Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“A Barcelona només conec tres col·leccionistes menors de 60 anys”

Artur Ramon, antiquari i historiador de l'art, que presenta nou llibre i participa en la nova fira FAMA

L’antiquari i galerista Artur Ramon al MNAC, al costat de l’obra 'Martiri de Sant Cugat' (1504-1507), d’Aine Bru, a l’esquerra.
L’antiquari i galerista Artur Ramon al MNAC, al costat de l’obra 'Martiri de Sant Cugat' (1504-1507), d’Aine Bru, a l’esquerra.

Artur Ramon (Barcelona, 1967) és l’exemple que un antiquari pot néixer però també s’ha de fer. Membre d’una saga de quatre generacions d’antiquaris, ha sabut crear-se un perfil propi d’acord amb els temps actuals. “Vaig néixer en una família d’antiquaris centenària. La primera notícia del negoci és de 1911, amb el meu besavi a Reus. El 1926, el meu avi va anar a Sitges buscant una oportunitat, en el moment que va obrir el Cau Ferrat, i el 1942 va obrir les portes de l’espai actual del carrer de la Palla, 23-25, que va continuar el meu pare. Vaig estudiar Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, cosa que em va donar un mapa del tema, i després em vaig formar a Cambridge i Londres i, sobretot, vaig viatjar per Itàlia durant quinze estius seguits veient esglésies. Cal ser molt insensible per decidir no seguir en això”, explica.

La crisi ha eliminat la classe mitjana, que era el motor. Ara el mercat és global”

“Després de 100 anys venent a museus i col·leccionistes, tens un prestigi guanyat, però és molt fàcil perdre’l, en aquesta professió. Cada dia cal millorar-lo. El meu pare va dinamitzar el sector i va fer coses que ara es tornen fer, com per exemple la primera exposició a Carles Casagemas. Per això vaig pensar que havia de definir un perfil propi, unint la personalitat de l’historiador de l’art, el comunicador i l’antiquari”.

Gran expert en dibuix espanyol i italià dels segles XVII i XVIII, sobretot Giovanni Battista Piranesi, Ramon compta des d’ahir amb un nou llibre sota el braç: Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari (Elba), un recorregut personal pel principal museu català, en el qual analitza de forma distesa i “dessacralitzada” algunes de les seves obres més destacades.

“La professió d’antiquari té futur si és capaç d’adaptar-se als nous temps. El món ha canviat molt en funció de la tecnologia, i l’antiquari segueix instal·lat en un altre món. I aquí ve el conflicte”. Per això, segons Ramon, és important la nova Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona (FAMA), que va començar ahir a les Drassanes, després de dos anys sense celebrar-se un saló del sector a la ciutat.

“FAMA és necessària per al sector. Necessitem tornar a ser al mapa, i les fires donen visibilitat. Amb el temps, el model de botiga tradicional no funciona tant com la celebració de fires. La gent prefereix anar a una fira i veure’ns a tots en una hora, que no anar de botiga en botiga per tot Barcelona. Hi ha una generació d’antiquaris joves que han decidit liderar projecte, com al seu dia vam fer d’altres”. Per això, no ha dubtat a secundar la iniciativa al costat de 29 antiquaris més.

Pel que fa al debat de fira d’art a Barcelona sí o no, Ramon s’hi manifesta obertament a favor. “Es podria fer, però no hi ha voluntat; el sector no s’uneix, i sense unió no hi ha fira. Tot està duplicat, i no hi ha manera de posar-ho d’acord. Podria reunir 40 o 50 galeristes de nivell; Barcelona té tot el que cal per celebrar-la”.

“Ribalta? Velázquez!”

Retrat de 'Ramon Llull' de Ribalta que Artur Ramon assegura que es de Velàzquez.
Retrat de 'Ramon Llull' de Ribalta que Artur Ramon assegura que es de Velàzquez.

A Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari, el llibre d’Artur Ramon, l’autor repassa de forma distesa algunes de les obres del MNAC. Però també es posa seriós. Segons Ramon, la pintura Ramon Llull, atribuïda a Ribalta, és de Velázquez. “Si es compara amb el seu període de Sevilla, d’abans d’arribar a Madrid, i s’observa el fons vermellós que ve de l’escultura barroca i es compara amb els tons, la postura i la llum de L’aiguader de Sevilla, no hi ha dubte. A més, Ribalta no pintava així. És una altra cosa”, explica. La qüestió, diu Ramon, no és nova, ja que el crític italià Roberto Longhi va dir sempre que era de Velázquez.

Tot i això, a la part del darrere del quadre apareix una inscripció en què s’assegura que va pertànyer al marquès del Carpio, en l’inventari del qual constava “Retrat de Ramon Llull, original de Francesc Ribalta”, i així l’exhibeix el MNAC. “Els experts en Velázquez tenen un problema de transició. Els que dominaven el tema són molt grans, i la nova generació no acaba d’agafar el relleu”, explica Ramon, que augura “sorpreses amb el Velázquez jove, quan es posin seriosament a revisar la qüestió”. Per Ramon, el tema no és altre que “la contradicció entre l’ull i el document: l’etern debat de la historiografia moderna de l’art”.

En un món dominat per la tecnologia i la immediatesa, sembla estrany que se segueixin comprant i venent obres d’art, i encara més si és art antic. “Una obra d’art, el que et produeix és un plaer estètic. El problema és que, per comprar, hi hauria d’haver una mínima educació visual, i en aquests últims anys hi ha un gran dèficit en educació visual. Un nen aprèn a llegir i escriure amb cinc o sis anys, però no li ensenyen a veure gairebé mai, o molt tard. A més, caldria explicar la història de l’art d’una manera més propera”. I fent seves les paraules del seu professor José Milicua: “Un quadre és un món en condensació, el repte és desxifrar i traspassar la imatge”.

Ramon és molt crític amb l’ús de la tecnologia en els museus. “Si posem obstacles entre el públic i les obres, no hi haurà interacció. Ni audioguies, ni Nintendos, ni la pornografia contemporània de l’ego de posar-nos d’esquena a les obres d’art per fotografiar-nos-hi. Sort que s’ha prohibit l’ús dels pals per fer selfies. Jo no deixaria entrar mòbils als museus. El que cal fer és mirar les obres”.

Tot això porta, al seu entendre, que “sigui difícil crear un grup de gent col·leccionista que compri art antic”. Per això, Ramon no dubta a assegurar que “de col·leccionistes de menys de 60 anys a Barcelona només en conec tres”, tot pintant un panorama poc favorable. “La crisi ha fet que perdem la classe mitjana, que era el motor, però ara té altres problemes. Cal anar a la classe alta, i Espanya té la que té. Cal buscar-la al món”.

I continua: “No s’està produint un relleu generacional, ja que un noi de 13 o 14 anys, acostumat a jocs de simulació, costa molt arrossegar-lo al món de la cultura”.

Coneixedor com pocs al món de l’art barceloní i català, Ramon es posa seriós quan parla de la política d’adquisicions de la Generalitat: “No té recursos per comprar, i a fora es perd molt patrimoni. Amb el que costa mantenir els museus, i no hi ha pressupost. El que sí que podem discutir són les prioritats en la política museística”. També reben els responsables municipals: “Si t’has de gastar el que costen el nou Museu del Disseny o el Museu de Cultures, quan tens al teu British o el teu Louvre i el dotes amb 900.000 euros per a activitats per a tot l’any, que és el que val una exposició mitjana, doncs això és el que cal veure: com es reparteix el poc pressupost que hi ha”. I per al Ministeri de Cultura: “Em dol que la gran majoria d’adquisicions de la Junta de Qualificació acabin en museus de Madrid i cap als catalans, sobretot si en museus com el MNAC el Ministeri està present en el Patronat. Suposo que el clima polític actual no hi ajuda”.

El model de botiga tradicional no funciona tant com la celebració de fires”

Pel que fa a l’Esplanada-Muntanya dels Museus que impulsen les administracions a Montjuïc, Artur Ramon afirma que fa deu anys, “quan ningú parlava d’això, li vaig llançar a Xavier Trias la idea d’incorporar els dos pavellons de la Fira en desús al MNAC”. Ara es limita a assegurar que no coneix bé el projecte “dels pavellons de la discòrdia”. I sobre el Museu de l’Hermitage que s’instal·larà a l’edifici de la duana del port, creu que Wagensberg, al capdavant del projecte, “ho farà molt bé i no serà una simple franquícia del museu rus”, però afegeix que “el model havia de ser el de concentració, i no el d’anar obrint nous centres”.

Finalment, sobre el litigi per la col·lecció d’art de Muñoz Ramonet entre les seves filles i l’Ajuntament de Barcelona, és lacònic. “Elles sempre han estat un pas per davant, però les obres al final acabaran sortint, com surten els cadàvers llançats a l’aigua. Serà l’oportunitat de tenir un museu com el Frick o el Morgan a Catalunya”.

Diumenge, el dia que tanca el FAMA a Barcelona, Ramon viatjarà a Maastricht per participar (durant anys ha estat l’únic català) a TEFAF, la fira d’antiquaris més important del món. Després anirà a París. “Cal moure’s per poder vendre. El mercat és global. Si no viatgés, fa deu anys que hauria hagut de tancar”, rebla.