Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fulls de ruta

Són una manera de fer volar coloms, serveixen per proporcionar a qui hi creu una mica de seguretat i esperança

Els fulls de ruta gaudeixen de molta reputació. L'expressió original en anglès és road map, que es podria traduir per mapa de carreteres, en el qual es perd la idea d'indefectibilitat de la ruta aconsellada. Qui té el road map sap com arribar exactament allà on vol anar, mentre que qui només té un mapa de carreteres ha d'orientar-se i buscar el trajecte. D'aquí ve el full de ruta, que ens indica amb precisió cadascuna de les etapes i decisions que hem de prendre en les diferents cruïlles fins arribar a la destinació final.

El seu ús sembla que ofereixi orientació i seguretat: seguiu aquest camí, no us oblideu de fer cap pas, i al final arribareu a la localitat anhelada. És probable que serveixi també per amagar sota la retòrica cartogràfica una gran desorientació i fins i tot l'absència de consens entre els caminants respecte a la direcció a prendre. Si s'ha de jutjar per la seva profusió, es diria fins i tot que el seu ús hauria d'alarmar-nos i constituir un indici que ens trobem en la situació contrària respecte a la claredat de l'objectiu i encara més al camí necessari per aconseguir-ho.

Hi ha un element addicional per a la prudència. El full de ruta més famós de la història recent és el que van acordar els representants del Quartet per al Pròxim Orient (els Estats Units, Rússia, la Unió Europea i Nacions Unides) el 2002 amb l'objectiu d'aconseguir la pau entre Israel i Palestina tres anys després, el 2005. Aquell manual per a la pau, amb el suport i fins i tot l'adopció de George W. Bush, tenia com a moment final l'existència de dos Estats mútuament reconeguts, en pau i seguretat, un per als jueus i un altre per als palestins, i passava per unes etapes que era necessari recórrer i culminar una darrere d'una altra, des del cessament total de la violència i la congelació dels assentaments a Cisjordània fins a l'acord final sobre tots els contenciosos per 2005. A la vista del que ha passat des de llavors, no hi ha un concepte més associat al fracàs polític que el del full de ruta.

Deixem-ho clar, el full de ruta és fer volar coloms. Val per allò que ven, que és un sentiment de seguretat que permeti seguir mantenint expectatives i esperances. S'entén que s'utilitzi per al procés sobiranista, fonamentat en la idea d'un camí únic i sense alternativa —no hi ha pla B que condueixi obligatòriament a un objectiu perfectament configurat i localitzat anomenat independència. Quan el moviment s'estanca o fins i tot decau, les discrepàncies s'aprofundeixen i apareixen actors polítics nous i més dinàmics que modifiquen la correlació de forces, res més adequat que elaborar de nou aquest full de ruta que ens amanyagui en la seguretat del camí ben traçat. Si després fallen la voluntat, per escassa o per dividida, els líders o els partits, o fins i tot això que anomenàvem condicions objectives, ningú no podrà retreure-ho als cartògrafs.

El full de ruta més famós de la història recent és l'acordat pels Estats Units, Rússia, la Unió Europea i Nacions Unides el 2002 amb l'objectiu per aconseguir la pau entre Israel i Palestina

El full de ruta d'Artur Mas és enganyós, però ho són també les seves quatre etapes i cruïlles, per imprecises i interpretables. Ningú no concreta quines majories electorals o parlamentàries, sobre cens, sobre participació electoral o en escons, són necessàries. Ja passa en la seva primera meta, quan s'anuncia una declaració solemne del Parlament de Catalunya sobre l'inici del procés cap a la constitució del nou Estat o república catalana, cosa que sona a repetició d'una altra declaració solemna, la de sobirania de gener de 2013. Tenen cabuda, a més a més, les preguntes sobre la força de la nova declaració, a la vista de la majoria que va donar suport l'anterior, 85 dels 135 escons; encara que del seu caràcter merament declaratiu pot deduir-se que a les forces polítiques compromeses els bastarà la majoria simple.

Una imprecisió idèntica es produeix en el segon punt, en el qual s'inicia un procés constituent. Sabem què pot ser un procés constituent, malgrat les seves dificultats jurídiques, però sabem poc o res sobre com s'inicia. Tampoc no se'ns diu res sobre la majoria necessària per superar aquest punt. Els silencis permeten suposar el propòsit altament polèmic de promoure un procés constituent amb menys diputats dels 90 que es necessita per reformar l'actual Estatut, tal com inclou el mateix Estatut català.

Els dos punts aparentment més propers a la meta són encara més fràgils. Si atenguéssim a les declaracions i compromisos de Mas amb Junqueras, es diria que el desplegament de les estructures d'Estat que conforma la tercera etapa no és més que la reiteració del que sobre el paper havia d'estar ara mateix en marxa. I el mateix passa amb l'alternativa que ofereix la cambra: la culminació democràtica a través de les urnes per un referèndum pactat amb l'Estat s'aproxima perillosament a la proposta del PSC; mentre que la consulta de ratificació de la constitució catalana prevista com a pla B s'assembla massa al conte de la lletera, a la fortuna que fa abans que se li trenqui la gerra de llet per no creure que és l'esquer per mantenir Esquerra en aquesta bicicleta atrotinada però que encara continua corrent per la ruta que marca el full. Junqueras ho ha reconegut: no és un full de ruta, sinó un pacte de mínims per evitar que la bicicleta caigui i el procés quedi sobtadament interromput.