Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARI

JV Aleixandre jugava al truc amb Di Stéfano

Mor als 64 anys el periodista esportiu que va retratar millor el València CF

El periodista José Vicente Aleixandre al seu despatx del diari 'Levante-EMV'.
El periodista José Vicente Aleixandre al seu despatx del diari 'Levante-EMV'.

Hi estiguessis d'acord o no, a José Vicente Aleixandre, mort als 64 anys diumenge passat víctima d'un càncer, calia llegir-lo sempre. Primer pel plaer de la lectura. Després per saber què hi havia darrere de les aparences. Sabia gratar i explicar allò ocult sota les catifes. Ho va fer, a més, amb un estil únic, una barreja de mordacitat, recursos literaris i mala llet. Pertanyia a la vella escola dels periodistes compromesos amb l'article elaborat, lent i punyent.

El Nano, com l'anomenaven els seus amics per la baixa estatura, era un defensor ferm del dinarot, el menjar copiós a casa Maipi, la copa i un puro que li durava gairebé tot el dia. “No pensis, escriu”, etzibava als seus redactors al diari Levante- EMV cada vegada que els veia a la lluna. Els seus companys el recorden com un home “valent, independent, sense rendir comptes a ningú”. A pesar que la seva crítica setmanal del València CF li fes guanyar força enemics, alguns dels quals van pressionar el diari en l'última etapa perquè li retirés el càrrec de redactor cap. Ho van aconseguir i ell va patir un xoc emocional. Va ser arran d'un text que qüestionava la planificació esportiva del club de Mestalla.

Res seriós comparat amb altres diatribes moltíssim més ferotges al llarg dels seus molts anys de signatura estrella al Levante-EMV. Parafrasejant un dels seus ídols, Luis Aragonés, Aleixandre tenia “el cul pelat de suportar pressions, però ningú no està preparat per a aquesta estocada final. El Nano venia d'un llarg viatge. Havia jugat al truc amb Di Stéfano quan el mite argentí entrenava el València als 80: el col·lega Paco Nadal i Aleixandre contra Paco Reig (massatgista) i don Alfredo. Di Stéfano va ser més que un amic per Aleixandre, partidari dels futbolistes creatius (Solsona) i dels d'una personalitat acusada (Repp). En el seu museu de valencianistes il·lustres també van figurar Eizaguirre, Pasieguito, Puchades i Subirats.

Quan veia un partit del València, Aleixandre preferia la solitud per anotar minuciosament les jugades. En una altra època, li havia agradat amagar-se pels estadis amb Pasieguito per analitzar els partits. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1975, va treballar a Radio Nacional, a La Hoja del Lunes, EL PAÍS, Cartelera Turia i la Cadena SER, en què va compartir programa i aventures amb Paco Nadal, que ahir recordava un viatge junts a Buenos Aires per assistir a un duel novel·lesc: la selecció argentina juvenil de Maradona contra el València de Mario Kempes, acabat de proclamar campió del món el 1979. Era un homenatge a Di Stéfano organitzat pel diari Clarín.

El 1989, Aleixandre es va convertir en el primer redactor cap d'Esports de RTVV. “Va engegar el Minut a Minut [programa emblemàtic de resum de la jornada de Lliga]”, evoca el seu amic i company en aquella aventura Paco Lloret. “Era intel·ligent, intuïtiu i amb un talent espectacular. Les tertúlies amb Pasieguito i Di Stéfano, fins a altes hores, eren una herència de coneixements”, afegeix, emocionat, Lloret. “Va marcar les directrius de les retransmissions esportives en valencià”, abunda Miguel Ángel Picornell, un altre redactor d'aquella televisió incipient. Picornell conserva a la memòria un article prodigiós d'Aleixandre: Que canti Penev, un al·legat a favor del davanter búlgar, qüestionat per les seves sortides nocturnes malgrat el seu talent golejador. Aquesta va ser la seva filosofia. Contra beats i censors, ell i els seus futbolistes preferits seguien cantant gols.