_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Ciutadans: l’altra operació reformista

La formació ha estat escollida per provar d'apuntalar el règim en la mesura que el PP es resisteix a renovar-se

Josep Ramoneda

Un dels tòpics del nacionalisme català és la seva reiterada i frustrada obstinació de modernitzar i reformar Espanya. El catalanisme moderat, representant d'una burgesia més avançada, més europeista i més pragmàtica enfront d'unes elits espanyoles marcades per una cultura de capitalisme burocratitzat, protegit i acostumat a manar, hauria buscat sempre aliances i pactes per contribuir al progrés d'Espanya a canvi del reconeixement i protecció dels seus interessos. Aquesta obstinació s'hauria demostrat al llarg del segle passat i del que ja hem viscut d'aquest, perfectament inútil. Aquest fracàs s'utilitza per explicar el desplaçament del nacionalisme moderat cap a l'independentisme. Amb Espanya no hi ha remei, no hi ha altra opció que muntar-se la vida per lliure.

Un dels intents de reformar Espanya des de Catalunya va ser l'anomenada operació reformista, que va liderar Miquel Roca. I que va acabar amb un gran èxit a Catalunya i un enorme fracàs a la resta d'Espanya. El 1986, en plena hegemonia del felipisme, amb la dreta encallada en la seva travessia del desert sota l'antic lideratge de Fraga, Miquel Roca va tancar una aliança amb el Partit Reformista Democràtic de Garrigues Walker per modernitzar l'espai del centredreta espanyol.

El propòsit de Roca era obvi: dotar el nacionalisme convergent d'un instrument a Madrid que li permetés tenir més presència i capacitat d'influència i treure'n avantatge. Va trobar el terreny abonat perquè Aliança Popular, antecedent del Partit Popular, havia quedat en un paper de comparsa, a gran distància electoral del PSOE, i calia moure la taula perquè la dreta emprengués un nou rumb. Va haver-hi diners i suports per a l'invent. El Partit Reformista va fracassar, però Fraga va caure poc després i va començar el procés que permetria a Aznar portar la dreta a la terra promesa.

Roca va obtenir, en les eleccions del 1986, un resultat extraordinari a Catalunya (més d'un milió de vots i 18 diputats), però el Partit Reformista va fer el ridícul amb 194.000 vots i zero escons. Una vegada més es demostrava que al nacionalisme moderat català li atreia la idea de tenir més poder a Madrid, però que a Espanya ningú no desitjava que el reformisme portés marca catalana.

Entre l'austeritat i l'autoritarisme gèlid de Rajoy, el PP s'ha quedat sense ànima

Ara, amb el rèquiem pel bipartidisme com a música ambient, un partit nascut a Catalunya, Ciutadans, ha decidit fer el salt a Espanya. Com llavors, ha trobat el terreny abonat. Hi ha inquietud per la crisi del bipartidisme i per l'ascens de Podem, i preocupa la vulnerabilitat d'un Partit Popular acorralat pels escàndols de corrupció que, de bracet de Rajoy, ha perdut relat (li falta un discurs que generi empatia amb el seu electorat) i vitalitat.

Entre l'austeritat i l'autoritarisme gèlid de Rajoy, el PP s'ha quedat sense ànima. En aquest context s'ha imposat en les elits econòmiques la convicció que calia apuntalar la dreta, amb una opció alternativa per als electors en fugida que, a més, pugui robar vots a l'esquerra. I ha resultat que Ciutadans estava en el lloc oportú –buscant fer el salt a la política espanyola, en el moment oportú–, quan se'l necessitava.

És una operació diferent, gairebé oposada, a l'operació reformista. Un partit català que ha crescut en l'espai de l'espanyolisme, aprofitant el declivi del PP i d'un PSC molt descol·locat, vol contribuir a la regeneració del sistema polític espanyol, per afirmar-se com a força política a tot l'Estat i, en conseqüència, liderar la defensa del sistema constitucional a Catalunya davant l'independentisme. El PP se sent assetjat i ordena que se citi Ciutadans pel seu nom en català. La dreta dóna per descomptat que un projecte originat a Catalunya és susceptible de tota sospita, encara que ho faci amb la bandera de la unitat de la pàtria comuna. I això reforça la idea dels catalans que sostenen que no hi ha res a fer a Espanya.

Com ha escrit Juan José Toharia en aquestes mateixes pàgines: PP i PSOE “s'han convertit, de sobte, en una cosa vella, amb organitzacions creixentment esclerotitzades i alienes a la realitat circumdant”. Però tampoc no hi ha claredat sobre les alternatives, simplement s'imposa la necessitat d'obrir les costures d'un règim massa tancat abans que la democràcia mori d'asfíxia. Els partits tradicionals no han llegit els canvis en l'estructura social i cultural del país, i se senten superats.

Ciutadans ha estat escollit com a instrument de canvi per apuntalar el règim, en la mesura que el PP es resisteix a renovar-se, parapetat darrere l'efígie de Rajoy, emmarcada per boires negres de corrupció. Curiosa la situació del PP en què només Esperanza Aguirre gosa plantar cara al cap i el guanya. I, no obstant això, ningú més al partit no gosa imitar-la. Els electors confirmaran l'intent de Ciutadans o, simplement, la segona operació reformista, com la primera, només servirà per reforçar Ciutadans a Catalunya i confirmar la caiguda del líder d'una dreta espanyola anquilosada?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_