Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Les lliçons d’un debat

Els responsables de la sanitat pública estan instal·lats en l'autocomplaença des de fa dècades

El debat sobre la sanitat pública emès per TV3 dijous passat, malgrat totes les crítiques rebudes, va tenir una gran virtut: amb tan sols una hora i mitja va mostrar amb tota la seva cruesa els problemes que amenacen el sistema. A continuació hi ha set lliçons que poden extreure's del programa:

1.- L'autocomplaença. Els responsables sanitaris estan instal·lats en l'autocomplaença des de fa dècades. S'aplaudeixen i es feliciten per un model del futur del qual depenen. Ho fan sense manies i en directe davant els ulls dels qui pateixen llistes d'espera eternes, passadissos atapeïts i retallades de sou. El lema, sense aportar una sola dada, és que “Catalunya té la millor sanitat d'Europa”, i qui no ho entengui ha de ser un demagog o un ignorant. Tant se val que un treballador autònom expliqui que el seu hospital –el de Palamós– li ajorna un any l'operació pel sistema públic mentre li obre la porta del quiròfan demà mateix si paga el que “costa un cotxe”. La culpa, en realitat, és del pacient, perquè no sap reclamar a la finestreta que toca. I si us indigneu ja ho sabeu: a Grècia estan pitjor

2.- La sociovergència. Boi Ruiz i Marina Geli fan broma i es piquen l'ullet. Han estat els consellers de Salut dels últims 12 anys, un per CiU i l'altra pel PSC. Dos partits cridats (fins ara) a rellevar-se en el poder i, per tant, a marcar-se en una feroç oposició. Però fan gala d'haver fet just el contrari. I si no hi ha oposició, hi ha complicitat i repartiment de prebendes. El PSC viu des de fa un temps –per fi, encara que potser ja sigui tard– canvis interns en els quals guanyen força els que volen plantar cara a les privatitzacions, l'opacitat i la sanitat entesa com una cadena de muntatge. El canvi, coincideix amb l'acostament de Geli a ERC, el nou gran partit de l'esquerra. La història, de vegades, té tendència a repetir-se.

 3.- El Col·legi de Metges al rescat. Boi Ruiz va xerrant en un plató sense gairebé veus crítiques. Però vet aquí el president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós –exdiputat de CiU–, que li dóna un cop de mà. L'anècdota mostra el paper d'una institució convertida en crossa del poder mentre fa créixer el seu holding empresarial (SICAV incloses). Les comparacions són odioses, però a Madrid van ser els metges els qui van frenar les privatitzacions del PP.

4.- Infermeres excloses. El paper clau de la infermeria (i els auxiliars) en la sanitat va tenir poca presència en el debat i va experimentar un lleig truc televisiu: una declaració gravada que va ser despatxada, sense dret a rèplica, per un displicent Boi Ruiz. La intervenció de la (subvencionada) representant dels usuaris va ser tan irrellevant com el seu paper en defensa dels pacients en temps de retallades.

5.- La corrupció. Seria un error dir que la corrupció és el primer problema de la sanitat. Però haver-la ignorat engrandeix la sospita que darrere de les portes giratòries s'hi amaguen armaris plens de cadàvers. Dos dels tres últims directors del CatSalut estan a punt de ser jutjats per greus delictes. A Carles Manté el va nomenar Marina Geli. A Josep Prat el va recuperar Boi Ruiz per trossejar l'ICS. Sense oposició tampoc hi ha exigència de responsabilitats.

6.- L'escenari. Organitzar avui un debat sobre la sanitat només amb poders establerts i sense gairebé veus crítiques revela moltes coses. No s'ha aconseguit imposar el missatge hegemònic sense haver teixit durant anys una vasta xarxa de complicitats. Els encomiables esforços d'Ariadna Oltra per posar ordre a la barrabassada estaven abocats al fracàs. El programa estava viciat de bon principi. Qui va fer la llista d'assistents va demostrar tanta ignorància sobre la situació de la sanitat que el debat –o el malintencionat exercici de propaganda– es va acabar convertint en un bumerang.

7.- La fi dels eufemismes. Des de despatxos i escoles de negocis, els dirigents del sistema han escrit un relat farcit d'eufemismes. Fins que pacients i treballadors n'han començat a sofrir els efectes. La sanitat ja no serà més la bassa d'oli que va ser. Associacions i entitats fan bullir el carrer i els centres de treball. Hi ha nous partits i els vells es renoven. L'omertà que va tapar el cas Crespo seria avui inconcebible. La sanitat pública ha passat a ser un noble camp de batalla en el qual es lluita per la salut de tots els ciutadans.