La Santboiana, un exemple
En cinc anys de crisi econòmica, el conjunt blau ha rebaixat el deute econòmic i augmentat la formació esportiva de base
A la Foixarda, a Montjuïc, el rugbi català viurà avui una matinal que evoca grans dies amb el duel entre el FC Barcelona i laUE Santboiana, degà dels equips espanyols, un partit que recorda temps millors. Més enllà de consideracions esportives, l'equip del Barça i els blaus de l'altre costat del riu representen dos models de gestió tan absolutament dispars en un moment complicat per a la supervivència del rugbi català –des del Camp Nou no es faciliten dades– al qual només li faltava la referència de Jordi Pujol Ferrusola com a talonador que va ser de l'equip del Barça als anys vuitanta. El Barça paga, encara que ningú no ho reconegui, mentre que a Sant Boi el model de gestió remet a valors que van més enllà de l'econòmic i a una manera d'entendre el rugbi, el joc i la vida.
Toni Gabarró va arribar a la presidència del club fa cinc anys i va liderar la transformació de l'entitat. “Vaig arribar plorant perquè havia treballat a l'escola i sabia el que hi havia. Va ser un compromís personal, cosa que em va obligar a presentar-me a president del club”, afirma després d'assegurar que aleshores “teníem una falta de projecte alarmant, malgrat que vivíem una etapa de bons patrocinadors, amb una inversió generosa, superior a l'actual”. L'auditoria que va encarregar a la seva arribada va revelar un deute superior als 500.000 euros, càrrega que la seva gestió ha aconseguit rebaixar a 150.000 euros. “No ha estat fàcil, ens està costant perquè ens hem menjat una època de merda a escala econòmica”, afirma. I resumeix. “La crisi”. Sap que quan va arribar “aquí cobrava tothom”, fet que van decidir suprimir d'arrel com a punt de partida.
Ara té el tema econòmic controlat, i el canvi de mentalitat institucional ha permès al club disparar-se exponencialment en l'àmbit esportiu. Ara per ara, no tan sol competeix pel títol de Lliga en la part d'alta de la classificació de Primera Divisió, sinó que amb un pressupost de 510.000 euros i 750 socis, gestiona la fitxa de 380 jugadors, 150 pertanyents a l'escola. “Busquem esponsorització on no hi ha. Abans eren pocs i pagaven molt, ara en busquem molts que paguen el que poden”, explica el president. Pel camí s'ha quedat la Seat, que en el seu moment s'hi va implicar de manera transcendent gràcies al que va ser el seu president James Muir, un gal·lès enamorat del joc. “Ens van tractar de manera excepcional, un compromís espectacular que ja no trobes”, diu.
Gabarró es mostra orgullós de la seva gestió perquè, des que es va fer càrrec del club, ha capgirat els comptes com qui posa al seu lloc un mitjó mal doblegat. Esportivament, encara més. El club ha passat d'un model de jugadors i entrenadors locals semiremunerats o professionals a un visceralment aficionat basat en el planter, reforçat amb alguns professionals de molt nivell, cinc aquesta temporada. L'etiqueta de "professionals" fa referència a jugadors que tenen la casa pagada i d'un sou amb prou feines de 1.300 euros.
L'arribada de dos tècnics, absolutament implicats en el projecte, ha servit d'aprenentatge i millora per als entrenadors locals
Sota la supervisió de Joan Ferrer, àlies Dr. Snuggles, un tipus dur, que va ser obertura de l'equip que, el 1989, va aconseguir l'històric doblet, el club va apostar decididament pel Projecte Planter, amb la intenció d'augmentar la quantitat de jugadors en les fases de formació i aplicar un model de desenvolupament basat en el dels països on el rugbi està més arrelat (Irlanda i Nova Zelanda). Perquè això fos possible, van contractar un director de rugbi (el triat va ser Bruce Hemara) i un entrenador per al primer equip (Lewis Williams) amb la idea principal de fer millorar els jugadors.
L'arribada des dels antípodes de tots dos tècnics, absolutament implicats en el projecte, ha servit aprenentatge i millora per als entrenadors locals, que no cobren. Al mateix temps, s'ha fomentat la realització de cursos impartits per entrenadors de màxim nivell en el rugbi formatiu europeu i mundial com Brian MacLaughlin, Mark Anscombe, Patrice Lagisquet, Dave Ellis, Vincent Etxeto i Jeremy Davidson.
“La formació és la base”, diu Snuggles; al club el descriuen sense pietat: “És com Cruyff amb el futbol, però més radical, un integrista”. La veritat és que els fets avalen el seu criteri. La UE Santboiana ha passat de disposar d'un total de 290 jugadors el 2010-2011 a 380 el 2014-2015, i acumula rècords en diferents aspectes, ja sigui en jugadors en edat de formació, per retenció de jugadors que passen de categories inferiors a sènior, o de juvenils que han debutat amb el primer equip, com és el cas de Marc Vilar, que ha jugat de titular els últims tres partits per substituir el tongà Tapu Apikotoa, probablement el millor jugador estranger que hagi passat mai pel rugbi espanyol, lesionat en un genoll. Vilar té 19 anys i com ell, al primer equip també juguen Josep Puigbert i Marcos Puig que, amb 21 i 20 anys, respectivament, ja n'acumulen tres d'experiència a Divisió d'Honor. O Héctor García i Nil Baró, de 22, que després de passar per clubs de primer nivell a França, tornen al club on van començar a passar-se el meló.
La UE Santboiana ha passat de disposar d'un total de 290 jugadors (2010-2011) a 380
Els resultats avalen la política del club, que fa tres anys es va quedar a una marca del Sevilla a Sant Boi de baixar de categoria. Actualment, quan falten sis partits per al final de la lliga regular, el primer equip és segon i ja està matemàticament classificat per al play-off pel títol; a partir d'aquí el planter funciona: el segon equip disputarà les semifinals de la Divisió d'Honor catalana, els sub-21 són campions de Catalunya, i el sub-18 i el sub-16, imbatuts, són líders de les seves categories. A més, hi ha seleccionats per Espanya en categories inferiors set jugadors menors de 18 anys i quatre habituals entre els menors de 16 anys. A les seleccions catalanes de base, el percentatge és demolidor: un de cada tres jugadors d'entre 14 i 21 anys que vesteixen la samarreta de les quatre barres prové del Projecte Planter de la UES.
Els diumenges al matí l'afició ha tornat al Baldiri, convertit un altre cop en reclam social per a la població. La UE Santboiana sempre ha estat alguna cosa més que un equip de rugbi per a una localitat que més enllà dels germans Gasol, si una vegada va entrar en la història de l'esport, va ser per 15 homes jugant amb un meló. Com avui, a la Foixarda, contra el Barça. “Aquesta societat està tan mancada de valors del rugbi com el Japó de toreros”, resumeix Gabarró, president d'una entitat singular i exemplar.
