Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tribunals d’honor

En la sanció al jutge Vidal, el Consell del Poder Judicial ignora que la Constitució preveu la possibilitat d'una revisió total

Els tribunals d'honor van tenir el seu origen en les reials ordenances militars de Carles III. Al segle XIX tots els cossos de l'administració i col·legis professionals –notaris, metges, arquitectes, comerciants etcètera– tenien el seu tribunal d'honor. La comesa d'aquests tribunals era defensar l'honor del cos o el col·legi, perquè el suposat deshonor d'un membre del grup es considerava descrèdit o deshonra per a tota la corporació. Aquests tribunals els componien membres de les respectives corporacions, encarregats d'imposar la cohesió del col·lectiu aplicant normes de conducta professional i personal, i fins i tot de pensament, no necessàriament escrites, ni reglades, generalment extralegals, pròpies de la moral oficial.

Eren regles i normes imprecises, alienes al principi de legalitat, però severament vinculants. La declaració de deshonor significava l'expulsió del cos, col·legi o corporació. Era la intolerància cap al que es consideraven vicis i pecats, cap als diferents i discrepants. S'expulsava sense contemplacions quan era notòria la ludopatia, l'alcoholisme, l'homosexualitat o l'heterodòxia.

La Constitució republicana del 1931 va abolir tots els tribunals d'honor, tant civils com militars. Òbviament l'abolició va durar el que va durar la República i amb el franquisme es van reimplantar aquests tribunals arcaics. La Constitució vigent prohibeix els tribunals d'honor en l'àmbit de l'administració civil i de les organitzacions professionals. Des del 1978 ja no correspon als cossos o col·legis la funció de sancionar els seus membres, sinó als jutges i altres institucions de l'Estat que garanteixen que no hi ha infracció i càstig sense una norma sancionadora prèvia, concreta i coneguda. Una societat democràtica ha d'especificar rigorosament el que prohibeix i castiga, i ha d'assumir i integrar aquell que és diferent, discrepant, heterodox.

Els jutges, a diferència de totes les altres corporacions, no han tingut mai tribunals d'honor. Per garantir la seva independència, des del segle XIX, no van ser mai  sancionables mitjançant normes no reglades, com les que aplicaven els tribunals d'honor de col·legis o corporacions. Les sancions als jutges per la seva conducta personal sempre van estar limitades, únicament i exclusivament, a previsions concretes de la llei.

El CGPJ, com si fos un tribunal d’honor, diu que aquest estudi “xoca amb la dignitat, integritat i independència del Poder Judicial”

No obstant això, Santiago Vidal, magistrat de Barcelona, ha estat greument sancionat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) amb suspensió d'ocupació per tres anys, que és una manera poc subtil d'empènyer-lo definitivament fora de la funció judicial. S'imputa a Vidal atemptar contra la independència judicial per haver participat en l'estudi jurídic d'una hipotètica Constitució per a un país imaginari que per ell és desitjable, cosa que és, per descomptat, democràticament respectable i jurídicament innocu.

El CGPJ, com si fos un tribunal d'honor, diu que aquest estudi “xoca amb la dignitat, integritat i independència del Poder Judicial”, i constitueix una ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials. Se'l sanciona per un estudi jurídic teòric sobre una matèria que no s'acosta a la seva funció jurisdiccional, ni és imaginable que pugui afectar la dignitat del seu càrrec, ni la seva imparcialitat en cap dels casos concrets que ha de jutjar.

L'estudi realitzat per Vidal pot agradar o disgustar per la seva oportunitat, qualitat tècnica o contingut polític, però això no és sancionable legalment. El que sí que constitueix ignorància inexcusable és que el CGPJ desconegui l'article 168 de la Constitució, que preveu la seva revisió total, mitjançant uns tràmits complexos i excepcionals. No hauria d'haver ignorat que a Espanya no hi ha una clàusula d'intangibilitat de la Constitució, com a França, Itàlia o Alemanya. Aquí sí que és possible, legalment, una revisió total de la Constitució. Un estudi sobre aquesta hipotètica revisió és, per tant, perfectament constitucional, legalment inobjectable.

Gairebé fa vergonya haver d'escriure-ho: si Santiago Vidal hagués participat en la redacció d'un projecte de reforma constitucional de contingut no independentista, per més radical que fos, ni tan sols se l'haurien llegit, no hauria passat res. Però un jutge amb una concepció discrepant sobre l'estructura de l'Estat no s'adequa a l'únic model de jutge que, pel que sembla, admet el CGPJ. I a causa d'aquesta mostra d'intransigència davant d'una diàfana, o descarada, heterodòxia han tingut la necessitat de retorçar la llei, d'interpretar la dissidència teoricojurídica, l'heterodòxia, com a ignorància inexcusable.

Lamentablement el trist desenllaç de l'expedient obert al magistrat català ens retorna a una època que ja crèiem definitivament vençuda. Els temps de la intolerància, dels tribunals d'honor, del càstig de les dissidències i heterodòxies brandant normes inconcretes de pensament obligatori. Mala època, aquesta nostra.

José María Mena va ser fiscal del TSJC