Selecciona Edició
Connecta’t

L’Athletic desquicia el Madrid

Un gol d'Aduriz i una defensa impecable esborren l'equip blanc de San Mamés. El quadre d'Ancelotti deixa dubtes i la sensació que les seves figures tendeixen a fondre's

Benzema i Ronaldo després del gol de l'Athletic. Ampliar foto
Benzema i Ronaldo després del gol de l'Athletic. EFE

Mai se sap què pot més, si l'obligació de guanyar (o sigui, el Madrid) o el desig de triomfar (o sigui, l'Athletic). És una pugna històrica, la de la realitat i el desig. I més en un clàssic que admet totes les possibilitats d'èxit o de fracàs, tots els maniqueismes, estadístiques o previsions. I va poder més la fe, la cuirassa de ferro, l'embranzida emocional que la literatura futbolística amagada del Madrid, sucumbint a un guió molt previsible, una trama d'arranjament i saltamartí que només va poder tenir un final inesperat quan Bale va disparar des de gairebé mig camp al pal amb Iraizoz avançat. La derrota va deixar el Madrid amb els mateixos dubtes en totes les seves línies i amb la sensació que les seves figures tendeixen a fondre's quan l'acordió es contreu però no s'estira.

I el Madrid cometia el pitjor pecat del futbol, que no és l'error sinó la intranscendència

Té Aduriz el secret de l'eterna joventut. No ho diu, però el té. No se sap quin és, però la veritat és que el davanter blanc-i-vermell té una colònia que no només el perfuma sinó que el fa jugar millor a mesura que desfulla el calendari com si les fulles mortes li donessin la vida. Quan va caçar el centre de Mikel Rico, que no és precisament un virtuós de la precisió, va explicitar el manual del davanter centre: salta abans, dóna cops de cap a mesura que baixes i impulsa't amb el coll com si fos un tensor acabat de comprar. I zas!, la pilota se'n va a la xarxa igual que es troben el riu i el mar, obligatòriament, d'alguna manera. Diguem que Aduriz, per a l'Athletic és el faroner i el patró al mateix temps. Caça un gol que cau del cel blau igual que controla la pilota amb el pit, l'esmorteeix amb la cuixa, la controla amb el peu, es gira amb un cop de turmell i la dóna a Williams com si fos un migcampista de la millor escola francesa o italiana, un Donadoni o així, un Tigana o alguna cosa semblant.

Athletic, 1-Madrid, 0

Athletic: Iraizoz; De Marcos, Gurpegui, Etxeita, Balenziaga; Beñat, Mikel Rico (Toquero, m. 90+1); Iraola, Muniain (Susaeta, m. 65), Williams (Guillermo, m. 75); i Aduriz. No utilitzats: Remiro, Aurtenetxe, Ibai Gómez i Unai López.

Reial Madrid: Casillas; Carvajal, Pepe, Varane, Marcelo; Kross (Lucas Silva, m. 76), Illarramendi (Jesé, m. 71), Isco; Beli, Benzema (Chicharito, m. 80) i Cristiano. No utilitzats: Keylor Navas, Coentrao, Khedira i Nacho.

Gol: 1-0. M. 26. Aduriz.

Àrbitre: Undiano Mallenco. Va amonestar Kross, Aduriz, Etxeita, Illarramendi, Isco, Gurpegui i Marcelo

Uns 53.000 espectadors a San Mamés.

I mentre Aduriz levitava, el Madrid cometia el pitjor pecat del futbol, que no és l'error ni el desordre, sinó la intranscendència. La insuportable lleugeresa de ser intranscendent, personatge secundari d'una obra que suposadament firmes tu. Ser Watson i no Sherlock Holmes. I Watson era Cristiano, pensant només en Marcelo; i ho era Bale amagant el seu gen britànic en les maneres hispanes de preferir protestar que lluitar. Massa actors secundaris, poc secundats per un centre del camp en què Ancelotti va apostar per Illarramendi per allò que... jugava a Bilbao. Amb la xarxa trencada al centre del camp, era difícil pescar a San Mamés, on els peixos no mossegaven l'ham sinó al pescador.

Hi ha efectes intangibles als equips. Un partit els canvia. Un resultat els projecta, una sensació els il·lumina. Tot això va concórrer amb la classificació de l'Athletic per a la final de Copa al Power 8 Stadium davant l'Espanyol. Hi ha classes pràctiques que substitueixen deu teòriques. Va ser una revelació amb aspectes de perdurabilitat.

Contra el FC Barcelona, l'Athletic el va buscar a la seva àrea per evitar l'allau i en va sortir escaldat. Al Madrid el va esperar al seu camp, més encara després del gol d'Aduriz, abans de la mitja hora. I més encara a la segona meitat quan el Madrid va sentir el vertigen de la derrota, la por al fracàs, el terror a la intranscendència. Convertir la primera meitat en un buit ofensiu és ofensiu per a un equip com el Madrid. La seva única oportunitat, que va repel·lir Iraizoz, encara que la jugada estava anul·lada per fora de joc de Bale, va passar al minut 28. La resta va ser un forat negre.

Quan Valverde va suplir William, San Mamés va ser un orfeó cridant el seu nom

L'Athletic tampoc va tirar gaires coets, però el gol li va il·luminar el cel i li va indicar el camí. L'estel polar li deia que aixoplugar-se a l'àrea, com si fos un port segur, no era una mala sortida. Podia semblar un equip petit, però podia aconseguir un resultat gran. La decisió era senzilla, perquè el Madrid maniobrava amb molta previsibilitat, prou perquè els dos centrals blanc-i-vermells, Etxeita i Gurpegui calculessin amb esquadra i cartabó el que havien de fer i com ho havien de defensar. Benzema era el pagà d'un futbol tan previsible, mentre que l'Athletic trobava en Williams el futbolista que li allargava el camp, que li guanyava els minuts, que encenia el públic i desorientava el Madrid. Quan Valverde el va substituir ja esgotat, San Mamés va ser un orfeó cridant el seu nom: "Iñaki, Iñaki, Iñaki". No ho oblidarà mai.

Ni l'Athletic tenia la sensació d'haver defensat el Madrid gairebé 60 minuts en el seu camp, de vegades a la seva àrea, sense passar més dificultats que un repartidor de pizzes en un embús. La pressa, només la pressa per acabar la comanda. Però San Mamés es va congelar quan Bale, desesperat, una mica avorrit, va disparar des de mig camp, en veure Iraizoz avançat, i la pilota la va escopir el pal, amb un nus a la gola de la Catedral. Després d'empassar-se el gripau, va tornar a rugir. Al capdavall, els millors vins deixen sempre un pòsit a la copa.

MÉS INFORMACIÓ