Selecciona Edició
Connecta’t

Ovidi, cinc cançons per a vint anys de vacances indefinides

Una llista per comprendre l’univers d’Ovidi Montllor, que va morir avui fa dues dècades per un càncer d'esòfag a Barcelona

Ovidi Montllor en un concert el 1991. Ampliar foto
Ovidi Montllor en un concert el 1991.

Deia fa poc Pere Camps, director del BarnaSants, que no toca fer un homenatge a l’Ovidi perquè hagin passat 20 anys de les seves “vacances indefinides”. I no toca ara "perquè toca sempre", es justificava aquest agitador cultural: perquè la seva manera d’entendre la vida, de lluitar, de criticar des d’un vessant constructiu ha seguit vigent durant la seva absència. Un càncer d’esòfag es va endur el cantautor Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-Barcelona, 1995) fa 20 anys, però la vigència dels textos de l'artista, del cantant, del pallasso, no ha mort.

Fill d'obrer i pràcticament autodidacte (va haver de deixar l'escola i va treballar en mil oficis), l'Ovidi venia de la indignació. "Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer", llegim entre els seus versos. Més clarivident, més actual, impossible. Per això, l'Ovidi, com els seus admirats i amics Vicent Andrés Estellés, Paco Ibáñez, Sisa, Enric Hernàez, Serrat i tants altres, està per sobre de modes i tendències. 

Triar algunes (i no altres) cançons de tota l'obra del cantanutor pot semblar agosarat, però n'hem destacat cinc en les quals es pot assaborir i comprendre l'Ovidi.

La fera ferotge (1968). Ell ho tenia molt clar: “El món no avança, gira!”, deia. En una de les cançons més famoses i exemplars de l'univers de l'Ovidi, trobem repetits (valgui la redundància) problemes socials que vivim avui dia: "Per ordre de l’alcalde / es fa saber a tothom / que la fera ferotge / ja no ens traurà la son. / I gràcies a la força / no ha passat res de nou / tot és normal i maco / i el poble resta en pau".

Homenatge a Teresa (1974). Aquest vespre, a la sala que porta el seu nom al Mercat de les Flors, viurem un homenatge a l'Ovidi, organitzat pel BarnaSants amb el títol, precisament, d'aquesta cançó, en què se'ns mostra transgressor i, fins i tot, antisocial en recordar l'obertura a la vida de tants nens porucs i innocents en una època tan fosca com el ple franquisme. "Ens parlava de l’amor / com la cosa més preciosa / i bonica. / Sense pecats". Igual que Serrat, l’Ovidi també va descobrir d’on vénen els Reis: "Ella ens va dir d'on veníem i que els Reis de l'Orient no existien", canta.

Autocrítica i crítica (1979). Qui és amic de llepar? Estem plens de llepaculs, deia l'Ovidi i, de ben segur, ho seguiria dient... "Tancat a casa la major part del temps, / no sóc amant de llepar. No tinc déus, / ni pensaments de trobar-me en tal cas. / Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus. (…) De mi mateix poc més puc explicar. / Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso. / Som els artistes: el cantant, el pallasso".

Perquè vull (1972). L’escriptor i crític teatral Marcos Ordóñez va demanar en un recital al Romea, fa un mes, que Perquè vull sigui l’himne de Catalunya. El món ovidià, però, és a anys llum de la "Catalunya rica i plena": "Vam volar pel món. Perquè vull! / Perquè tinc ganes de volar! / Vam sentir un món nou. Perquè vull! / Perquè no m'agrada aquest! / I el vam veure millor. Perquè vull! / Perquè sé que és millor!"

Serà un dia que durarà anys (1973). Una de les cançons, potser, més íntimes. Sempre amb l'accent posat en l'inconformisme, l'Ovidi fa un cant a la il·lusió... "Serà blava i tranquil·la la mar. / Serà espessa i verda la vall. / Serà gran i dolça la muntanya. / Serà un dia que durarà anys".

MÉS INFORMACIÓ