Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

De professió, lingüista?

La crisi i els canvis en els modes d’informar-se estan sabotejant la feina del corrector

Alguns dels diaris amb edició en català.
Alguns dels diaris amb edició en català.

Fa temps que convisc professionalment amb periodistes, en redaccions diverses, i m’hi he acabat fent. Acostumats com estem els correctors a treballar en el confort de la consulta pacient, la reflexió assenyada, la quietud tranquil·la (i avorrida), he acabat agraint l’exercici d’impartir doctrina lingüística entre telèfons sonant, redactors volcànics i òpera a tot drap. Però també, i d’això ja en fa uns anys, he conviscut amb el lament perenne “del futur de la professió” amb referència al periodisme, “el futur dels mitjans” i, sobretot, “el futur del paper”. I tot són sempre males notícies.

“Doncs imagina’t els lingüistes”, penso jo en veu baixa. Perquè la regressió que està patint la feina de lingüista, especialment la dels mitjans de comunicació, és preocupant i, el que és pitjor encara, presumiblement irreversible. I de retruc se’n ressent la qualitat de la llengua dels mitjans, tan lamentada per molts que no saben el pa que s’hi dóna. Els meus col·legues reconeixeran en la capçalera de l’article el títol d’una coneguda obra de Lluís Payrató, al qual m’he permès d’afegir l’interrogant final com a conspícua mostra de pessimisme.

Un dels problemes que tenim els correctors és que no som productius

Un dels problemes que tenim els correctors és que no som productius. I això, en un context de crisi i de canvi en els modes d’informar-se, és la coartada perfecta per prescindir de lingüistes, no substituir-los en cas de baixa o canviar-ne les condicions laborals. Quan dic que no som productius no vull dir que no treballem: no conec gremi que es mogui menys de la cadira. Vull dir que no som producte, sinó només valor afegit. Si en lloc d’un mitjà de comunicació, per exemple un diari, penséssim en un celler, doncs la informació seria el vi, la llengua seria l’ampolla, i els correctors, senzillament, ens ocuparíem que les ampolles sortissin netes del magatzem. Un procés fàcilment mecanitzable amb un cop de mànega.

També ens afecta la immediatesa. Abans de la irrupció dels diaris digitals i de Twitter com a font d’informació, el mitjà més ràpid era la ràdio, que s’actualitzava cada hora amb els butlletins horaris, amb un marge mínim però suficient perquè el lingüista pogués fer la seva feina. Ara, amb la immediatesa dels mitjans actuals, la revisió del lingüista és una nosa, és molt millor publicar les coses directament, i si es cola alguna insensatesa, doncs per fortuna el mitjà ens permet canviar-la de seguida, res a veure amb la rigidesa del paper. Tot d’una et trobes corregint coses que ja s’han publicat, el món al revés.

També ens afecta la precarietat. Quan als anys vuitanta es van consolidar alguns mitjans en català, va sortir la necessitat de disposar d’equips de lingüistes propis, els quals es van acabar convertint en seccions relativament voluminoses en nombre d’efectius. Massa gent per a una feina que, com dèiem, estrictament no produeix. Per tant, i a rebuf de la crisi, hem vist com els sistemes de contractació s’han flexibilitzat, amb fórmules variades d’un mitjà a un altre, des de fer-te ser autònom fins a la subcontractació a través d’empreses intermèdies que, òbviament, s’enduen la seva plusvàlua.

Un dels motius que pot portar una persona assenyada a fer aquesta feina és que t’agrada, et fa trempar

També ens afecta el tedi. Un tedi filològic, diguem-ne així. Un dels motius que pot portar una persona assenyada a fer aquesta feina és que t’agrada, t’interessa, et fa trempar. Però això canvia quan l’origen dels textos que et toca corregir és una màquina. I anem cap aquí. Afortunadament, molts mitjans que abans no tocaven el català ara ho fan, això sí, necessàriament a través de programes de traducció automàtica que han generat tota una casuística nova d’errors, els quals, si bé el primer dia fan gràcia (“ha, ha, mira quina una n’ha fet el traductor”) al final et fan destrempar. I no he fet números, però veient les redaccions de diaris i agències de notícies que recorren a aquestes eines, és ben possible que avui hi hagi més professionals corregint màquines que no corregint persones.

També ens afecta la millora en el coneixement del català. Molts joves periodistes que han estat escolaritzats en català tenen un nivell de llengua prou bo, fins al punt de poder escriure tuits, blogs i diaris digitals amb solvència. En això ens estem normalitzant: ja fa temps que a les redaccions de mitjans en castellà els lingüistes han anat desapareixent, de manera que la feina de correcció, si es fa, queda en mans de caps de secció que revisen les peces i esmenen el que calgui, o bé de periodistes que s’han especialitzat més en feina de taula que no de carrer. I el que allà ja és una espècie extingida –el filòleg torracollons– aquí ara està en perill d’extinció.

Ho deixo estar. He de corregir una novel·la i m’estic entretenint. L’any passat, per Sant Jordi, es van vendre més llibres en català que en castellà, tot i que es publiquen molts més títols en castellà que en català. Potser el futur ve per aquí.

MÉS INFORMACIÓ