Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ovidi Montllor com a símbol i com a símptoma

20 anys després de la seua mort, el llegat del cantautor d'Alcoi és més vigent que mai

Ovidi Montllor amb la ministra de Cultura Carmen Alborch, el 1994.
Ovidi Montllor amb la ministra de Cultura Carmen Alborch, el 1994.

“Em creureu mort. Jo no hauré mort”. Ho cantava Ovidi Montllor en una de les cançons més citades aquests dies, Les meues vacances. Una peça del 1974 on, a més de bascular genialment entre la tendresa i el sarcasme —inconfusible marca de la casa—, el cantautor d’Alcoi exhibia unes insòlites qualitats profètiques. Efectivament, vint anys després de la seua mort continua ben viu en la memòria dels segments més mobilitzats —lingüísticament i culturalment— del país.

Aquesta situació no deixa de ser paradoxal i simptomàtica: diríeu que el prestigi d’Ovidi Montllor, la seua incidència social i la seua condició de referent ètic i artístic són ara molt superiors als que va tindre quan vivia. Aquest fet té molt de restitució pública, d’aplicació popular de la justícia: la postergació a la qual va ser sotmès durant els darrers anys de la seua trajectòria no fou només institucional; al capdavall, les institucions representen el país i fou aquest el que li girà l’esquena. Així ho explicava en l’amarga —i inèdita en la seua veu— Què et sembla, Toti?: “Què et sembla si tornàrem cap a casa? / Per més que ens esperem, no ens torna l’eco. / Sense ell se’ns va morint el fet de viure: / A mi la veu, i a tu els dits de la música”.

Va ser arran de la malaltia i la mort que despertàrem de sobte i ens adonàrem de la malversació de talent en què hom havia incorregut des del 1980, quan publicà el seu darrer disc, 4.02.42: vora quinze anys de penalització “democràtica”, d’obsolescència programada al costat dels seus companys de viatge en aquella aventura de rehabilitació cultural que representà el moviment de la Cançó.

La vigència actual d’Ovidi Montllor es basa, per això, sobre una reivindicació de la seua figura cívica: la fidelitat als seus principis, la seua visceralitat davant les injustícies, la seua posició sempre incòmoda i desafecta al sistema. Ovidi ha esdevingut, així, una icona d’autenticitat i rebel·lia que el valencianisme i el catalanisme polític enarboren amb orgull i que, a poc a poc, es materialitza en alguna cosa més que en un relat compartit: el seu nom comença a aparèixer en la toponímia urbana d’alguns dels nostres pobles i ciutats i designa el col·lectiu de músics i cantants en valencià i els premis que aquesta entitat atorga cada any.

Tanmateix, i malgrat que alguns dels seus versos s’han convertit en consignes populars —“Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”—, la seua obra musical continua sent bastant desconeguda més enllà dels llocs comuns i les cançons que han assolit també la condició icònica —Homenatge a Teresa, La samarreta, La fera ferotge, M’aclame a tu...—, per bé que aquesta disfunció podria començar a corregir-se ara amb la celebració per tot arreu de la "Festa Ovidi, 20 anys de vacances", incitada pel cantautor Feliu Ventura mitjançant una carta pública i promoguda per diversos col·lectius.

Feliu Ventura és, precisament, un dels intèrprets de les darreres generacions que més s’ha significat en el reconeixement del llegat artístic d’Ovidi Montllor, amb Pau Alabajos, Verdcel o Hugo Mas —en l’únic disc en solitari d’aquest darrer podríem trobar la continuació més clara i desbordant de talent dels nombrosos camins expressius oberts pel cantautor alcoià.

I no són, òbviament, els únics. Entre els músics, Ovidi Montllor és avui l’intèrpret de la Cançó que suscita una adhesió més unànime i entusiasta. Una bona prova material d’aquest capteniment va ser el projecte impulsat per Paco Muñoz l’any 2012, A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster. En aquest disc, que molt em tem no va tindre la repercussió que mereixia, s’exhumava un recital poètic que Ovidi Montllor va fer a l’Olleria l’any 1993 i que prenia nova vida musicat de bell nou per Albert Ortega Bertomeu i acompanyat de fragments cantats —enregistrats sobre el recitat d’Ovidi— d’algunes de les veus més importants de l’escena musical en valencià: Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Bajoqueta Rock, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Batà, Rapsodes, Rafa Xambó, Empar Torres, Carraixet, Ovidi Twins o el mateix Paco Muñoz. Tot plegat resultava l’homenatge més emocionant mai fet a la figura de l’autor i augurava l’esclat que estava per vindre i que l’efemèride del vintè aniversari de la mort ha acabat catalitzant: conferències, recitals, festivals, exposicions, publicació de monogràfics, obres teatrals, etc., porten arreu del país el record d’un Ovidi reviscut i celebrat com mai abans no s’havia fet.

Tant és així que fins i tot el Partit Popular ha volgut sumar-se als fastos commemoratius de la manera que millor ho sap fer: embrutant amb el seu cínic i compulsiu antivalencianisme la memòria d’un dels noms més importants i estimats de la cultura valenciana del segle XX. Quina estranya casualitat que haja sigut justament ell el primer damnificat de la patètica i impotent nova llei de senyes d’identitat!