amb una unanimitat als mitjans de comunicació espanyols almenys sorprenent, com a alternativa a la parella PP-PSOE en aparent paritat amb el Podem de Pablo Iglesias. Qui l'ha assenyalat per a una missió tan alta? Joan Herrera el va definir fa setmanes com el candidat de l'Ibex-35, i probablement és una mica exagerat atribuir-li aquest apadrinament tan poderós. Però el que per a uns pot sonar com una desqualificació, per a d'altres pot ser interpretat com la millor garantia.

Passa, no obstant això, que, a diferència de Podem, Ciutadans no avança gràcies a l'activisme dels moviments socials i les protestes contra la devaluació salarial i les retallades socials. Rivera no és, com Iglesias, el més destacat d'un nodrit grup de polítics relativament joves però adobats en mil batalles que els han portat a formular el seu propi projecte alternatiu a l'austericidi neoliberal dictat per la Unió Europea i executat a Espanya pels Governs de Zapatero i Rajoy. Tampoc és una emanació política de les marees blanques que han lluitat a favor de la sanitat pública, ni de les marees grogues que s'han batut contra les retallades en l'ensenyament. No té res a veure amb les desesperades baralles amb vigilants i policies davant de sucursals bancàries per aturar els desnonaments de les víctimes de la bombolla immobiliària.

A diferència d'Iglesias, Rivera i el seu partit no s'alcen ni tan sols sobre el modest però prometedor 8% que Podem va obtenir en les eleccions al Parlament europeu del maig del 2014. Aquell dia Ciutadans es va quedar en un més aviat minso 3,16% dels sufragis emesos. Si es té en compte que a la seva província d'origen –tant del partit com del ciutadà Rivera–, Barcelona, que és la segona més poblada d'Espanya, va obtenir un meritori 6,8%, i a la de Madrid va arribar al 4,8%, es comprèn fàcilment que la seva mitjana a totes les altres sigui tan baixa que, parlant amb propietat, no pugui dir-se que, de moment, Ciutadans hagi arribat a la categoria del que els que imparteixen doctrina d'espanyolitat qualifiquen com a partits nacionals.

Ciutadans és des que va néixer el contrari a una amenaça per a l’statu quo espanyol

Evidentment, aquestes no són les úniques diferències entre Ciutadans i Podem. El que més els distancia és que, mentre que Podem sorgeix com a alternativa a l'statu quo polític representat pel bipartidisme PP-PSOE, Ciutadans és promogut, justament com el contrari, com a gran tallafoc destinat a aturar l'avanç electoral de Podem.

Ciutadans és, des que va néixer, el contrari a una amenaça per a l'statu quo espanyol. Va néixer a Catalunya amb la pretensió de salvaguardar un plantejament nacional i lingüístic que garanteix l'hegemonia social de la llengua castellana en aquesta comunitat. Va sorgir de la por d'alguns sectors de població de perdre la tranquil·litat amb què vivien a Catalunya sense parlar mai en català. El seu cavall de batalla va ser el combat contra el model lingüístic a l'escola pública, en el qual defensaven una posició molt minoritària a Catalunya, però amb el suport sistemàtic de la caverna mediàtica madrilenya. La seva batalla ha estat i continua sent un bilingüisme que, a la pràctica, significa el manteniment del predomini social del castellà.

Malgrat que molts dels seus fundadors havien estat simpatitzants socialistes i el partit va néixer amb un vernís retòric progressista, la veritat és que des del primer moment les seves posicions el van alinear amb el PP i es va sumar a l'oposició als Governs d'esquerra presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. En política lingüística i en el que fes falta, el prioritari era oposar-se a la transversalitat catalanista.

Ciutadans presenta ara com a candidata a l'alcaldia de Barcelona una exdiputada del PP i aquesta no és l'única dada que el mostra, a la pràctica, com a opció intercanviable amb el partit de Mariano Rajoy. Ho diuen també els sondejos d'opinió, en els quals apareix com a possible recanvi generacional per a una dreta amb la qual comparteix una mateixa concepció nacional d'Espanya. La crossa perfecta per al cas que les eleccions legislatives de la propera tardor/hivern requereixin aliances per formar majories de govern a Espanya.

Per això, la seva basa fora de Catalunya és mostrar-se ara com a apte per a tot, un partit ni carn ni peix, eventual frontissa que serveix tant per al PSOE a Andalusia com per al PP a València. Rivera parla contra la corrupció, però no li passa com a la seva rival d'UPyD, Rosa Díaz, que s'ha desqualificat davant els electors de la dreta en demanar coses com la presó per a Rodrigo Rato per la gestió de Bankia. Relliscades com aquesta són impensables en Rivera.