_
_
_
_
_
EL PROCÉS ÉS UNA GRAN TERTÚLIA / 14

Gonzalo Bernardos, connexió amb Salou

Li agrada el cos a cos, si pot ser en un ring amb fang, millor

Cristian Segura
Gonzalo Bernardos parla d'economia a La Sexta.
Gonzalo Bernardos parla d'economia a La Sexta.

Hi ha tertulians que poca gent sap a què es dedicaven abans de desfilar pels platós i els estudis de ràdio. Gonzalo Bernardos n'és el paradigma. Abans de ser el més odiat per l'independentisme addicte al circ mediàtic, Bernardos ja gaudia d'un envejable currículum com a docent: amb 26 anys va aconseguir ser professor d'Economia de la UB; va ser vicerector de la mateixa universitat i amb la bombolla del totxo es va convertir en guru immobiliari. Com salta del seu àmbit acadèmic al debat polític és un altre fenomen inexplicable del procés.

Bernardos és un d'aquests economistes polifacètics que estan tan de moda per atiar la polèmica sobre la independència. D'una banda hi ha Xavier Sala i Martín i els seus acòlits; d'una altra hi ha Bernardos o Gay de Liébana. De tots ells, Bernardos és possiblement el més planer, el que t'ofega amb menys números. És crític amb les previsions de quasi bruixeria del seu gremi i potser per això sembla argumentar més amb els instints que amb estadístiques de triler. Als debats dels dissabtes a La Sexta, Bernardos és un convidat habitual per explicar qüestions econòmiques en una pissarra. Davant de la pissarra és on apareix Bernardos en el seu vessant més humà: es mira els contrincants amb cara de comercial a Glenngarry Glenn Rose, apunta amb frenesí conceptes elementals a la pissarra, com “dèficit”, “reforma fiscal”, “populisme”, en comptes de fórmules matemàtiques i números.

El to de veu

Bernardos apareix amb regularitat a La Sexta, 8TV, RAC1 matí i nit. A la ràdio és on s'esvera més. Per saber que Bernardos s'esvera cal estar pendents del seu timbre de veu. El to greu, veu de policia dur de pel·lícula, muda cap a altures més agudes; com més excitat, més agut és el to de veu. És amic del catalanisme suau: repeteix que denunciar l'estatut va ser un error, que el PP “fa de Catalunya terra cremada”, que aquest partit “fa política amb l'anticatalanisme”, que és un fet que hi ha greuges històrics. Tot i això, els independentistes l'hi tenen jurada potser perquè els tracta com si fossin adolescents irresponsables. La seva obsessió és que el nacionalisme català es creu superior a la societat espanyola, i així ho denuncia sempre que pot, com qui no vol la cosa.

En directe i de vacances

A La Sexta, Bernardos és un convidat habitual per explicar qüestions econòmiques en una pissarra

Per al puristes de la ceba, Bernardos és un personatge còmic, indigne de comparèixer als mitjans del país. El seu catanyol els emprenya com els emprenyava el del president Montilla. De fet, Bernardos té perfil de secretari d'Estat del PSOE, i potser ho podria ser si no s'hagués convertit en una bèstia mediàtica. A Expansión va tenir-hi un blog on es presentava com una persona “independent i perfeccionista”: “Mai no m'ha agradat estudiar, però sempre he cregut que era el camí cap a una vida millor (vinc d'una família humil)”. Bernardos sembla orgullós de la seva trajectòria gràcies a l'ascensor social, potser per això no se'n va estar, l'agost passat, de connectar amb el programa Al Rojo Vivo de La Sexta des del seu lloc d'estiueig: una mena de complex turístic a Salou. Només se'l veia de mig cos, vestit amb un polo Lacoste de ratlles horitzontals. Al darrere seu hi havia una jardí de gespa, una piscina i un home gran eixugant-se amb una tovallola. Encara més al fons, alts edificis d'apartaments de vacances. Tot el que deia Bernardos sobre l'economia quedava amagat darrere d'aquella posada en escena de pare de família dominant la platja amb el para-sol, inflant el flotador dels nens i controlant l'hora per fer la paella al xiringuito. Una setmana abans va fer una primera connexió des dels mateixos jardins però amb una bardissa al darrere i un altre polo Lacoste de ratlles. Tot el que explicava Bernardos quedava novament relegat davant l'esperança del teleespectador que la càmera ens mostrés el banyador i les xancletes.

A Bernardos li agrada el cos a cos, si pot ser en un ring amb fang, millor. Per això provoca: al diari digital Via Empresa va assegurar que si ell fos empresari, tenint en compte la incertesa política, invertiria abans a València o a Madrid que a Barcelona. El 15 de febrer passat, a El Món a RAC1, va deixar anar que l'alcalde Xavier Trias tenia la zona alta assetjada d'obres per satisfer els seus votants. La seva Nèmesi tertuliana, Vicent Sanchis, va recordar-li que al Paral·lel també hi ha obres; i a les Glòries, i a la Sagrera. El debat es podia dirimir amb experts i estadístiques, però això potser seria demanar massa en el món de les tertúlies.

Más información
Paco Marhuenda, l’aneguet lleig
Toni Soler, l’apuntador de l’imaginari col·lectiu
Xavier Sala i Martín, un patriota a TV3 i a Guinea Equatorial
Pilar Rahola, la mare carbassera
Arcadi Espada, el patriotisme petulant

“La Rahola i els jueus”

Una de les intervencions més sucoses, i alhora divertida, de Bernardos, es va produir fa tres mesos a La Nit a RAC1. Es debatia quin seria el potencial de l'economia catalana si fos un Estat independent. Bernardos va assegurar que hi ha un pla de la Generalitat per rebre una mena de pla Marshall de l'Estat israelià: “Segons fonts, el Govern té una idea magnífica. La solució es diu Pilar Rahola. La Rahola i el contacte amb el món jueu: els jueus ens finançaran. La Rahola i els jueus, és el que diu tothom en petit comitè”.

Preguntat pels seus perplexos companys de taula, que volien saber a qui es referia amb “tothom” i què volia dir “en petit comitè”, Bernardos encara la va fer més grossa: “Més de vint persones en dues setmanes s'han referit a això”. És probable que Rahola pugui somiar amb un agermanament amb Israel farcit de dòlars, però que el Govern s'ho prengui seriosament ja són figues d'un altre paner que, a més, caldria demostrar. I que vint persones de l'entorn de Bernardos l'hi parlin en catorze dies de les aventures de Rahola sobretot vol dir que el seu entorn, sigui a Salou o a Barcelona, és ben estrany.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_