Els Pujol es passen la pilota

Els fills de l'expresident han quedat retratats al Parlament, però no han aclarit res del llegat

Oriol Pujol, a la compareixença al Parlament.
Oriol Pujol, a la compareixença al Parlament.

La família Pujol al complet ha quedat retratada, per bé o per mal, després del seu pas pel Parlament. Els catalans han posat rostre i veu als set fills de l'expresident de la Generalitat. Molt diferents en gestos, retòrica i fins i tot aspecte físic, els fills de Pujol han funcionat, tanmateix, com un sol bloc en allò essencial: sostenir que els diners ocults a Andorra procedeixen d'una herència de l'avi Florenci –sense aportar més detalls amb l'excusa que el germà gran, que la va gestionar, ha de declarar davant el jutge– i negar que els negocis milionaris d'alguns d'ells hagin florit a l'ombra del pare. Els dubtes sobre aquest llegat (“el secret”, en les seves pròpies paraules) persisteixen. En alguns casos, fins i tot han crescut.

La compareixença dels Pujol a la comissió d'investigació ha aportat poques dades noves sobre la suposada herència —a la qual van al·ludir, igual que el pare, com a “llegat”— que Florenci Pujol va deixar a la seva jove, Marta Ferrusola, i als seus néts, quan va morir el 1980. Els tres fills que ja han declarat com a imputats al jutjat de Barcelona que investiga si aquesta tesi explica l'origen de la fortuna familiar oculta al fisc —Marta, Mireia i Pere— van ratificar el que s'ha dit davant el jutge. En una espècie de teva-meva ben sincronitzada, els Pujol es van passar la pilota els uns als altres per no aprofundir en la naturalesa, maneig i creixement d'aquests fons, que van romandre ocults durant més de 30 anys a Andorra fins a la regularització de 2014, el coneixement públic dels quals va portar Jordi Pujol a confessar.

Mireia va confirmar la seva condició de vers lliure (és ballarina i fisioterapeuta) i es va negar a respondre les preguntes dels diputats; Pere es va remetre a Internet —en què hi ha penjada, va lamentar, la seva declaració judicial—; Oleguer, el petit, es va escudar que en aquells dies era una criatura i en la “total confiança” cap al seu germà gran. Tots, de fet, van remetre a Jordi Pujol Ferrusola (“això ja ho explicarà el meu germà”, va dir Marta) per no fer massa explicacions d'un llegat del qual mai no han fet, van reiterar, massa cas. No eren “uns diners per guanyar-se la vida”, sinó “un per si de cas”, va sostenir Oleguer, idea que entronca amb la “guardiola” esmentada per l'expresident català al jutjat.

Júnior, el primogènit, que va iniciar la tanda amb un discurs aclaparant, va evitar així mateix rendir comptes sobre la seva gestió a principis dels 90 perquè declara, com a imputat, el proper 26 de març. El cas és que, l'un per l'altre i tot està per fer. Els germans, tanmateix, van insistir que sobre el llegat està “tot dit”, i que una altra cosa és que els creguin. El que ho va afirmar de forma més clara va ser l'únic que ha seguit la carrera política, Oriol Pujol: “La procedència d'aquests diners està explicada, una altra cosa és que vostè no ho vulgui creure. Han especulat que si és Banca Catalana, que si... mil coses”.

“Era un tema que era secret i havia de quedar en família”, va insistir Josep, l'únic germà no imputat però sobre el qual també pesen sospites d'haver-se beneficiat dels seus cognoms. Aquell secret tan ben guardat es va destapar amb la confessió del 25 de juliol. Però només parcialment. Els Pujol no han aportat (ni davant el jutge ni al Parlament) cap document que acrediti la seva tesi. Tampoc han detallat, per exemple, el recorregut dels diners des que els va deixar Florenci fins a Andorra. Ni si Júnior ha fet aportacions noves al llarg dels anys als comptes dels seus germans i d'on procedeixen. Ni quines operacions concretes es van fer per fer créixer els diners com els pans i els peixos, ni quins moviments hi ha hagut entre els comptes. El primogènit ja va advertir que, “les primícies”, les donarà al jutjat.

Marta, l'única, igual que Júnior, que era major d'edat quan va morir l'avi i que coneixia per endavant l'existència del llegat, va aportar alguns detalls sense més rellevància. Dura, bel·ligerant i irònica —“crec que podríem fer una comissió sobre l'amistat”, va dir quan li van recordar que el seu germà va presumir d'estar molt unit a Artur Mas—, Marta va relatar que, el 1992, tots els germans van obrir el seu compte a Andorra. El germà gran els va ingressar, a partir de llavors, “diverses quantitats” fins a arribar als 62 milions de pessetes que corresponien a cadascun dels set. Marta va matisar que, des de llavors, la gestió del llegat és responsabilitat de cadascun i que ella ha tingut una “actitud molt conservadora” amb els diners. Crida l'atenció aquest desinterès dels germans amb el seu patrimoni: alguns anaven una vegada a l'any a Andorra, o cap, per xerrar amb el gestor i, si calia, treure una mica de diners. Josep va afegir el que també s'havia dit ja: que la depreciació de la pesseta respecte al dòlar explica el creixement de l'herència: “No cal fer màgia”.

Oriol, exdiputat de CiU, i Josep, l'únic no imputat, es van negar a aclarir què han fet amb la seva part del llegat

Les explicacions dels Pujol han suscitat noves preguntes. És clar que quatre fills -Marta, Mireia, Pere i Oleguer, aquest últim ja investigat per l'Audiència Nacional pels seus negocis com a gestor immobiliari– van aflorar els fons de la Banca Privada d'Andorra l'any passat. Però, què va fer la resta? El que va projectar més ombres va ser, curiosament, Oriol, exdiputat de CiU, molt cenyit al guió. Va repetir fins a sis vegades dues idees: que no té comptes a l'estranger i que no va regularitzar perquè “no havia de fer-ho”. Però es va regirar per no anar més enllà perquè la seva família està “imputada”: no va aclarir què va fer amb els diners, si és que els va rebre —tota la família coincideix que el llegat es va repartir entre tots i a parts iguals– i, en tal cas, de quina manera se'ls va gastar o els va portar a Espanya. Ni tan sols persones del seu entorn proper saben què va fer Oriol amb aquests diners, encara que intueixen que, d'alguna manera, se'n va desfer per no entelar una carrera política que, de totes maneres, ha saltat per l'aire per la seva implicació en el cas ITV, en què està acusat de suborn i tràfic d'influències.

Josep tampoc no va voler aclarir si va regularitzar els fons d'Andorra, encara que va donar a entendre que sí i que va aprofitar l'amnistia fiscal aprovada pel Govern el 2012. Va aclarir que, en qualsevol cas, està “al dia” amb Hisenda. L'estil directe de Josep —“mira, jo sóc ric, ja sé que sona fatal”— solament té parangó amb la fanfarroneria de Jordi Pujol, que es va esplaiar explicant la seva col·lecció de cotxes de luxe al mateix temps que es va definir com un “dinamitzador econòmic” i va negar haver cobrat comissions a empreses a canvi de l'adjudicació d'obra pública. La mateixa passió de Júnior pel motor la va exhibir en un to més serè i reflexiu el petit, Oleguer, pel món financer, del qual va demostrar ser un profund coneixedor. Tots dos es van sentir còmodes en aquest terreny.

Els fills homes van defensar la seva vàlua professional i van negar haver prosperat a l'ombra del pare

Una de les claus d'aquestes compareixences ha estat, precisament, l'enorme nivell de detall amb el qual els fills homes que tenen causes obertes (Jordi, Oleguer) o sobre els quals ha pesat la sospita de prosperar a costa del Govern català (Pere, Josep) han relatat les seves biografies. Tots ells, homes de negocis (no hi ha professors, infermers o advocats a la família) van defensar la seva vàlua professional i van rebutjar que els cognoms els hagin ajudat; més aviat, van afirmar, el contrari. Pere es va estendre amb els parcs eòlics i va negar que les seves empreses hagin rebut tracte de favor: “Estic en primera línia professional, molt actiu, no estic acostumat al fet que posin en dubte la meva activitat professional, d'acord?” En la mateixa línia, Josep va dir que ha “treballat com un negre”: “Sí, és veritat, sóc fill del president Pujol, però he viscut bastant pel meu compte... M'he espavilat bastant bé, amb 31 anys ja era un tio bastant ric”.

El conjunt de les declaracions ofereix un aspecte coral, de simfonia, planificat i amb un clar repartiment de papers. Els fills de Pujol es van esforçar, no obstant això, a subratllar que cadascun s'ha llaurat el seu propi futur (“això no és un clan”). “Diuen que tractem el país com si fos el pati posterior de casa nostra i no és veritat”, va etzibar Marta, a la qual la Fiscalia ha obert investigació després d'afirmar que treballa en un ajuntament barceloní com a arquitecta sense que s'hagi convocat concurs públic. Els Pujol van exhibir certes complicitats i fins i tot es van permetre matisar-se entre ells. Així, Pere va desmentir la seva mare, que en un dur enfrontament va dir que els seus fills no tenien “ni cinc” i que anaven “amb una mà davant i una altra darrere”. Pere va dir que no era així però que podia acabar sent-ho, entre altres coses, per les elevades multes que han pagat a Hisenda per culpa de la regularització.

Els Pujol s'han presentat com una família unida en l'adversitat, però en la qual cadascun ha anat al seu aire

Les tensions sobre què fer amb Hisenda també van sortir. “Vam estar meditant si acollir-nos a la llei Montoro, però vam tenir por (…) Vam tenir dubtes que es guardés l'anonimat, com preveu la llei. I optem per no fer-ho”, va dir Marta. “Vaig parlar amb els meus germans i em van dir que ells no hi anirien” (a l'amnistia), va dir Oleguer, l'únic que va admetre que, potser, el seu pare es va equivocar el 1980 quan no va renunciar al llegat per a la seva família. “Però hi havia el dubte de respectar l'última voluntat del seu pare. Una vegada acceptada, era impossible o molt difícil regularitzar-lo”, va detallar. A la reflexió es va sumar, amb sorna, Josep: “Potser el meu pare podria haver anat amb una furgoneta, carregar els diners i aparcar-la davant de la Creu Roja de Ginebra. Però les coses no van anar així”.

El discurs no va estar mancat de cert victimisme: Oriol va tornar a al·ludir, encara que d'una manera poc clara, l'actitud de l'Estat enfront de l'independentisme; Pere va lamentar que hi ha “una família” espanyola “molt famosa que ha regularitzat i ningú no ha dit res”; Oleguer va lamentar les “mentides que s'han dit” als mitjans; i fins i tot Mireia, només va parlar per queixar-se: “Tinc moltes coses a dir, però no, perquè vostès ho manipulen d'una manera que no...”, va dir la filla, que a diferència dels seus pares (també imputats a Barcelona) es va mantenir ferma en la seva intenció de no respondre a res.

La família va descartar acollir-se a l'amnistia fiscal per temor al fet que Montoro els delatés

“Suposo que hi ha icones que cal destruir. I si per tombar Pujol cal tombar la seva família...”, va lamentar Josep, el que més va aprofundir en temes familiars. En la línia de Júnior qui va afirmar que Florenci va ser per ell més una figura paterna que el seu propi pare– el fill americà de l'expresident va dir que en la seva família “el pare ha estat absent, perquè ha fet d'estadista”, i la mare “ha fet el que ha pogut”. El cas Pujol ha tingut alguna cosa positiva, en la seva opinió: “Ens ha unit, ha fet un efecte pinya, no un clan o una màfia. He descobert germans meravellosos dels quals no en sabia gairebé res perquè he estat fora, en les meves històries, però ha estat una catarsi humana. He descobert l'amor en la meva família”.

MÉS INFORMACIÓ