Selecciona Edició
Connecta’t

La cobla no només fa sardana

Diversos artistes exploren les possibilitats de la cobla com a formació apta per al pop

La tenora d'una cobla.
La tenora d'una cobla.

La imatge té lloc un diumenge, al matí i a la plaça de la vila. Sona la cobla i el seu so il·lumina una sardana que apuntala el matí festiu. Els ballarins entrecreuen les mans i fan una rotllana extremament educada. I és que la sardana és un model de pulcritud ballable, fins a l’extrem que els ballarins sembla que ni suen. Pura contenció expressiva que contrasta amb la bel·ligerància sonora de la cobla. Un paisatge típic que des de fa uns anys està començant a mudar ja que la cobla sembla cada vegada més apta no només per fer sardanes i rotllanes pulcres que evoquen identitat. Si ja el món de la música culta havia rebut l'interès de diversos compositors (Eduard Toldrà, Igor Stravinsky, etcètera) sembla que cada vegada amb més força la formació instrumental sardanística guanya versatilitat i fins i tot s’apropa tant al pop com a la cançó d’autor o al flamenc. La cobla ja no només funciona els diumenges. Artistes com ara La Iaia o Roger Mas proposen un diàleg on les tenores i els tibles poden sortir-se dels marges i situar la cobla com una formació instrumental que pot fer el paper de big band o de formació de cambra. La cobla obre els ulls i davant seu s’estenen la resta de dies de la setmana.

Xavier Molina toca el clarinet i el saxo i té una formació de jazz, la Girona Jazz Project Big Band, però també toca la tenora a la Cobla la Bisbal Jove. És un nou perfil d'instrumentista de cobla, i com ell mateix indica “moltes de les fusions que es fan amb cobla són esperonades pels mateixos músics de la cobla. Es tracta d'instrumentistes amb més formació que els d’abans, un gust musical cultivat, més cultura musical i, en conseqüència, volen, volem, anar més enllà del repertori sardanístic. No és que les sardanes no ens agradin, és que creiem que estem capacitats per tocar més gèneres tot demostrant que la cobla no s’esgota amb les sardanes". El Xavier ha estat l’encarregat d'arranjar les cançons del trio de pop osonenc La Iaia per ser interpretades amb cobla, col·laboració de la qual s'ha editat un disc i un DVD en directe. “En tot moment la meva intenció va ser que el públic de La Iaia tingués clar que estava en un concert del seu grup, que no podia ser desvirtuat per la incorporació d’una cobla. En tot cas el que podria afegir la cobla és la seva potència sonora", apunta el Xavier.

Artistes com La Iaia o Roger Mas situen la cobla com una formació instrumental que pot fer el paper de big band o de formació de cambra

Potència. És aquí on la cobla sona a fusta, una de les característiques d’aquesta formació. “S’ha d’anar amb molta cura amb les canyes”, reconeix el Xavier, “ja que els instruments de fusta no poden estar sonant tota la estona com si fossin violins, els has de programar descansos i relleus per evitar que no saturin. Són instruments complicats que has de dosificar. Els tiples, per exemple, són de fusta, però tenen la castanya d’una trompeta de big band”, afirma recordant els arranjaments que va escriure per a les cançons pop de La Iaia. Per cert, el Xavier apunta que per la seva experiència, els artistes de pop no acostumen a saber què volen de la seva aproximació a la cobla, sobre la qual tenen prejudicis que la situen com estrictament útil per a la sardana. És a dir, la cobla té un punt carrincló que encara dificulta que sigui entesa com una formació no només idònia per al ball endiumenjat.

Ernest Crusarts és el vocalista de La Iaia i reconeix els prejudicis que sentia cap a la cobla: “Nosaltres no havíem pensat fer el nostre repertori amb cobla, de fet va ser una mena d’encàrrec de l’Auditori de Barcelona i he de reconèixer que d’entrada fer-ho em feia molt pal. Era mandra, directament. Pensava que no funcionaria”. Malgrat aquesta prevenció inicial, el grup osonenc va donar el vistiplau “entre altres raons perquè vam pensar que la cobla donaria un altre context al nostre repertori”, apunta l'Ernest abans de definir aquest nou context: “És, per dir-ho d’alguna manera, un context més èpic, ens aporta un sentit més teatral tot i que pel camí perdem una mica d’espontaneïtat ja que no pots improvisar, tot està, lògicament, més mil·limetrat”. El resultat final d’aquesta col·laboració és que la percepció de l’Ernest sobre la cobla ha variat: “Abans tenia molts  prejudicis i ara veig que els músics de cobla i nosaltres, els de pop, vivim al mateix món i ells no són bitxos rars que toquen amb partitures”.

Per raons familiars –el seu avi tocava el saxo i estava vinculat a la música popular– el cantautor de Solsona Roger Mas sempre s’ha sentit a prop de la cobla i és un altre dels artistes que ha pensat en la cobla com a formació idònia per explorar la seva música. Mas no tenia al cap una big band com a referent, sinó una orquestra: “Quan cantes amb una cobla, que de fet fa una mica la feina d'orquestra de cambra, no has d'estar pendent de res més que de la teva veu, t'hi sents molt acompanyat, t'hi sents com un crooner”, puntualitza. Per a ell col·laborar amb una cobla va ser resultat de la prèvia inclusió a composicions seves d'arranjaments de fiscorn, la qual cosa el va dur a demanar a Xavier Guitó, el seu pianista i arranjador de capçalera, que escrigués arranjaments nous per a peces pròpies més algunes versions. “Vaig pensar en cobla”, diu el Roger, “perquè sempre m’ha recordat la meva infantesa, la joia de la festa i unes sonoritats que em resulten familiars des de sempre”. A l’hora d’escollir el repertori el Roger va notar de manera intuïtiva que les peces de tall més anglosaxó no s’avenien prou bé amb la cobla, “de manera que finalment van resultar escollides del meu repertori aquelles composicions que tenen una sonoritat més propera al Mediterrani”, assenyala.

“No és que les sardanes no ens agradin, és que creiem que la cobla no s’esgota amb les sardanes”, diu un instrumentista

Però què li va demanar Roger Mas a Xavier Guitó a l’hora de fer l'encàrrec dels nous arranjaments?: “Va dir-me, simplement, que fes el que volgués”, recorda Guitó tot afegint: “Com que ja hem treballat junts moltes vegades, jo sabia que en realitat ell em deia que busqués d'una banda una sonoritat tradicional però de l’altra que trobés un paper per a la cobla que no fos el més conegut”, conclou el Xavier. En paraules de Roger Mas, això s’explica contraposant salvatgisme i refinament: “Per a mi la cobla té un punt feréstec, salvatge i incontenible, que en bona mesura ve donat pels instruments de fusta. Però alhora la cobla pot sonar molt refinada, i és aquesta mena d’equilibri el que m'interessava trobar”. De la mateixa manera que Xavier Molina, Guitó va haver de pensar com encaixar la fusta a les cançons, cosa que no sempre resultava fàcil: “per exemple a L’home i l’elefant, una peça que ja du metalls, van provar de fer la línia melòdica dels metalls amb fusta, però el resultat era massa estrident i van haver de recuperar el protagonisme per als metalls. Simplement no funcionava amb fusta”, recorda Guitó.

Però què té la fusta que dificulta tant la seva aportació a un repertori no sardanístic? Roger Mas ho apunta: “La instrumentació de la cobla està pensada per sonar a l’aire lliure. Si tu la fiques en un interior, la seva sonoritat pot despentinar, resultar massa salvatge, pot ser fins i tot estrident”. Xavier Molina, fiscorn de la Cobla Sant Jordi, encarregada d'acompanyar Roger Mas al projecte, aprofundeix: “Els instruments populars no han evolucionat com la resta, van ser creats per a una finalitat i s’han mantingut fidels als requeriments inicials; això dificulta repensar la seva tasca quan no es tracta de fer sardanes”. Què cal, llavors, perquè funcioni aquesta "domesticació" parcial de la fusta? Tant Roger Mas com Xavier Guitó no en tenen cap dubte: “Cal ser un instrumentista molt precís, amb formació, tècnica i un domini de l'afinació absolut”. Guitó explica un cas concret: “Per exemple, per fer la versió de L’àliga negra (cançó de Barbara popularitzada a Catalunya per Maria del Mar Bonet) et trobes amb una composició molt complexa que va canviant de to, que puja a cada estrofa. Fer-ho amb fusta és molt complicat però ho vaig resoldre pensant que la cobla era una formació de cambra on el fiscorn pot evocar el violoncel; els tiples, els violins; i les tenores, un cello més potent. Es tracta de buscar la millor combinació tímbrica”.

Pep Moliner, per al·lusions, incideix en la mateixa línia que Guitó i Mas en indicar que “per tocar fora de l'àmbit de les sardanes has d’estudiar molt, practicar encara més i considerar que, tot i que són instruments tradicionals, la nostra feina és buscar l'excel·lència quan els toques. Només així es pot anar més enllà, tractant l’instrument tradicional com si fos culte i intentar fer-lo evolucionar. D'aquesta manera també amplies molt el teu terreny com a instrumentista, que en realitat és el que som”. Arribats a aquest punt queda preguntar-se si la cobla serveix per a tot, si com a formació no té limitacions que impedeixin o desaconsellin la seva utilització en segons quin repertori. Per Pep Moliner és una qüestió de seny: “Amb seny pot fer-se gairebé de tot, tenint sempre molt presents les limitacions i les possibilitats reals de la cobla. No es pot oblidar que cada formació serveix per a un tipus determinat de repertori, i per exemple sí que es pot tocar Bach amb una cobla, però no tindràs el Bach que tothom coneix. De la mateixa manera pots fer hip-hop amb cobla, però no serà hip-hop tal com el coneixem”. Guitó, tot i que comparteix punt de vista amb Moliner, és una mica més agosarat, ja que, recorda, “si Dizzy Gillespie no hagués començat a tocar amb ritme llatí el que es tocava fins llavors com a ritme swing ara no tindríem jazz llatí”.

Sigui com sigui, la qüestió és que la cobla cada vegada surt amb més normalitat del seu territori tradicional. Pascal Comelade, Guillamino, el discjòquei Raph Dumas, les composicions de Marc Timó, la recent actuació del grups Coses amb cobla, Niño Josele i el seu entrecreuament de flamenc i coble, la feina de Marc Egea amb el grup Kaulakau i les seves propostes de jazz improvisat per a cobla i viola de roda, i molts més artistes estan començant a fer la volta al món de la cobla i fins i tot de la sardana. Es tracta de capgirar els resultats de la política cultural del franquisme cap a la sardana i la cobla, que com indica Roger Mas "va aconseguir una cosa molt moderna al seu moment: que la cobla quedés reduïda a una manifestació gairebé rural i folklòrica, molt antropològica i desproveïda de qualsevol altre valor i lectura". Això ja forma part d’un passat que ara mateix molts artistes tornen a dibuixar sense prejudicis.