_
_
_
_
_

Les grans expectatives de Mas

Una part significativa dels qui han engrossit les manifestacions dels 11-S pot acabar votant les candidatures vinculades a Podem

És com si una part creixent de l'electorat català s'adonés que, efectivament, el parapent independentista d'Artur Mas no serà més que una manera de camuflar el descontentament social que estaven generant les retallades socials per part de la Generalitat. Però abans que CiU baixés tant en les enquestes, l'Artur Mas que va reunir els representants de la seva societat civil per dir-los que si era necessari per Catalunya ell no seria cap de llista, havia passat per la dificultat d'un president autonòmic que ha d'anar en helicòpter al Parlament de Catalunya, assetjat pels manifestants. En l'intermedi, havia fet ús de la retòrica que Espanya ens roba, que no ens volen, no ens deixen votar o que un pot anar-se'n d'Espanya i continuar a la Unió Europea.

La pregunta aviat serà: va ser tot conveniència de poder, afany de supervivència o hi va haver alguna voluntat institucional concebuda per al conjunt de la societat catalana? I així les adhesions emocionals, com passa tantes vegades, han anat deixant pas a altres coses. Ara estem a l'espera de les eleccions autonòmiques del setembre encara que és d'una certa imprudència donar per descomptat que es faran. Com sortirà Mas de l'atzucac? A Convergència –per no parlar d'Unió– hi ha qui veu Artur Mas com un obstacle per seguir existint com a partit fins i tot en el cas d'aconseguir immunitzar-se de l'enfonsament judicial de la dinastia Pujol. Un cop foragitats en part per ERC i, d'altra banda, amb els seus electors de sempre en ple desconcert, ningú no pot assegurar que els vots convergents no es dispersin de la forma més impensable.

L'entelèquia de les estructures pròpies d'Estat és el penúltim fracàs d'una fugida cap a endavant la qualitat conceptual de la qual ha estat molt trencadissa i amb suports mediàtics que han disposat de més marge per la insistència que per la solidesa argumentativa. No pot descartar-se un repunt secessionista, però en privat els estrategues de la ruptura reconeixen que no saben on són ni molt menys on seran. Ara com ara, el fil argumental és inconsistent i possiblement cada vegada tindran més pes factors com la lenta recuperació econòmica, el baix preu del petroli o la mera fatiga que provoquen les mobilitzacions de motius i sentiments tan heterogenis.

Les grans expectatives basades en l'emoció i la frustració generada per la crisi econòmica de 2008 ja no són les mateixes per Artur Mas. A més de posar la societat catalana en una situació compromesa, internacionalment cada vegada més aïllada i amb incerteses econòmiques afegides, Mas ha fet un dany tan irreparable al catalanisme històric que és pràcticament impossible preveure què vindrà després. Tal vegada una variació substancial en l'statu quo, una inestabilitat crònica i desafecció de sectors frustrats, a més del risc grotesc que representa la pervivència com a quota de tota una trama d'opinadors sobiranistes que han aconseguit la proesa d'equivocar-se en tot.

Els estrategues de la ruptura reconeixen que no saben on són ni molt menys on seran

Són molts els fracassos polítics d'Artur Mas. Per exemple: ha enfortit l'emergència de Ciutadans, avui a l'alça a bona part d'Espanya. És significatiu que el que va començar com un moviment ciutadà d'oposició al nacionalisme d'exclusió avui estigui ocupant posicions tan avantatjades al rànquing demoscòpic i perfilant-se com d'interès per a l'electorat espanyol. Sumat al desgast del PP i la incomoditat d'un vot socialista no nacionalista, Mas ha donat motiu al creixement de C's, encara que aquesta iniciativa política hagi estat tan menyspreada com ho són els qui dissenteixen del dogma nacionalista. En fi, la procacitat d'un pensament sobiranista tan estèril ha arribat a comparar Albert Rivera amb José Antonio, fundador de La Falange.

Artur Mas no és l'únic que no va preveure —gairebé ningú no ho va fer— la possibilitat d'un moviment d'una aparició tan ràpida com Podem, però tal vegada serà el que primer pagui la seva falta. Qui sap quines aliances estrambòtiques seran necessàries a l'Ajuntament de Barcelona, per exemple. Una part significativa dels qui han engrossit les manifestacions dels 11-S pot acabar votant les candidatures vinculades a Podem. Potser votin Podem forces dels qui confiaven en el poder taumatúrgic de la macroenquesta del novembre passat, que els seus resultats per descomptat no poden ser considerats com un triomf de la independència a tocar.

El llegat d'Artur Mas pot deixar a l'atur tota una generació política. Certament, importa menys com sigui el futur d'Artur Mas que el que la seva trajectòria de govern representarà per a la societat catalana. Els indicis de divisió no són eteris en haver-se accelerat tant un procés que —tal com veiem ara— ni els qui ho impulsaven sabien cap a on anava ni per a qui, potser tret de per al seu profit polític. Mas tampoc no ha contribuït al millor moment de Catalunya a Espanya i d'Espanya a Catalunya. Però, és clar, en aquests casos la culpa sempre és de l'altre.

Valentí Puig és escriptor

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_