Selecciona Edició
Connecta’t
PSICOLOGIA

El difícil diàleg entre pares i fills

Cedir en una confrontació verbal amb un adolescent no és sinònim de capitulació

Escoltar és clau per ajudar a créixer i per a la salut de les relacions paternofilials

El difícil diàleg entre pares i fills Ampliar foto

Alguns conflictes i ruptures sorgeixen quan les dues parts creuen que tenen raó i no deixen anar la seva idea. Aquesta actitud aporta seguretat, però també alimenta el conflicte quan l'altre implicat –per exemple, el nostre fill– opina una mica diferent de nosaltres. Debatre provoca en algunes persones una por de perdre la sensació de seguretat, de mostrar-se vulnerables. Senten que si cedeixen els han vençut. Però si no hi ha diàleg, la ruptura en la relació està gairebé assegurada.

Les persones construïm una identitat a través de la narrativa: per com expliquem la nostra història personal i per com transmetem la nostra opinió. Sentir que tenim raó, amb una opinió ben formulada i clara, és una manera de reafirmar aquesta identitat. Solem considerar una debilitat el fet de sentir-nos insegurs. Però mostrar-nos disposats a modificar-la i escoltar els altres són en realitat indicadors de la força d'una persona. És més savi reconèixer que un no en sap i mantenir-se obert a altres perspectives. Això ens enriqueix; ens ajuda a comprendre i a decidir amb més claredat. “Es produeix un plaer natural quan parlem amb algú que no ho sap tot, que té la ment oberta i està disposat a escoltar”, il·lustra l'autor budista Jack Kornfield.

Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"
Ludwig Wittgenstein

El Juan arriba a casa després d'una llarga jornada. La Patricia, la seva filla de 17 anys, està asseguda al sofà. Al cap de poca estona es barallen: aquesta nit ella vol sortir amb els seus amics i ell no l'hi permet. El Juan no sent predisposició per al diàleg perquè la seva ment està ocupada amb els problemes de la feina. Sense prestar l'atenció que cal, la seva resposta immediata és “no”. I, com a adult, pot exposar tantes raons com vulgui.

En general, la filla utilitzarà recursos com “sóc l'única que no pot”, “tots els meus amics hi aniran” o “m'ho vas prometre”. Arguments que sovint no seran considerats com a tals pels pares, cosa que portarà la filla a rebel·lar-se. Si els adults reconeixen els seus punts forts, ella no sentirà que ha de definir-se tant per oposició. Tot i això, la reacció és inevitable, i al pare li costa acceptar-la perquè sent que es qüestiona la seva autoritat. El Juan ha de plantejar-se en què es basa aquesta influència sobre la Patricia. En la por, el respecte, l'amor o la confiança? “Que el meu fill qüestioni els meus ensenyaments no té per què afectar la meva influència”, sosté la Clara, una mare, “però si em mostro insegura, no em farà cas. La meva autoritat es basa només en la meva experiència. Però, precisament, la innocència dels fills pot fer-los més savis. Cal ser honestos i, quan s'oposen frontalment, hem de recordar que els estem educant. No es tracta de res personal entre ells i nosaltres”.

Virtut negociadora

El difícil diàleg entre pares i fills

Quan dues persones s'enfronten, és imprescindible arribar a un acord per no perpetuar el conflicte i sanejar la relació. Roger Fisher i William L. Ury, de la Universitat de Harvard, es van centrar en la psicologia del diàleg en el seu llibre Obtingui el sí. L'art de negociar sense cedir. Hi van assenyalar la importància de determinar quines necessitats són inamovibles i quines flexibles perquè pugui acabar-se la discussió amb èxit. Negociar és un art que utilitzem en tots els àmbits: el personal, el polític i el professional. Hi ha qui creu que en tota discussió una de les parts ha de guanyar, aixafant l'oponent, i l'altra ha de cedir. Però hi ha alternatives. Aquests autors plantegen les següents propostes:

No identifiqui les persones amb el problema. Centri's en els interessos, no en les posicions. Ofereixi opcions que beneficiïn totes dues parts i insisteixi a utilitzar criteris objectius.

Educar no consisteix a introduir informació, sinó posar al descobert la veritable personalitat d'algú. Amb els fills de vegades no es tracta de donar raons, sinó d'ajudar a descobrir i predicar amb l'exemple. Es poden plantejar propostes que comportin una responsabilitat per part dels fills i que demostrin confiança per part dels pares. Les imposicions taxatives no solen funcionar. “Un dia el meu fill estava veient un programa porqueria”, explica la Clara. “Devia tenir 12 anys. Li vaig proposar que canviés de canal i ell va defensar la seva llibertat de triar dient que si tenim tele és per veure-la. Li vaig preguntar si li semblaria normal que li prohibís beure un got de cianur, i va contestar que sí. ‘Doncs per a mi’, vaig explicar, ‘això enverina tant la teva ment com el cianur el teu cos’. Apago la tele per protegir-te d'alguna cosa, encara que en desconeguis el mal que et farà. I aquí es va acabar la història”.

Exemples com el següent il·lustren que potser no es tracta només de tenir raó. “La Mireia, la meva filla, és rebel”, explica el Francisco, un altre pare. “Si li imposo un límit tinc assegurat un conflicte, o que menteixi. Això no és el que vull”. Exposa una possible solució. “Una vegada, en arribar a casa a la tarda, la vaig trobar veient la tele. Li vaig preguntar què passava amb els deures. Li vaig dir que m'agradaria que se sabés administrar. ‘Et demanaria que apaguessis la tele, però llavors ens enfadaríem’. La vaig deixar allí, vaig acceptar que ella escollís i jo vaig renunciar a obligar-la. Al cap de mitja hora la tele estava apagada, i ella, a la seva habitació”.

En plantejar un límit, si un es manté obert al desacord, i escolta i respecta, pot arribar a una millor entesa. La pregunta per al Francisco seria: està disposat a rebre un “no”, al fet que ella no faci els deures? Està disposat a escoltar què vol la seva filla? Quan ella s'hi negui, l'actitud de la seva filla no hauria d'impedir-li interessar-se pels seus motius. Es tracta de mantenir-se oberts al diàleg sabent que es pot posar un límit als fills després d'escoltar-los. Francisco ho explica així: “Vull que siguin conscients que he escoltat el que volen, i que tot i això mantinc la meva posició. Ho faig si crec que és pel seu bé i està conforme amb els meus valors”. No perdre la connexió malgrat la negativa de la filla és tot un art.

Si desitges saber la veritat, només has de
deixar d'atresorar opinions”

Seng T’sant

A vegades, no és tant el contingut de la discussió, sinó la forma, el que produeix el conflicte. En parlar amb irritació i amb paraules impositives un provoca reaccions defensives. Els empipaments escalfen l'ambient i no permeten un diàleg serè. Discutir des del “tinc raó” genera una distància entre les parts, i fins i tot pot fallar la seva connexió. Per això és important no deixar les coses a mig fer. El Javier, un quart cas, explica: “Quan discutíem a casa, el meu pare mai abandonava a mig fer la discussió. Deia: ‘Demà seguim’. Les coses importants cal acabar-les. No pot quedar pendent un contrasentit o una ferida. El seu enfocament era parlar d'això l'endemà, després de deixar que es refredessin els ànims”. Això serveix amb els fills, però també en les relacions de feina i entre els amics.

Si perdem la connexió entre les parts i s'esquerda la relació, val la pena mantenir-se ferm? El Javier intenta projectar suaument les seves raons sobre els seus fills. “Permeto que corrin la seva carrera. Intento deixar que s'equivoquin”. Consisteix a donar espai i permís perquè l'altre creixi al seu ritme.

Observant la misèria en les opinions alienes, sense adoptar-ne cap, descobreixo la pau interior”

Buda

En parella, és important fer equip. Quan no hi ha acord respecte al conflicte amb un fill, convé parlar-ne i decidir en què cedirà cadascú, o qui portarà la veu cantant. Quan ells perceben un ­desacord entre els seus pares, s'acosten al sol que més escalfa. Això resulta nefast, perquè divideix. La clau per establir acords és saber què és important per a cadascú, respectar i compartir el criteri de la parella.

Sigui quin sigui el pas que s'hagi de fer, gairebé sempre correspondrà als pares plantejar canvis en la relació amb els fills. Es tracta que deixin de veure els seus progenitors com els abominables éssers del no, i d'establir conjuntament acords i límits.

Els progenitors han de mirar al seu fill com algú que fa el mateix trajecte que ells, i que s'enfronta a les mateixes preguntes que ells es van plantejar a la seva edat. “Seguir qüestionant-me les coses m'apropa a ells”, explica Clara. “Quan exposen les seves raons, moltes vegades estan tractant de definir qui són. Ajudar-los a coneixe's a si mateixos em facilita la sortida de l'enfrontament”.

Més que de tenir raó, es tracta d'apel·lar-hi. És a les mans dels pares que la vida amb els seus fills consisteixi en una relació de creixement, en lloc de convertir-se en una contesa de desgast mutu.

MÉS INFORMACIÓ