Selecciona Edició
Connecta’t

Insidiosa anti-Espanya

Angoixats perquè un petit però creixent partit anticatalanista els devora terreny, els caps del Partit Popular van començar fa un mes a menysprear-lo

Angoixats perquè un petit però creixent partit anticatalanista, que sempre havien menystingut, els devora terreny, els caps del Partit Popular van començar fa un mes a menysprear-lo activament. Per català. Quan no fa tant buscaven teixir amb aquesta formació una estreta aliança antisobiranista.

Primer va ser el subsecretari popular, Carlos Floriano, que els va anomenar en públic alguna cosa així com Ciutatans o Txiutatans. Caricaturitzava així amb fruïció el seu nom –Ciutadans–, però no només el nom. Un petit detall: de passada trepitjava també la llengua catalana.

"És un partit català, no sé quins plans té" per a d'altres llocs, va afegir de seguida la seva superior jeràrquica, la secretària general Dolores de Cospedal.

O sigui, el català és aliè o ignot, quan no inhòspit, i es pretén guanyar vots desprestigiant algú per pertànyer a aquest univers. Com va predicar fa uns anys Esperanza Aguirre, en aquell cas en referència a una empresa, Endesa: "Abans alemanya que catalana". Ho repetiria ara la que és encara presidenta d'una pròspera empresa catalana de caçatalents?

Més brams. "A mi no m'agrada que Andalusia es mani des de Catalunya, jo no vull que a Andalusia mani un partit polític que es diu Txiutadans, i que té un responsable polític que es diu Albert [!] i amb tot respecte a mi no m'agrada que manin Andalusia [des de] fora", acaba d'afirmar el delegat del Govern central a Andalusia, Antonio Sanz.

Encara més. "Vull dir que Juanma Moreno [el president del PP andalús] s'ha construït des de baix, com tants d'altres: és un malagueny que va néixer a Barcelona, però [!] és una persona afable, senzilla". Així el va presentar fa poc la ministra de Treball, Fátima Báñez. O sigui, Moreno Bonilla és una excepció entre els barcelonins de naixement, que, –majoritàriament?, íntegrament? – són uns ciutadans, alguns d'ells fins i tot Txiutadans, gens afables, gens senzills i, per descomptat, gens construïts a si mateixos.

Ni Carlos Floriano, ni Dolores de Cospedal, ni Antonio Sanz ni Fátima Báñez han estat destituïts dels seus càrrecs per xenofòbia perpetrada contra connacionals. El que en altres dretes europees, més civilitzades, hauria provocat una crisi política de dimensions notables, aquí sembla que se salda gratis.

És evident que l'episodi, o més ben dit, la reiterada seqüència d'episodis, té força interès des de la perspectiva preelectoral i de la previsible evolució dels partits de la dreta, el centredreta i el centre.

Però segurament supura una cosa més essencial, que de vegades difuminen alguns dels benintencionats partidaris del "patriotisme o lleialtat constitucional" d'arrelament azañista, formulat per Jürgen Habermas, com la integració política de les diferències etnoculturals a força de compartir els principis i els valors d'un ordenament jurídic i constitucional democràtic. Es tracta de difuminar la pervivència del nacionalisme espanyol –no només l'egocentrisme administratiu o el centralisme polític governamental–, fins i tot el seu creixement.

Josep Maria Colomer va esquematitzar fa temps en un text que va irritar la tribu convergent (Contra los nacionalismos, Anagrama, Barcelona, 1984), la ideologia del "nacionalisme espanyolista tradicional" amb els següents caràcters: a) la idea d'una Espanya ortodoxa, catòlica, contraposada a una presumpta anti-Espanya heterodoxa; b) l'assimilació d'Espanya a Castella; c) la concepció mística de "l'espanyol" com un ens espiritual que conté un "sentit de la vida", i d) la visió de la Hispanitat com una comunió espiritual en uns valors tradicionals, entre els quals hi ha la llengua.

Tots aquests elements bateguen en la concepció de l'actual conservadorisme espanyol, i en la seqüència d'expressions anticatalanes que evoquem. Especialment, l'assimilisme castellanista.

Però encara hi ha més. "La baralla amb els nacionalismes de la perifèria ha estat un element important, en els tres últims decennis, en l'articulació del nacionalisme espanyol, molt per damunt, esclar, del designi de donar resposta a eventuals amenaces externes", constata Carlos Taibo (Nacionalismo español, esencia, memoria e instituciones, Catarata, Madrid, 2007).

El franquisme va ser "la màxima expressió" del ranci nacionalisme espanyol, com sostenia Colomer. Però la Transició va aparcar en bona mesura aquesta visió, per obra i gràcia, entre d'altres, del sector de la dreta que es va tornar centrista: els elements de la ideologia perduraven, però sense aquesta articulació a la qual es refereix el professor Taibo.

Va ser el retorn de la dreta sense complexos reconciliadors, ben encarnada per l'aznarisme, el que va tornar a convertir aquests factors, que dormien o hivernaven, en ideologia operativa. Va ser (sobretot arran del nou Estatut) i és així com l'autèntica anti-Espanya autoritària de gairebé sempre lluita per desarticular l'Espanya autonòmica d'avui. Enarborant, entre altres armes, la insídia separadora de la xenofòbia cap als conciutadans.