Selecciona Edició
Connecta’t

Mallorca des de Catalunya, Catalunya des de Mallorca

Aficionats capturen els pocs moments en què s’albiren les dues voreres del Mediterrani

La silueta de Mallorca vista des del Tibidabo.
La silueta de Mallorca vista des del Tibidabo.

Alfons Puertas i Marcos Molina són dos apassionats del paisatge i sempre que poden capturen amb les seves càmeres siluetes de muntanyes llunyanes i separades pel mar Mediterrani. Puertas és meteoròleg a l’Observatori Fabra de Barcelona i l’autor de la foto feta des del Tibidabo on es veia la silueta de Mallorca que va córrer com la pólvora a les xarxes socials. Marcos Molina és un fotògraf mallorquí, especialitzat en paisatges, i té una sèrie d’imatges de les terres de la Península que s’insinuen per sorpresa alguns dies.

L’albirament de Mallorca des de Barcelona és un fenomen que de tant en tant ens sorprèn i ens atreu. No és habitual, però tampoc és extraordinari. Amb quina freqüència i quines condicions s’han de donar perquè es pugui albirar la gran de les illes Balears? I al revés també passa: es veu Catalunya des de Mallorca?

Puertas detalla les condicions ideals perquè es pugui veure Mallorca: un dia amb bona visibilitat, un ambient sec, vent del nord a sud-oest i sense núvols baixos. També es clau l’hora del dia, i la millor hora és a trenc d'alba. “L’albirament és per contrast, és a dir, quan l’illa encara és fosca però el fons ja està il·luminat pels primers raigs de sol. A mesura que passen les hores, es produeix el que es coneix com a dispersió de la llum, que és el que fa que el cel sigui blau, i això tapa la visió de l’illa. Per veure Mallorca cal matinar”, explica Puertas, que qualifica dilluns passat com un dia “excepcionalment bo”. “Va coincidir que tots els factors eren especialment bons”, afegeix.

“La llum fa més fàcil captar Mallorca des de Catalunya que a l’inrevés”,

explica un fotògraf

“La llum fa més fàcil captar Mallorca des de Catalunya que a l’inrevés. El sol que neix darrere l’illa, accentua el perfil de l’horitzó”, apunta el fotògraf. Els perfils de les serralades s’apunten als límits de la llum del dia, quan res entela l’horitzó, que és d'un roig encès.

Mallorca, o més concretament la serra de Tramuntana, a uns 190 quilòmetres de distància, es pot veure des de Barcelona entre 12 i 15 cops l’any. Però això no es tradueix automàticament en un albirament al mes. Acostumen a concentrar-se a l’hivern, a causa de la posició del sol. “En aquesta època el sol surt en una posició més propera a l’illa, il·luminant més el fons i augmentant aquest contrast respecte a la silueta”.

“L’ull no ho veu tot, surt a la càmera”, observa Molina, que fa anys, més de dues dècades, que va copsar els cims catalans, fins i tot dels Pirineus, des de Mallorca. Molina, que té un web que recull la mirada estibada d’imatges de paisatges i natura espectaculars, el 1994 ja va fitar els penyals de Castelló, a 260 quilòmetres, i fa menys el puig Pedrós de Llanós, a 319. Explica que ho va fer “perquè van sorgir les condicions d’aire transparent, angle de llum i claror, ajustar els paràmetres, contrast, saturació...”. Va fer servir la seva càmera digital, primer armada amb un teleobjectiu de 400 mm i ara de 600 mm. “És un exercici d’observació, sense disparar massa vegades, potser una dotzena”. Després treballa, “revela”, amb els programes d’ordinador. 

Segons Puertas, no es pot afirmar si actualment es produeixen més albiraments que abans, o a l’inrevés, per un problema de rigor en la documentació. El meteoròleg explica que n’hi ha de registrats des de gairebé l’origen de l’Observatori, l’any 1904. “Llavors hi havia una fitxa d’observació que el meteoròleg havia d'emplenar manualment. En una de les caselles s’havia d’indicar si es veia Mallorca i amb quina qualitat”, relata Puertas. Però aquest sistema va desaparèixer al cap d'uns anys i des de llavors no se n’ha fet un seguiment exhaustiu. “Ens dediquem més a dades estrictament meteorològiques”, afegeix.

Les muntanyes mallorquines també s’acostumen a veure des d’altres punts del Principat, com la muntanya de Montserrat o els Pirineus

Les muntanyes mallorquines també s’acostumen a veure des d’altres punts del Principat, com la muntanya de Montserrat o els Pirineus. Però sigui com sigui, és un fenomen que no deixa indiferent. “Hi ha un punt de mite, perquè molta gent pensa que no es pot veure Mallorca o que només es veu en condicions molt rares. I quan es produeix l’albirament llavors la gent queda astorada i sorpresa que la imatge sigui tan clara”, apunta el meteoròleg. Molinas diu que les imatges als perfils llunyans deuen veure's (sortir) més cops però "no les mirem".

Cada matí el col·lectiu de retratistes de llunyanies del qual forma part Molina es passen novetats al seu xat de Facebook. A vegades retraten el mateix des de diversos indrets, des del continent fins a l’illa. I esperen hores, l’alba o la prima, les hores quan el sol neix i mor i fa encendre com l’aram la cúpula del cel. Un ritual semblant repeteix a 200 quilòmetres Alfons Puertas des de la seva privilegiada atalaia de l’Observatori Fabra. Una afició, una feina agradable, és igual, és el moment de somiar amb les terres del més enllà i deixar que la imaginació es passegi per les boirines matineres.

El grup de caçadors de paisatges allunyats, a Mallorca i Catalunya, també cap al sud valencià és format a més de l'esmentat Marcos Molina per fotògrafs Marc Bret, Juanjo Díaz de Argandoña i Jordi Solé que nodreixen el portal col.lectiu http://beyondhorizons.eu. En Marc Bret, monogràficament i sobre temes catalans -i propers- alimenta el blog http://horitzonsllunyans.wordpress.com on analitza i explica les captures.

MÉS INFORMACIÓ