Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Papallones negres

Barcelona ja té tots els grans equipaments que és capaç de pagar, ara toca posar sobre la taula el talent emergent

Són papallones negres emergint d’algun món fosc. Envaeixen des de sota el vestíbul —també submergit— del CCCB: les parets, les caixes de les escales mecàniques, els vidres. És l’antesala d’un seguit d’instal·lacions que recreen o suggereixen l’univers complicat de W.G.Sebald, un dels autors clau del segle XX. M’aturo un moment i miro la gent: s’acosten a la paret i estudien la perfecta artesania de les papallones de paper, les freguen amb els dits com tement que surtin volant. Són una creació de Carlos Amorales. Tenen un aire de malson, una cosa lleu, potser pel color, o per la quantitat, o perquè jo tinc un mal dia. Penso que aquest dubte és precisament la cultura. I que aquesta instal·lació, que es multiplica en altres activitats, és una de les coses més sofisticades que es poden veure avui a Barcelona.

El CCCB és, des de la seva creació, un espai de reflexió contemporània i aquesta temàtica fa que sigui transitat per gent de qualsevol edat i també per joves, la qual cosa és gairebé una raresa perquè els circuits no se solen compartir. Jo, posem per cas, tinc dificultats per trobar a Barcelona la cultura que està produint la gent que té al voltant de trenta anys. Tots parlen d’una generació dotada, ben formada, però no sé on és que s’ensenyen, excepte en música popular, en alguns racons teatrals. No sé què estan fent els artistes visuals, fora d’algun festival que els concentra, i això és una culpa repartida a parts iguals entre la meva falta d’habilitat per trobar-los i la incapacitat de Barcelona per fer-se permeable a les noves inquietuds. Tot i que, apunto, un creador veterà m’adverteix que ells, de joves, buscaven alhora la modernitat i la llibertat –això van ser els anys setanta--, però que no sap què busquen aquestes generacions d’ara, tret que busquen mercat i professionalització.

El CCCB és, des de la seva creació, un espai de reflexió contemporània i aquesta temàtica fa que sigui transitat per gent de qualsevol edat

Per contestar alguna cosa de tot això me’n vaig a visitar la fàbrica de creació de Fabra & Coats, al cor de Sant Andreu, que és el districte –abans vila—alimentat per la vella filatura. És un espai màgic, amb aquesta bellesa insustituïble de l’estètica industrial reconvertida, una barreja especial de modernitat i austeritat monacal. Hi camina gent jove vestida de negre: això és cultura, penso, això és marca Barcelona. A tocar de la porta, un espai d’exhibició d’art contemporani no ha acabat de néixer i espera, impolut i buit, el moment de començar. Les fàbriques, n’hi ha deu a Barcelona, són una iniciativa de l’anterior Ajuntament que l’actual ha continuat amb il·lusió. Una combinació de residència diürna d’artistes, hotel d’entitats i viver de projectes. Aquí vénen joves –també estrangers—a crear la seva música, art, tecnologia, cosa, el que sigui; hi treballen durant mesos, dialogant amb els veïns de taula, pagant un preu irrisori pel lloguer, compartint idees.

Com que faig la visita al matí hi ha poca activitat i tot sembla excessivament ordenat, com si fos un laboratori. O un convent. Alguns mobles de l’antiga fàbrica han sobreviscut i són restes precioses d’una transformació urbana, el trànsit de la indústria al coneixement. Carles Giné, que dirigeix el conjunt de fàbriques, em guia amb entusiasme per les diverses plantes, explicant-me’n els detalls, i em puc imaginar un univers creatiu a ple rendiment. És estimulant. M’ensenya un box d’assaig, on un grup super reconegut està buscant nous llenguatges: aquí s’amuntega una quantitat insospitada de ferralla tecnològica i alguna llauna de refresc, i t’adones que això va de debò. I el mateix està passant a la Nau Ivanow, a la Pirelli, a la Beckett… És aquí, la generació que busco. La qüestió és: un cop hi han passat, cap on van?

Els que en saben em diuen: hi ha circuits més o menys ocults, i esmenten llocs, alguns em sonen. Diuen també: les fàbriques estan molt bé, però els creadors acaben prenent-se la cervesa al bar del barri, perquè l’ambient a dins és massa asèptic. I em transmeten, aquests experts –pur empirisme—una idea. Hem viscut una llarga estapa de cultura molt dirigida per l’Ajuntament anterior, ara la tutela és més tènue –i la Generalitat duu una política certament erràtica—però la ciutat continua tenint un to massa institucional. Som la ciutat de la normativa, som la ciutat dels lloguers caríssims. D’acord, dic jo, Barcelona ja té tots els grans equipaments que és capaç de pagar, ara toca posar sobre la taula el talent emergent. El tema no és si en temps de crisi és lícit pagar cultura: això és estèril. El debat és la crisi en si, també la conceptual. Si ens quedem mirant la cultura des del costat dels diners, perdrem la capacitat transformadora de les bones preguntes. Barcelona no hauria de caure en aquesta banalitat.

Patricia Gabancho és escriptora.