Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

CiU prepara la desconnexió

Davant el fracàs de la seva política, a Mas no li queda més remei que rectificar sense dir-ho i tornar a la centralitat política

Artur Mas parla de desconnectar-se de l'Estat. Malgrat això, tot fa sospitar que de qui s'està desconnectant realment és dels seus incòmodes aliats dels últims temps: d'ERC i el seu entorn, d'ICV i de la CUP, tan surrealista ha estat la política d'aliances de CiU per culpa del famós dret a decidir i de la benaurada independència. Però en algun moment havia de tallar en sec i aquest moment ha arribat. Que el moment hagi arribat no vol dir que aquesta desconnexió sigui abrupta: ara simplement s'inicia una escenificació el significat de la qual no s'aclarirà del tot fins després de les eleccions del setembre. Llavors, després de conèixer-se els resultats, Mas intentarà recuperar el que no hauria d'haver perdut mai: estar en la centralitat de la política catalana. El gir no serà fàcil i ningú pot predir amb seguretat el resultat final.

Per fer aquest gir la composició que s'han fet a Convergència és la següent: a finals del 2010 estàvem molt ben situats després de la desastrosa gestió del Govern tripartit, aquell guirigall contradictori i desconcertant. Vam obtenir un bon resultat electoral: 62 diputats, a només sis de la majoria absoluta. Però no prou bo com per governar en solitari. Necessitàvem el suport d'ERC, un aliat molest per un Govern que havia promès polítiques econòmiques liberals i que pretenia ser no intervencionista, business friendly, amic de les empreses i dels negocis.

Què s'ha de fer? Anar arrabassant a ERC terreny electoral sent més nacionalistes que ells. Disposàvem d'una proposta: el concert econòmic a la basca, una cosa que sabíem que no podia prosperar per raons econòmiques i constitucionals, però que ens permetria mantenir viva la flama nacionalista durant els quatre anys de legislatura amb l'arma habitual: el victimisme davant de Madrid, concretat en la cançó de les balances fiscals que conduïa a la idea que el concert econòmic era imprescindible. Però això no va anar així. Des de la mateixa direcció de CDC, els joves lleons, amb Oriol Pujol i Homs al capdavant, es van anar encaminant cap a la petició immediata d'independència, igual que ERC. Això va coincidir amb un Govern del PP a Madrid i un important repunt de la profunda crisi econòmica: Espanya estava feble.

Va ser llavors quan CiU va donar l'ordre als seus seguidors de participar massivament en la manifestació de l'Onze de Setembre. Un èxit. Però el que primer va semblar un triomf, amb el temps va passar a ser el gran malson de CiU. En confondre una manifestació amb una majoria absoluta, Artur Mas va fer la relliscada de no seguir negociant amb Rajoy un nou sistema de finançament –o concert o res, li va dir– i, després de dissoldre el Parlament va convocar eleccions. El resultat va ser catastròfic: CiU va passar de 62 diputats a 50, el pitjor resultat de la seva història des del 1984. Però va passar una cosa encara pitjor: havent deixat de banda el concert només els quedava la sortida de la independència, disfressada de dret a decidir, una ratera en la qual encara estan atrapats i de la qual ara intenten sortir.

Va ser llavors quan CiU va donar l’ordre als seus seguidors de participar massivament en la manifestació de l’Onze de Setembre. Un èxit

Durant els dos últims anys, Mas i els seus han vist com s'allunyaven de bona part de les seves bases més conservadores i menys nacionalistes. Els sondejos els donen uns 30 diputats. Quina és la causa? La seva opció independentista: els partidaris prefereixen ERC, els contraris deriven el seu vot a altres partits o a l'abstenció. S'imposa rectificar, tornar a l'autonomia sense dir-ho obertament, recuperar l'ambigüitat. Ja hi ha hagut diversos símptomes: el dictamen del Consell de Garanties tombant les estructures d'Estat, algunes insinuacions d'escrivans addictes en recents articles. Però l'últim informe de Josep Rull davant l'executiva del partit ha resultat clarificador. En síntesi, Rull ha donat a entendre el següent: nosaltres som, hem estat i seguirem sent nacionalistes catalans, aquesta és la nostra principal senyal d'identitat. Com a nacionalistes vam optar durant molts anys per l'autonomia, crèiem que era el millor per a Catalunya, i així va ser. Però en un moment donat, quan es va veure que Espanya no atenia les nostres raons, vam optar per la independència i encara estem en aquesta posició. Ara bé, per perseverar en aquest camí necessitem el suport d'una àmplia majoria de catalans, més àmplia que la majoria absoluta.

Si aquesta sòlida majoria no s'aconsegueix en les eleccions del setembre ens haurem de replantejar el camí emprès i, si escau, tornar a intentar un encaix a Espanya menys traumàtic que la independència. Nosaltres no canviem: seguim sent nacionalistes. Abandonar la independència per tornar a l'autonomia és mera tàctica. Al capdavall, autonomia o independència són elements instrumentals per a allò que és substancial: el millor servei a Catalunya.

Si molts es creuen aquest discurs, CiU tornarà a ocupar el seu lloc central d'abans, desconnectat d'ERC i el seu món. En canvi, si la desconfiança en CiU es consolida i els seus antics votants l'abandonen, un partit que fins ara ha fet història passarà a ser història.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional