Selecciona Edició
Connecta’t
EL PROCÉS ÉS UNA GRAN TERTÚLIA / 15

Francesc-Marc Álvaro, els rínxols de la dreta

És com un senador romà de serrell rinxolat que reparteix idees darrere l’escenari del procés

Francesc-Marc Álvaro, en una tertúlia a TV3.
Francesc-Marc Álvaro, en una tertúlia a TV3.

Hi ha una intel·lectualitat de dretes i nacionalista catalana que sota l’empara de Convergència té un ascendent significatiu al país. Aquest col·lectiu és nombrós, està format per pensadors molt eixerits, amb molt de temps lliure i sobretot molt pedants. D’aquest grup destaca Francesc-Marc Álvaro com una mena de senador romà de serrell rinxolat que reparteix idees i rols darrere l’escenari del procés.

Refundar CDC

Álvaro és un periodista que fa política des del gènere periodístic de l’opinió. Les seves virtuts són inqüestionables. Escriu bé i és una persona formada. Com a observador de la realitat ha deixat peces de bon periodisme. El seu doble llibre Ara sí que toca! sobre el pujolisme és un treball amb voluntat de recerca sincera, que aporta informació valuosa sobre Jordi Pujol. El llibre, i la feina d’Álvaro, també serveixen per refundar CDC. Álvaro ha escrit i ha opinat molt sobre la necessitat de fer tabula rasa amb el pujolisme per regenerar el nacionalisme català i, més en concret, el seu partit –el de Pujol. “El pujolisme no és tot el nacionalisme català. Associar a Pujol tot el nacionalisme és com dir que, com que la família reial ha tingut problemes, tots els que són monàrquics tenen problemes. El pujolisme era un moment del catalanisme”, va dir Álvaro a RAC1 pocs dies després de la confessió de l’expresident.

No és casualitat que la reedició d'Ara sí que toca!, l’any passat, l’autor la presentés acompanyat per David Madí –el creador de l’Artur Mas president– i Toni Comín, representant del neoindependentisme d’esquerres. Madí va passar pàgina al pujolisme, Comín va lloar Álvaro i va intentar deixar clar que al final qui havia triomfat era el cristianisme d’esquerres del seu pare i no Pujol. Comín actua com el jove agraït que la colla rival accepta. L’octubre passat, durant la tertúlia d’El món a RAC1, comentant les previsions de creixement del Govern espanyol, Álvaro va assegurar que si el procés podia acabar en frustració també Montoro podia crear frustració per vendre esperances econòmiques. De fons se sentia Comín exclamant “eh, eh, que bo!”. La validesa de l’argument d’Álvaro era impecable, la qüestió és que ho plantejava com si una cosa negués l’altra, i les dues frustracions són ben possibles.

“La bilis del tripartit”

El Tripartit va deixar una rancúnia perenne en aquest món de pensadors de dretes. Álvaro ho va demostrar en una tertúlia recent a RAC1, del 14 de gener passat, en un breu enfrontament amb Comín. Aquest va opinar que si no hi havia eleccions anticipades era per decisió de Duran i Lleida. Álvaro el va acusar de fer trampes i va carregar amb la baioneta ben esmolada: “Si caiem en aquest terreny hauré de dir que guanya Ernest Maragall perquè projecta tota la bilis del Tripartit en Oriol Junqueras i en la seva estratègia de destruir Artur Mas”. La reacció de Comín va ser demanar calma, confirmar que retirava el que havia dit i donar la raó a Álvaro. En el senat del procés, Álvaro posava al seu lloc l’exfederalista penedit: la del comparsa.

Álvaro és sever amb els rivals espanyols i ferotge amb els catalans. Amb Gemma Galdon, avui dirigent de Podem i abans tertuliana combativa amb tics demagogs, Álvaro és despietat. Ho és amb l’esquerra alternativa en general, i més si aquesta es creua pel camí cap a la independència. Álvaro va insistir el gener passat a fer sang amb el pacte de govern entre Syriza i el partit de dretes i xovinista Grecs Independents. El bon tertulià troba paral·lelismes entre qualsevol cosa que succeeix al món i el que passa a casa seva. El pacte grec era per Álvaro un acte de responsabilitat davant l’egoisme immadur d’ICV i d’altres grups similars que no accepten sumar-se a les tropes de la llibertat del president Mas. Així ho va escriure a La Vanguardia. “Aniria bé que alguns que s’omplen la boca parlant cada dia de l’eix social imitessin el profund sentit d’Estat del nou primer ministre grec. A Madrid, en canvi, tothom [casta i aspirants a casta] ho té claríssim”.

Els esclaus que volen ser esclaus

A Madrid hi ha l’enemic, però com que ja sabem que és l’enemic –com aquell que parla amb Gila per telèfon– no cal invertir gaires energies a menysprear-lo. A Catalunya, en canvi, cal desemmascarar els quintacolumnistes o, encara pitjor, catalans amb la síndrome d’Estocolm. És allò que va descriure tan bé l’escriptora Empar Moliner en un míting d’ERC del 2013: “És molt estrany que algú no vulgui ser amo del seu destí. Si algú de vosaltres està interessat en el sadomasoquisme, i s’ha llegit La història d’O, en aquest llibre s’explica que durant l’alliberament dels camps de cotó als Estats Units, hi va haver una o dues plantacions d’esclaus que no volien ser alliberats, que volien seguir sent esclaus. Hi ha gent que té ànima d’esclau, i s’haurà de respectar arribat el cas”.

El catedràtic de Filosofia de la UB Manuel Cruz és un d’aquests feliços esclaus. Cruz va escriure el 8 de febrer un article a El Confidencial en què advertia que l’independentisme està actuant amb accions “de violència de baixa intensitat”. Cruz va esmentar els tarats habituals de Twitter i el famós capítol del Bestiari il·lustrat en què es disparava pintura a una foto del Rei. L’argument de Cruz era feble i Álvaro el va fer servir per disparar a discreció i recuperar greuges antics: “Aquesta actitud de superioritat permanent i menyspreu a jutjar un moviment democràtic i pacífic és també una forma de violència. Una violència que busca rebaixar l’entitat de l’altre per presentar-lo com un ximple, un idiota. L’operació és fàcil, només cal amollar alguna frase, com de passada, en què es concentri la mentida i l’odi a parts iguals, com fa l’esmentat Manuel Cruz en un article de l’any 2012, molt interessant: "Per ser nacionalista, en canvi, no cal haver-se llegit ni un llibre: n'hi ha prou amb apel·lar a un sentiment, que es dóna per descomptat. El sobiranista és, com tothom sap, un inculte, un primari". Álvaro descriu Cruz però també podria estar descrivint molts dels seus companys de files, Empar Moliner i els seus esclaus o Francesc Homs quan explica des de “la zona zero dels catalans” –el Born Centre Cultural definit pel seu director– que els advocats de l’Estat espanyols són uns tòtils pel simple fet de ser espanyols.

Álvaro també s’esbatussa amb independentistes perquè en guerra el foc amic pot causar baixes. A la tertúlia d’Els matins de TV3 del 12 de desembre, Álvaro va renyar l’arrauxat independentista Héctor López Bofill en un debat sobre els Pressupostos. Álvaro va fer el mateix que amb Comín, fer callar López Bofill, però com que aquest és independentista pota negra es va rebel·lar i la moderadora, Lídia Heredia, va intervenir per avisar Álvaro que ell no havia de fer callar ningú.

El cuiner Duran

El personatge més malvat en el món d’Álvaro no són Manuel Cruz, López Bofill o els progres de l’ecosocialisme: el dolent més dolent és Duran i Lleida; el principal obstacle que afronta Mas en la ruta cap a Ítaca. Duran va piular el 16 de febrer una sèrie de tuits en què desacreditava Álvaro per ser un opinador convergent: “Sense sorpresa venint de qui ve: avui Francesc-Marc Álvaro desvirtua el vot d’Unió al pacte antigihadista. Unió va votar d'acord amb l’estratègia CENF i sobre la tramitació. No s’hi val fer veure que estem d'acord amb el seu contingut. UDC defensa la via confederalista, la resposta a haver de decidir entre la via autonomista o imitar CDC i abraçar la independència”. Álvaro va dir que la reacció de Duran era una rebequeria i que molta gent a Unió pensava com ell.

Álvaro va presentar Duran com el cuiner de les elits en un article al seu blog del gener del 2014: “El líder democristià –que accepta la consulta– no va aconseguir frenar la voluntat d’Artur Mas però continua sent l’home de confiança de les elits barcelonines en el cor del que anomenen ‘la deriva sobiranista’. Per què serveix un home tan astut com Duran si no pot cuinar amb una mica de gràcia el que Rosell, Fainé i la resta volen per sortir d’aquest quadre?”

Entre “la resta” hi ha el comte de Godó, editor per al qual treballa Álvaro. Això diu molt a favor de la llibertat d’expressió de La Vanguardia, tot i que segurament també diu molt del pes que té aquesta Convergència en transició.

MÉS INFORMACIÓ