Selecciona Edició
Connecta’t
la crònica de balears

El corruptor que calla

Amb privilegis, el seu negoci va créixer molt gràcies a les comissions

El que sap i calla és part de la seva força de l’empresari.
El que sap i calla és part de la seva força de l’empresari.

Compareix un protagonista ocult en les trames d'allò que corca i més indigna la societat. No és un home qualsevol perquè duu volada, per edat i capital, en el sistema de poder de la corrupció, amb tradició d'impunitat. En dècades, ha estat un corruptor, l'altre costat de l'autoritat.

Amb poc risc i bastants de favors va fer la fortuna. El seu ascens fou pels privilegis, el seu negoci va créixer molt gràcies a les seves contribucions amb pagaments en negre: comissions, donacions i llocs de feina.

Va engreixar la bruta màquina de certa política i va omplir butxaques de càrrecs públics i d'alts funcionaris. Es va establir i va créixer en la penúria de la dictadura de Franco i va seguir inflant-se amb l’eufòria i les crisis en democràcia.

Una confessió, una narració de part –periodística o judicial–, seva, sense vels, sobre els episodis dels que ha estat actor, –productor– és segur que faria tremolar les estructures. El coneixement de la realitat, les explicacions sobre concursos i contractes manipulats i suborns, seria una càrrega explosiva.

El seu ascens fou pels privilegis, el seu negoci va créixer gràcies a les seves contribucions amb pagaments en negre

La claror de la veritat del corruptor, fondria els peus enfangats d'aquests "titans" de bronze, que pels seus són imprescindibles i romanen atents a totes les etapes, aliens a les sospites i versions que adornen la seva llegenda negra, certa.

El que sap i calla és part de la seva força de l’empresari. Amb mig somriure còmplice i alguna rialla reprimida, el corruptor es reconeix en la omertà, davall el paraigua del pacte explícit de protecció i temor. És la seva sang i nervis, la bateria que el manté actiu i interessant davant el poder. No explica la brutícia ni els socis tapats a l'altre costat del mur de les notícies.

De prop braveja encara que vol ser contingut, alterna sobreentesos amb gesticulacions, enclota el cap entre les espatlles i obri els braços. S'acosta i toca a l 'interlocutor mostrant confiança, fregar a l’altre és un vici dels nadius. Un punt histrió, la seva figura –no molt gran– s'empetiteix. De cop evidència que calla. És una tomba forrada de xifres, fets, noms, un record insondable.

S'expressa vivaç, amb un punt d'inquietud. Loquaç, el seu discurs sincopat té aires d'autosuficiència, no debades porta dècades essent un guanyador. La seva companyia és una potència local amb extensions al continent, més enllà dels mars i en el tròpic. Tot i això mai no menysprea llicències i contractes menors.

Progressà en un entorn fàcil, contaminat per una arbitrarietat retribuïda i, alhora, sense lliure concurrència

Ben igual que d'altres milionaris de la seva generació que apareixen com a triomfadors, pioners en el comerç, el turisme, la construcció, certa indústria, ell es va fer a si mateix. Progressà en un entorn fàcil, contaminat per una arbitrarietat retribuïda i, alhora, sense lliure concurrència. Va gestionar la seva preponderància sense mètode acadèmic. Així no té rivals, i procura que no apareguin i creixin més enllà de la mera supervivència secundària.

La voluntat hegemònica, marginar la competència i tenir un mercat captiu, per a un sol autor, és un tret característic de la biografia dels homes de negoci autòctons. Sembla impossible aspirar als monopolis però si es poden manipular amb suborns les concessions temàtiques de l'administració. Les arques empresarials creixen i es compensa als "socis" del sistema.

Abordar algú pràcticament desconegut i plantejar-li, de cop, el tema del negoci clandestí és una fórmula prou arriscada, gairebé un salt en el buit. Preguntar això és intentar furgar sobre les regles del joc "familiar" (mafiós), gairebé voler rebentar les claus dels secrets de la ideologia i el mètode que envolten aquest comerç invisible. Les normes d’aquesta vida imposen un associacionisme per delinquir en definitiva.

Però una interpel·lació espontània qualla, de vegades, sobre el sentiment avesat en la bregues del tu a tu, la complicitat empresari/autoritat, la pràctica de l'engany i la corruptela, l'’enxufisme’ i la demanda retribuïda de favors, els suborns sistemàtics.

L'escena amb el personatge va ésser, en solitud, entrada de fosca d’agost, a l'aparcament d'un hotel de luxe de Mallorca. Eren dies de detencions, primeres condemnes i presos.

Els implicats en el sistema, en el buit que deixa l'Estat que podria ser la corrupció, just temen l'aparició dels penedits, les confessions dels acusetes. Però els pagaments són entre els que estan agermanats en els seus delictes. Sense trobar el rastre cert dels diners, la pista està esborrada, els fets i els delictes s'esfumen gairebé sempre.

Pregunta. Ha perdut la gran concessió E. Els seus competidors han pagat més comissió?

Resposta. No ho sé. Però jo hauria passat per taquilla, segur, si me m’haguessin demanat. ["Alerta amb aquest, de vegades, traeix al soci, el fot". Va advertir un escaldat ]