El ‘Pucholet’ del PSC

Pere Pugès veu a tocar la revenja de la Transició. Ell va ser un dels que es va sentir traït quan la majoria va decidir pactar amb els hereus del règim en comptes de trencar amb el franquisme. Quaranta anys després, creu que som a les portes de la primera revolució de la classe mitjana, la que ens portarà a la creació d’un nou Estat de format innovador, únic a Europa. Pel fons del seu discurs passeja el mateix Karl Marx de tota la vida, però no pas com un fantasma amb una bandera roja, sinó rejovenit i fent onejar una estelada, amb un llenguatge renovat, passat pel sedàs de l’activisme cívic i el desencant de la militància política. Malgrat que frega la jubilació, parla amb l’entusiasme d’un voluntari de l’Assemblea Nacional Catalana, de la qual és pare fundador. Intueix el futur com un conte: el 2020 tots serem feliços.

La seva és la història d’un noi de poble, de Sant Boi de Llobregat, que va descobrir la política quan va anar a estudiar a Barcelona. A casa seva no havia sentit parlar mai de política. Només amb el pas dels anys va saber trobar un sentit a l’escut de les quatre barres amb corona que el seu pare lluïa a la solapa de l’americana quan el portava a la seu d’acció social per participar en la campanya “Ajuda el germà necessitat”. Això era pels volts de l’any 1960, i encara li faltaven uns quants cursos per enganxar-se a l’activisme polític, però ja s’havia adonat que hi havia molta gent que ho passava malament.

A l’Escola d’Arquitectura va sentir a parlar de l’Assemblea de Catalunya, s’hi va enganxar i va fundar la delegació del seu poble. En la fase de tempteig polític, a les darreries del general Franco, va entrar en contacte amb el PSUC i amb el mateix Jordi Pujol, però la seva germana petita es va avançar a tots, obrint-li les portes del món de l’independentisme. Ella s’havia apuntat a les joventuts del PSAN, per influència de la seva professora d’institut; quan li va explicar la ideologia d’aquelles sigles desconegudes, el va interessar. En aquells temps, per entrar en un partit era obligatori estudiar els documents bàsics i els llibres pertinents de doctrina. Ho va fer, va ser examinat per la professora de la seva germana, Maria Mercè Marçal, i va aprovar.

La seva és la història d’un noi de poble, de Sant Boi, que descobreix la política quan va a Barcelona a estudiar

“Jo venia de l’escoltisme, del catalanisme cultural, després de prendre consciència política em va semblar que havia de ser independentista; en aquell moment ho dèiem amb la boca petita, com qui defensa una idea utòpica, gairebé romàntica, però amb vint anys no et deixes endur pel possibilisme, sinó pel que et diu el cor”. El miler de militants del PSAN no veien gens clar el pacte amb el franquisme defensat per la majoria de partits, des del PSUC fins a la dreta. “Es van vendre per no-res, l’Estat espanyol era feble i no ho van voler veure; ara també ho és, però aquest cop anirà diferent”.

Els intel·lectuals del PSAN devien trobar molt interessant tenir entre la tropa algú que toqués carrer i associacions veïnals. Ben aviat va ser el responsable nacional del Front de Lluita Local, però “de seguida, vam caure en el degoteig d’escissions i en les contradiccions pròpies de la Transició”. Va fer campanya contra la Constitució, però el procés democràtic anava avançant, es consolidava i es van fer la pregunta de rigor: què cal fer? “Jo sóc dels que es va decantar per aprofitar els mecanismes del sistema; vam crear Nacionalistes d’Esquerra, i vam tenir un fracàs estrepitós a les primeres eleccions autonòmiques, va ser una gran decepció”.

“Vinc de la marginalitat política, és evident, però el PSAN va ser el primer partit que va formular la relació indestriable entre l’alliberament nacional i l’alliberament de classe, no ho podem oblidar. Ara, amb altres paraules ho diuen ERC i la CUP, d’una manera encara més semblant a com ho dèiem nosaltres als anys 70”. Ho recorda amb franquesa, amb el punt d’orgull de qui creu guanyada la batalla, finalment. Per explicar aquesta coincidència amb els actuals republicans, subratlla un fet: el PSAN tenia el seu Lenin particular, el seu ideòleg de referència, avui militant d’Esquerra, l’exconseller Josep Huguet.

Malgrat el disgust provocat per la realitat electoral, encara ho va intentar una darrera vegada amb el seu petit grup. A les primeres eleccions municipals, el 1979, van presentar una candidatura a Sant Boi, recuperant la marca PSAN, en aliança amb la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Van treure un regidor; ell hi anava de segon, i va quedar fora per divuit vots. El PSC va guanyar de carrer, amb un alcalde que ni tan sols vivia al poble. “Jo volia fer política municipal, em feia gràcia ser alcalde del meu poble, creia sincerament que ho podia fer bé, que podia aportar-hi alguna cosa, potser per comparació amb els que hi havia”. Per seguir fent política no els va quedar cap més remei que practicar l’entrisme al PSC.

“A principis dels 80, el PSC va demostrar que era intel·ligent a l’hora de deixar entrar molta gent provinent de la seva esquerra però també covard a l’hora d’escoltar-los, potser per por de trencar una unitat interna fràgil”. El desembarcament a l’agrupació local no va ser com esperava; probablement encara eren molt recents els enfrontaments de la campanya municipal. La rebuda de l’obiolisme, instal·lat a la seu central del carrer Nicaragua, va ser molt més acollidora; de seguida li van encomanar la creació de la comissió de política lingüística del partit, malgrat que la seva feina i estudis no tenien cap relació directa amb l’encàrrec. Com que venia del PSAN, ho devien creure natural. A la primera assemblea del seu nou partit, va quedar batejat com “el Pucholet”, perquè era l'únic militant que intervenia en català. “Aquesta era la realitat dels socialistes al Baix Llobregat als anys 80, els que procedien del PSOE eren una gran majoria”.

Vinc de la marginalitat política, és evident, però el PSAN va ser el primer partit a formular la relació indestriable entre l’alliberament nacional i l’alliberament de classe

Al PSC hi va militar vint-i-cinc anys, dedicat específicament a la política lingüística i, molt especialment, al desenvolupament del Consorci per a la Normalització Lingüística, del qual va formar part des del mateix moment de la seva constitució, amb Aina Moll i Miquel Strubell, i en va ser vicepresident fins al 1999, quan va decidir plegar. “Treballar a l’Administració és frustrant, la gent s’apoltrona, s’oblida dels qui treballen per la llengua a primera línia, als centres de normalització”. També va acabar apartant-se de la vida interna del partit, després de fracassar en la petició d’una convocatòria de primàries per elegir el candidat socialista a l’Ajuntament de Sant Boi. “Curiosament, en aquella batalla contra l’aparell, els que m’havien batejat com a Pucholet, la gent de la Seat, per entendre’ns, van ser els meus aliats; ells també se sentien uns marginats per ser d’esquerres; però l’aparell leninista va guanyar l’assemblea per quatre vots”. Uns anys més tard, abandonaria totalment la militància.

“Aleshores guanyo distància de la política, me la miro com un observador i en trec algunes conclusions: veig com la gent, en general, s’allunya de la política i dels partits; com dirigents i pensadors que valoro i respecto qüestionen obertament l’acció d’aquests partits; com les generacions noves s’incorporen a la vida social però no veuen la necessitat de fer-se militants; com els moviments socials comencen a dependre menys de les forces polítiques i de les subvencions públiques; com ressuscita l’activisme cívic; en definitiva, es donen les condicions per creure que ara sí que hi pot haver la ruptura que no vam fer en el seu moment”.

Revisa vells plantejaments, analitza la Transició, els errors comesos en els anys de l’Assemblea de Catalunya, el comportament polític del país; llavors, arriba la crisi de l’Estatut i ho veu clar: el catalanisme polític és mort. “La reconstrucció nacional, fonamentada en la resistència i en la conquesta gradual d’espais de poder s’havia acabat, però cap partit havia sabut fer l’anàlisi del que passava a la societat catalana. Entre la gent ja havia anat fent forat la idea que no hi havia res a fer, però els polítics seguien pensant a anar avançant, aprofitant el marc constitucional, suposadament flexible per reconstruir la nació. Malgrat que Aznar ja havia deixat veure que la fórmula d’anar progressant s’havia acabat, ja havíem arribat al final”.

Tanmateix, la finestra d’oportunitat no s’havia obert totalment. “Les revolucions són esclats descontrolats, molt sovint no es veuen a venir, però sempre tenen una base”. Ell va veure la finestra oberta de bat a bat a Arenys de Munt, el 2009, abans del que s’hauria pensat. Allà, a la rambla d’Arenys, impressionat per l’èxit de participació, entre gent de tota mena i d’arreu interrogant-se en veu alta: “i ara què?” i “jo ho vull fer al meu poble”, es va trobar Miquel Strubell, igualment emocionat. Es van conjurar per aprofitar aquell esclat.

Al PSC hi va militar vint-i-cinc anys, dedicat específicament a la política lingüística

Pugès havia estat escolanet de Miquel Sellarés, el 1976, quan en 48 hores l’Assemblea de Catalunya va entomar el repte del governador civil, Sánchez Terán, d’autoritzar una concentració per a l’Onze de Setembre, si es feia fora de Barcelona. La tria de Sant Boi responia al fet que hi ha la tomba de Rafael Casanova, malgrat que molts dels mateixos organitzadors no sabien com arribar a aquesta localitat del Baix Llobregat. El responsable d’organització i seguretat de l’Assemblea es va instal·lar a la localitat per encapçalar l’operació. Ell, com a delegat de l’entitat al poble, li va fer d’ajudant. Trenta anys després, si es volia organitzar quelcom de nou i delicat, caldria comptar amb l’experiència de Sellarés. “En un país democràtic, no hauríem tingut cap problema per muntar una entitat com la que teníem al cap, però aquí, intuíem clarament que si anava endavant, amb tota seguretat ens convertiríem en una molèstia per a molta gent i per als poder fàctics, havíem de prendre precaucions des del primer moment”. Per no fiar-ho tot a la cautela tradicional, el grup dels tres veterans va incorporar Enric Ainsa, un jove informàtic, soci de seva mateixa cooperativa de serveis tècnics vinculats a l’arquitectura.

Les primeres notes de treball del quartet impulsor de l’Assemblea Nacional Catalana van sortir del calaix on reposaven els papers escrits al llarg dels seus anys de reflexió crítica, d’ençà que havia abandonat la militància socialista. Especialment, del document referit a l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, precedent evident de l’ANC. Aquestes anotacions venien a dir: qualsevol nova plataforma haurà de ser transversal, com ho havia estat l’Assemblea de Catalunya, però evitant el predomini pels partits, com li va passar a l’organisme unitari de la Transició; la base de l’entitat haurà d'estar formada per ciutadans lliures, en l’esperança d’assolir prou massa crítica per evitar que ningú la pugui mediatitzar o matar, com va passar amb la plataforma catalanista; els participants hauran de ser independentistes, n’hi haurà d’haver de tots els partits, però dels de pedra picada, aquells que davant la disjuntiva entre partit i país, triïn el país, i no hi podran faltar la mitja dotzena d’independentistes històrics, malgrat que alguns d’ells podrien ser fatalment tòxics.

Mentre aquest procés organitzatiu feia el seu xup-xup i ell elaborava el pla d’empresa del projecte, amb la corresponent anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), es va celebrar, segons el seu relat, l’enterrament oficiós del catalanisme polític; justament, el 10 de juliol del 2010, dia de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional. “Allò va ser l’esclat de l'emprenyada de la societat catalana, acumulada en grans dosis en els quatre anys precedents. La gent va dir prou, fins quan aguantarem l’estratègia de la Transició? La gran majoria dels participants a la manifestació no havien cridat mai “independència”, molts es van fer independentistes mentre avançava la manifestació”.

Contràriament a l’opinió dels més optimistes, l’hora electoral de l’independentisme no havia arribat, malgrat l’èxit de la manifestació. A les eleccions al Parlament d’aquell any, ERC va obtenir un dels seus pitjors resultats i CiU va guanyar, però transitava encara per la seva etapa del sobiranisme fiscal, un esglaó per sota del nivell desitjat pels optimistes. “En termes històrics, el salt de la societat havia estat impressionant però no suficient per concretar-se en unes eleccions, els polítics encara parlaven d’independència amb la boca petita. En els quatre anys següents, el ritme ha estat vertiginós, malgrat que hi ha gent que cregui que anem massa a poc a poc”.

L’any 2013, en una conferència organitzada conjuntament pel Centre d’Estudis Jordi Pujol i la Fundació Catalunya-Europa, El projecte del catalanisme polític en l’horitzó de l’Europa del 2020, a més de donar als promotors el condol per la mort del catalanisme polític al qual estava dedicat el cicle, els va fer la següent panoràmica de com estaven les coses: “Quan l’ANC va fer la seva assemblea fundacional, el 10 de març del 2012, havien passat trenta mesos des de la consulta d’Arenys de Munt i el que havia estat un moviment espontani i dispers, disposava d’una estructura única capaç de convertir en realitat l’objectiu comú. Avui, quan escolten aquesta narració, han passat vint-i-un mesos més i l’Assemblea aplega més de quaranta-cinc mil persones organitzades, convençudes i disposades a treballar de valent fins aconseguir l’objectiu final: la construcció d’un Estat de dret, independent, democràtic i social: la República catalana!”.

La raó econòmica, sumada al sentimentalisme patriòtic i la consciència històrica, és l’argument més potent d’aquest moviment, i, probablement, una de les explicacions més convincents de la seva ràpida expansió social. “Hem aconseguit fer veure a tothom que la independència interessa a totes les butxaques”. En aquest sentit, veu com a clau per visualitzar el greuge històric, la publicació de les balances fiscals feta pel Govern tripartit: “uns anys més tard, el 2010, quan la crisi s'intensifica, guanya pes la idea que la seva gravetat, els patiments familiars i les retallades de la Generalitat també tenen un component d’enfrontament entre Espanya i Catalunya, això ajuda a crear la tesi del carreró sense sortida”.

La reivindicació econòmica i fiscal ha obtingut un innegable èxit popular, però també ha rebut la crítica de polítics i economistes; malgrat aquestes, l’ANC ha mantingut l’argumentari. “La societat és molt complexa, amb molts accents diferents, s’ha d’arribar a tothom, de forma conjunta i és evident que una única línia de discurs sempre serà insuficient; totes les argumentacions són imprescindibles, complementàries, totes presenten inconvenients. El discurs històric, en ell mateix podria ser feble, i l'economicista té el perill de caure en la insolidaritat o el pur egoisme”. A ell, personalment, la idea que més li agrada li ve dels temps del PSAN, del Lenin local de referència, la interpretació que feia el jove Huguet d’una formulació clàssica de la nació: la voluntat col·lectiva de voler ser cada dia. “La capacitat de creure que podem ser, que podem realment construir la nació, és el que dóna força al moviment”.

La veritat, segons confessa, és que molta gent de l’ANC va pensar que el seu dia de glòria havia estat la manifestació del 2012, que a partir d’aquella mobilització multitudinària, la política prendria el relleu. L’avançament electoral decretat pel president Mas així els ho va fer creure durant unes setmanes. “Malauradament, no va ser així; ben aviat, tothom va entendre la necessitat de mantenir la pressió de la societat civil. Els partits són la baula feble del procés; el paper de l’ANC és el de promoure l’acció unitària però els partits intenten, per davant de tot, salvar la seva posició”.

Els partits són eines de les quals la societat es dota per a un moment concret; un marxista això ho té sempre present. Tanmateix, posa l’èmfasi en el caràcter transitori d’una determinada configuració dels partits: “Segurament el seu moment ja ha passat; han d’acabar per fer-se un harakiri col·lectiu perquè d’aquí en surti un país nou, amb estructures polítiques noves i amb nous mecanismes de participació. Se’ls ha de demanar la generositat de sacrificar-se, si cal, pel nou Estat”.

El paper de l’ANC és el de promoure l’acció unitària però els partits intenten, per davant de tot, salvar la seva posició

De fet, Pugès ha imaginat com serà el panorama polític després de la declaració de la independència. En la seva intervenció al cicle de conferències, el descrivia de la següent manera, en format conte de futur, situat el 2020: “El Govern sorgit de les segones eleccions celebrades després de la constitució de la República catalana està format per una coalició de centre esquerra integrada per dos partits; un, procedent del que havia estat Convergència Democràtica i una part significativa d’Esquerra Republicana i, l’altra, una nova formació d’esquerres forjada a partir de la federació de diferents corrents socialistes amb Iniciativa per Catalunya els Verds i amb el gruix del que havia estat ERC. El Parlament està format per aquests dos partits o federacions i per l’oposició, Unió Democràtica i el moviment radical d’esquerres que aplega l’antiga CUP, EUiA i diferents moviments socials. El PP, Ciutadans i PSC, que havien tingut presència en el primer parlament després de la declaració d’independència, han quedat fora del segon”.

“Catalunya, segurament, serà el primer lloc del món on la majoria prengui consciència de classe que l’Estat que coneixem no li serveix, de necessitar un nou Estat per garantir la seva llibertat nacional, però també per obtenir satisfacció a les exigències socials de més participació directa a la política i en la gestió del que és de tots, i de poder controlar els sistemes econòmics i financers; en definitiva, un Estat molt diferent i pioner del que hauria de ser el sistema europeu del futur”.

La seva anàlisi de la realitat és perfectament clàssica: cada classe, quan ha volgut accedir al poder, com la burgesia al seu dia, ha creat un Estat a la seva mida; i a l’inrevés, la revolució per crear un nou Estat exigeix de la classe que es vol emancipar la presa de consciència de les seves demandes i la seva força. “Aquí estem fent la primera revolució de la classe mitjana; però tenim tanta pressa que farem les dues coses a l’hora, construirem l’Estat i definirem els interessos de la classe revolucionària”.

No se li escapen els inconvenients del llenguatge de la teoria marxista per obtenir les adhesions populars imprescindibles per configurar la nova classe revolucionària, segons l’anomena. La pedra angular és el concepte de classe mitjana. “Avui tothom vol ser classe mitjana, en termes econòmics; uns, com a aspiració natural, l’antiga classe treballadora; i els altres, perquè no tenen més remei, les classes benestants que s'han desinflat”. La lluita de classes inevitable per fer funcionar la història, segons Marx, es dirimeix en funció d’aquest dibuix entre la classe mitjana –filla de l’accés universal a la informació i l’ensenyament– i els poders econòmics i financers d’àmbit internacional i identitat desconeguda. “El llenguatge i la terminologia canvien, però el somni és el mateix”.

La possibilitat d’obtenir amb la materialització d’aquest somni una revenja de la derrota patida a la Transició la viu com una mena de reparació històrica, amb una satisfacció indissimulada, com un reconeixement a tots els que militaven a l’esquerra del PSUC. “Alguns dels que es van vendre per un plat de llenties van desaparèixer en tres anys, nosaltres ho hem hagut de patir durant quaranta”. Però ell i els seus segueixen aquí.

Creu inexorablement que ha arribat la seva hora i en aquest punt té un pensament positiu per la Constitució combatuda des d’abans que s'aprovés: “La manca de por és l’herència més preuada de la Transició; el factor por només el coneixem els que vam viure el franquisme, hi ha molta gent que no ha tingut mai por per les seves idees polítiques. Aquest és un element indispensable que cal tenir en compte per entendre l’alt grau de mobilització social del moviment independentista, més enllà de la consistència de la reclamació nacional”. De pors, n’hi ha entre els defensors de la independència, però són d’una altra categoria, més vinculades a la divulgació interessada i inexacte, al seu parer, de les possibles conseqüències econòmiques de diferents tipus, col·lectives i individuals, atribuïdes a la separació d’Espanya o a la hipòtesi de quedar fora de la Unió Europea.

El llenguatge i la terminologia canvien, però el somni és el mateix

Pugès ha dit més d’una vegada que la part del trajecte que els queda per recórrer és la més difícil perquè no depèn només del full de ruta o el calendari de l’ANC, ni tan sols de la força popular demostrada sempre que s’ho han proposat. “L’eina indispensable per avançar fins a assolir l’objectiu, que no pot ser res més que construir el millor país del món, és la unitat sense escletxes entre la societat civil, les nostres institucions i els partits independentistes”. Ho va subratllar un dia a l’Ateneu i ho recalca sempre que pot; però hi ha una baula del procés que no respon com ell voldria.

Aquest text forma part del llibre El tigre sobiranista, que editarà Proa al març.