Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Oportunitat de canvi

La revolució en la política espanyola seria allunyar-se de la polarització i aprendre a pactar

Després de cinc majories absolutes i sis de relatives al Congrés dels Diputats, i sempre amb només un partit al capdavant del Govern central, Espanya es troba davant un escenari completament inèdit. No han existit mai quatre forces polítiques suficientment properes en la intenció de vot dels ciutadans com perquè totes quedin lluny de la majoria, que és la situació reflectida en el sondeig de Metroscopia publicat avui per EL PAÍS.

Un panorama tan obert tradueix els intensos efectes del qüestionament del sistema d'alternança entre dos partits. Aquesta estructura ha contribuït positivament a la governabilitat de l'Estat, a costa de forçar les crispacions i els enfrontaments entre les dues forces principals, característics de bona part del període democràtic. Manifestament, els espanyols no veuen la utilitat de continuar per aquest camí ni tampoc volen capgirar el sistema.

Falten molts mesos per a les eleccions generals —tret que Mariano Rajoy ens sorprengui amb un avançament— i encara pot canviar el panorama. En tot cas, cal esperar una carrera molt competida entre quatre corredors per situar-se a les dues primeres places. Els que acabin en primer i segon lloc rebran la prima d'escons que correspon als partits més votats, a causa d'un sistema electoral que el 40% dels diputats es tria en districtes petits. Si aquesta ajuda tècnica resultés insuficient per decantar una majoria absoluta, o almenys aproximar-s'hi, caldrà resoldre la situació per mitjà de pactes. I referent a això, l'enquesta és il·lustrativa: un acord entre IU i PSOE, o entre PSOE i Ciutadans, compta actualment amb més suport que un pacte entre socialistes i Podem o entre PP i PSOE. Tot i que el més desitjat és que governi el que aconsegueixi més vots, amb suports puntuals d'uns altres.

A bona part d'Europa són habituals els pactes complicats entre partits que s'enfronten a les urnes. A Espanya mateix n'hi ha hagut a diverses comunitats autònomes o a diferents ajuntaments, amb resultats poc satisfactoris, tant per la falta de costum com per l'excessiu escàndol que sol fer-se del mercadeig de suports. No obstant això, els Governs d'Adolfo Suárez, que no van tenir mai majories absolutes, van ser capaces d'acordar tant un pacte econòmic i social com la Constitució. De fórmules n'hi pot haver moltes: el que ha de canviar és la cultura de la sospita cap a tot el que impliqui pacte i transacció.

No es tracta de conduir la gent a través del mar Roig a la recerca d'ignotes terres promeses, ni de forçar girs extremistes en un país on sis de cada 10 persones se situen en posicions ideològiques clarament moderades. Assumir com a positius els principis de la transacció i del pacte és una condició indispensable per no convertir la fragmentació de l'opinió pública en un perill d'inestabilitat.