Selecciona Edició
Connecta’t

La gimnàstica del català

Una desena de divulgadors lingüístics proposen canvis en la normativa de la llengua

Alguns aspectes de l’ortografia de la llengua catalana han estat sempre conflictius, com la ela geminada i la dièresi. Ampliar foto
Alguns aspectes de l’ortografia de la llengua catalana han estat sempre conflictius, com la ela geminada i la dièresi.

Conjunt d’exercicis corporals que tenen per objecte de desenvolupar la força, l’agilitat i la flexibilitat del cos”. Així defineix gimnàstica l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en el normatiu Diccionari general de la llengua catalana (DIEC). I “anar al gimnàs per no quedar encarcarada” és el que recomana a la llengua catalana l’escriptor, verbívor i membre de la Secció Filològica de l’IEC Màrius Serra. Amb tot, fer gimnàs és una activitat “d’ús restringit per a parlar col·loquial”, segons recull el portal ésAdir, llibre d’estil en línia de TV3 i Catalunya Ràdio que s’ha convertit en obra de referència no normativa i de consulta obligada per a tots els qui treballen amb la llengua.

“En cap cas és admissible la gimnàsia”, precisa l’ésAdir. Però no diu res de la gimnàstica revolucionària, de ressons llibertaris, que en certa manera és el que proposen una desena de divulgadors lingüístics al llibre Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (RBA-La Magrana), que ha coordinat Enric Gomà i surt avui a la venda. A banda de Gomà i el mateix Serra, hi escriuen Magí Camps, Ricard Fité Labaila, Agustí Mas Montroig, Rudolf Ortega, Albert Pla Nualart, Ernest Rusinés, Ramon Solsona i Pau Vidal. Tots ells són lingüistes, correctors o escriptors, amb experiència professional en mitjans de comunicació, i proposen, als capítols respectius, solucions concretes a conflictes o dubtes d’ús gramatical, ortogràfic o lèxic.La presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, Teresa Cabré, té notícia d’aquest llibre per Serra i Quadern, però en desconeix el contingut. Ella espera que no generi una polèmica com la que el 1992 va obrir el Grup d’Estudis Catalans amb El barco fantasma (Llibres de l’Índex), entre els partidaris d’un model basat en la llengua parlada (català light) i els lingüistes favorables a una llengua basada en la proposta de Pompeu Fabra (català heavy). I si no vol polèmiques és perquè l’IEC té “gairebé acabada” la nova gramàtica normativa que ha de substituir la de Fabra, original de 1918 i fixada el 1933. Cabré avança que l’obra ha de tancar-se entre l’estiu i la tardor per poder anar a impremta durant l’hivern i, finalment, sortir editada “per Sant Jordi del 2016”.

Conciliadora, Cabré admet que encara s’està “mig a temps de valorar” si part de la gimnàstica revolucionària proposada pels autors de Canvi d’agulles es pot incloure a la nova taula d’exercicis normatius de l’IEC.

De totes maneres, Cabré adverteix que la gramàtica normativa “serà complexa, adreçada als especialistes”. I diu que caldrà esperar una mica més per disposar d’una gramàtica essencial dirigida al gran públic, amb orientacions més precises i prescriptives. Com les que haurien d’orientar la resolució de conflictes normatius com el de per i per a. Precisament aquest és un dels embolics gramaticals que exaspera els autors de Canvi d’agulles. Però no només a ells.

És el cas de Neus Nogué, coordinadora de Lingüística Catalana de la Universitat de Barcelona, i que va refusar participar a Canvi d’agulles perquè no trobava encertada la idea abans que sortís la nova gramàtica de l’IEC. No obstant això, Nogué admet que a la normativa lingüística “li cal posar-se al dia”. I reconeix que és normal i enriquidor que “els professionals no acadèmics de la llengua” se’n preocupin i animin un debat que “cal normalitzar perquè periòdicament apareix”. I amb efectes que perduren, com recorda Nogué sobre la polèmica vaixell-barco: “Hi ha molts arguments filològics per admetre barco (el català accepta embarcació i embarcar-se), però si no es fa és perquè va quedar estigmatitzada com a bandera polèmica dels anys vuitanta”. També hi ha raons de realisme: Nogué explica que si tots els nens aprenen a l’escola a dir vaixell, “en plena adolescència pugen al barco i ja no el deixen”.

“Som aliats i companys del mateix vaixell i del mateix barco”, ironitza Serra, únic maquinista de Canvi d’agulles que és alhora acadèmic. També diu Gomà que “fer el català més proper i senzill, tot conservant-ne i potenciant-ne la riquesa i l’expressivitat, és un propòsit raonable” que no pretén “trepitjar cap ull de poll”. Però això està per veure, perquè així com tots els autors s’encomanen a Joan Solà com a mestre i referent de lingüista gens fonamentalista, alguns no s’estan de disparar amb bala contra Pompeu Fabra. Ernest Rusinés titlla d’obsoleta “la gramàtica de Fabra que encara avui és norma”. Gomà reitera que “l’obra de Fabra, tan impressionant i venerada, ha deixat la llengua aturada en el temps”. Esclerotitzada. D’aquí la necessitat de dur-la al gimnàs.

Però és Albert Pla Nualart qui va més lluny i culpa Fabra de la baixa forma del català. De fet, compara les “innovacions” de Fabra amb “un exercici d’aprenent de bruixot condemnat a empitjorar” la llengua. “Fabra, en algunes de les seves normes, defensa el català a què ell creu que hauríem arribat si la història (del segle XV ençà) hagués anat d’una altra manera i no pas el català a què hem arribat com a fruit de la història real”, sosté. Fité contemporitza i conclou que “la norma és indispensable” i que “un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la”. El mateix sentencia Serra: “La Norma no pot morir verge. Altrament, s’extingiria l’espècie”.

Gomà aclareix que Canvi d’agulles no tracta “l’agonia hipotètica o millora continuada o revifalla de la mort del català”. I això que un dels seus autors, Pau Vidal, acaba de tornar a situar el debat també en aquestes coordenades a El bilingüisme mata (Pòrtic). Altres grans discussions inspiren els exercicis gimnàstics d’aquests deu autors. Una és la “idea generalitzada que el català és una llengua complicada”, segons explica Gomà. Magí Camps sosté que “no pot ser que l’ortografia d’una llengua moderna” que vol esdevenir referència de milions de parlants “es regeixi innecessàriament per normes recargolades i complexes”. Rudolf Ortega admet que “el castellà té molta sort” de no tenir ni vocals neutres, ni apòstrofs ni esses sonores, però contemporitza amb els autors que no estan d’acord a qualificar el català de més difícil que altres idiomes. “Cap llengua no és difícil; els complicats som els seus usuaris”, postil·la Serra.

Una altra cosa és que el ritme i els recursos d’actualització normativa són infinitament superiors en castellà que en català. Cabré defensa l’IEC i demana que no es facin comparacions amb un castellà on la Real Academia Española “només fa veure que és més àgil” amb periòdiques actualitzacions parcials de gramàtica o diccionari. Serra sí que admet que “l’IEC va massa lent”. Però en culpa la baixa inversió de Catalunya en cultura. Un “mal tracte a la llengua per part de les institucions polítiques” que, segons Serra, genera una “mala consciència que es vol compensar premiant lingüistes”, com Joan Veny amb el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En qualsevol cas, tothom està d’acord que han d’existir “velocitats diferents” a l’hora d’actualitzar la llengua en funció de si ho fa l’acadèmia o els professionals del dia a dia i de les diferències entre registres col·loquials i estàndard. El desacord està en el decalatge de ritmes: mentre Cabré llueix estelada com el neologisme de l’any incorporat per l’IEC, d’altres creuen que arriba tard i que el debat és ara en termes com wifi o whatsap (que, per cert, Fité manté en cursiva a la pàgina 48 i Camps escriu watsap, sense hac i en rodona, a la 31).

Des d’un angle molt diferent ho veu tot plegat el director del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Carles Segura: “Al sud del País Valencià, l’ús social de la llengua està en una situació tan desastrosa que qualsevol proposta o debat normatiu el rebem en un segon pla”. I no és que Segura no s’hi dediqui: com a professor de sintaxi discuteix amb els seus alumnes sobre simplificacions normatives, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ultima “un document que incorporarà mots i expressions no normatives”. Ara bé, la seva preocupació principal es reflecteix en els 15 grups de 60 alumnes que estudien Magisteri a Alacant: “Només entre un 12% i un 15% són valencianoparlants”. La Norma potser no morirà verge, però la llengua pot morir per falta d’ús als Països Catalans. Cal fer molta gimnàstica revolucionària.

Taula d’exercicis heterodoxos

M.ANDREU

De les pàgines de Canvi d’agulles i de la consulta a alguns autors i lingüistes de l’Institut d’Estudis Catalans i de les universitats de Barcelona i Alacant, surt aquesta mostra d’exercicis o propostes de simplificació del català, que no implica que s’hagin d’acabar posant en pràctica.

Simplificació de mots compostos. Magí Camps proposa eliminar guionets, duplicar esses i erres i suprimir les tes dels prefixos avant- i post- de les paraules compostes. L’objectiu: fer-ne més fàcil l’ortografia. Així, es podria escriure de forma intuïtiva però legal extrarradi, guardarroba, dinossaure, ecossistema, girassol, pocassolta, sotsecretari o avantítol.

Arreglar la dièresi. Rudolf Ortega defensa mantenir els dos puntets sobre la i i la u com a recurs gràfic quan són tòniques i no es poden accentuar, i també quan la u sona darrere de les consonants g i q. La resta d’usos de la dièresi, com a suïcidi o intuïció, els qüestiona fins a suggerir de prescindir-ne perquè un signe que va néixer per pronunciar com un hiat dues vocals que no formen diftong, ja no té sentit si la parla ràpida i espontània genera el diftong “i dificulta, i molt, l’escriptura de les dièresi”.

Escriure ‘per’ o ‘per a’? Ricard Fité diu que la normativa sobre la distribució de les preposicions per i per a és “poc funcional i difícil d’aplicar”. Per això s’estén l’alternativa simplificadora proposada per Joan Coromines i ampliada per Joan Solà consistent a escriure exclusivament per davant d’infinitiu. Teresa Cabré avança que segurament la nova gramàtica normativa de l’IEC no serà tan prescriptiva com això.

Limitar la doble negació. Pau Vidal escriu en contra de l’ús i abús de la negació pleonàstica i diu que és un “recargolament que s’ha fet tan abassegador que fins i tot escriptors de debò com Ramon Solsona i Marta Rojals hi cauen esporàdicament”. Argumenta que es pot prescindir de l’adverbi no quan ja hi ha una altra partícula negativa a la frase: mai, res, ningú, enlloc. Mantenir la doble negació és un cultisme i una pràctica “perillosa en mans de profans” perquè tergiversa usos forans impropis del català, com ara traduir el nunca castellà per mai no.

Mantenim la ela geminada? Neus Nogué argumenta que “suprimir la ela geminada seria una decisió ortogràfica molt avançada”. Però com que ningú s’hi atrevirà, potser sí que caldria revisar algunes orientacions d’ús sobre la llengua oral i assumir que només en alguns mots del baleàric (al·lot o al·lota) la ela geminada es nota. “Seguir demanant als locutors de mitjans audiovisuals que la pronunciïn és situar-se fora de la realitat”, conclou.

Nou vocabulari. Màrius Serra va fer una enquesta demanant quines paraules caldria que l’IEC incorporés; va obtenir 5.000 respostes i més de 300 expressions no normatives (castellanismes, localismes i neologismes) susceptibles de ser acceptades per votació popular. El top ten és: lo (en comptes d’allò o el que), algo (en comptes de quelcom), apretar (per collar), carinyo o carinyós, tamany (en comptes de mida), puro (per cigar) i barco. Tot és posar-s’hi perquè, com recorda Ricard Fité, fins no fa gaire no eren correctes mots que ara sí que ho són, com lentilla, estressar, mansió, progre, verduleria, xat i zàping.

Respectar més els localismes. Carles Segura diu que es podrien “tenir més presents les entrades que l’Acadèmia Valenciana ha arreplegat i l’IEC no accepta”. No obstant, admet que amb el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans es pot “exercir normativament de valencians sense massa retrocessos”. Qui sí que es queixa és Agustí Mas Montroig, que reivindica andorranismes com guit (persona o animal poc fiable), aixarnola (espurna), trasteria (entremaliadura), rivell (despertador), pixella (gerra) o esfarnacar (trinxar). I Enric Gomà aposta per barcelonismes com anar de Sant Pere a Sant Pau, créixer com els arbres de la Rambla i anar bé per anar a Sants.

Admetre castellanismes. L’escriptor Ramon Solsona diu en el seu text que “ni tots els castellanismes fan olor de sofre ni tots tenen la mateixa consideració”. I així com Gomà, per exemple, reclama acceptar trajo o trabanqueta (un fals castellanisme que prové d’entrebancar), Solsona reivindica per la seva banda colmado, loco (pronunciat lòcu), quinto (de cervesa) i al tanto de que no et fumin un mal tanto o al tanto, que va de canto.

MÉS INFORMACIÓ