Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una lliçó d’Arvo Pärt

El compositor es va acompanyar a Barcelona de Bernat Vivancos, fent interactuar la música de dues generacions

Sospito que al compositor Arvo Pärt (Paide, Estònia, 1935) la idea de donar lliçons li és aliena, per més músics que l’hagin seguit i el segueixen al llarg d’una trajectòria que va començar quan amb catorze anys escrivia les primeres composicions i d’ell deien al conservatori de Tallin que fins quan s’espolsava les mànigues li brollaven notes musicals sense parar. No parlo d’això, no en sé gran cosa. Em refereixo a la lliçó que va donar a Barcelona la setmana passada, almenys a mi, en el primer dels tres concerts que el Palau de la Música li va dedicar a la basílica gòtica del Pi. El programa alternava, amb paritat exacta, la música de Pärt, que al setembre farà els vuitanta i és internacionalment celebrat de fa dècades, amb la de Bernat Vivancos (Barcelona, 1973), que podria ser el seu fill i que acaba d’editar el tercer CD, fruit d’una feina d’anys poc publicitada.

No es tracta de crear escola, vaig pensar, que això ho fan tants, sinó de comunicar i interactuar amb la creació del país que et convida i de fer-ho a través d’un jove creador, aprofitant la fama que tens, que atrau a tants (la cua era llarga a Cardenal Cassanyes mitja hora abans de l’entrada al Pi), per així fer-nos conèixer a tants l’obra de Bernat Vivancos. No s’acostuma a veure, ni en la música ni en res. Cultura local? Uix, aix, no, i ara... Gràcies, senyor Pärt, moltes gràcies. Per la seva música i per la nostra.

Els dos compositors van arribar junts a la basílica acompanyats de Jordi Savall i, en acabar el meravellós concert, es van abraçar i van saludar plegats tots aquells que se’ls acostaven. Em vaig quedar admirada. Ja m’havia rendit a la interpretació del Cor de la Ràdio de Letònia (no acabo d’entendre per què el programa de mà ho escriu en anglès) dirigit per Sigvards Klava (1962), que se n’ocupa des del 1992. Klava dirigeix la coral com si fos un ballet. A cada peça, les vint-i-tres veus es desplacen amb lleugeresa per l’escenari i s’intercanvien els llocs segons l’obra que ve a continuació. La majoria són ben joves. El director ha aconseguit un col·lectiu en què cada veu posseeix, llueix i sobretot ofereix una individualitat específica, lluminosa.

Alternant Pärt i Vivancos en un diàleg, que així es titulava el concert, durant setanta minuts, mig mig, la música fonda i lleu dels dos compositors fluïa. Podies copsar bé què fa l’un i què fa l’altre, què és propi de cadascú i què comparteixen, perquè el jove Vivancos és deixeble de Pärt, com de tants altres, i alhora és amo d’una musicalitat distintiva, que a mi em va semblar, difícil de dir, feta de murmuris i brunzits. El crític musical Xavier Cester l’elogia dient que mostra “com passar Monteverdi per la liquadora”. De moment, de la seva liquadora em quedo amb el vocalitzat Le cri des bergers, obra sense text que sembla feta dels silencis entre els ecos, i amb els dolços murmuris dels sis minuts d'Aeternam, introit de missa de difunts.

D’Arvo Pärt, que vaig descobrir fa més de trenta anys, m’ho quedo tot i és ben probable que, a partir d’ara, em quedi amb qualsevol cosa que ens vulgui i ens pugui oferir Vivancos. Subratllo que pugui, que ja sabem com està la música i quants enemics l’envolten sense pietat. Compraré el seu In Montibus Sanctis, recull del treball amb l’Escolania de Montserrat que ha dirigit set anys, fins al 2014. I de Pärt torno a sentir, un cop i un altre, la seva pregària de sis minuts Da pacem Domine, que va cloure el concert i fa així: “Dóna pau, Senyor, als nostres dies / perquè aquí no hi ha ningú / que lluiti per nosaltres / sinó tu, nostre Senyor”. Que cadascú s’adreci al seu Senyor, que en això ni Pärt ni Vivancos ni servidora hi tenim res a dir.

L’obra li havia demanat Jordi Savall per al Fòrum de les Cultures del 2004. Pärt va començar la composició dos dies després dels atemptats de Madrid de l’11 de març i des d’aleshores que és interpretada cada any a la ciutat per recordar les víctimes. La versió primera era per a quatre veus. Des de llavors el compositor n’ha fet tota mena de variacions i l’ha reescrita tantes vegades com li ha semblat. La de divendres a Barcelona va ser, de nou, essencial i alhora per a vint-i-tres veus.

No sóc gaire mitòmana, per no dir gens, però alguna volta l’impuls em porta cap al creador. Fa anys, a la barra del vell Amaya hi havia Almodóvar que es prenia unes tapes i el vaig saludar amb un breu “Soy una fan” i me’n vaig anar pitant. L’altre vespre, al Pi, a la sortida, vaig passar pel costat de Pärt, em penso que en aquell moment Vivancos estava parlant amb les seves amistats, a la vora. Em vaig decidir a fer fotos amb el mòbil. Mentre preparava l’enquadrament vaig veure que Pärt es posava a la meva disposició, obert a la càmera. Tampoc acostumo a donar la mà als meus retratats després de disparar la foto però divendres ho vaig fer. L’home em va encaixar fort la mà i aleshores li vaig traslladar amb un somriure el meu agraïment. Que repeteixo aquí: Gràcies, senyor Pärt. Per la seva música i per la nostra.

 

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.