Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Nacionalismes

El seny hauria d’aconsellar els catalanistes de fer-se dir ‘catalans’ i prou

Imatge d'una manifestació independentista.
Imatge d'una manifestació independentista.

El poeta anglès Percy B. Shelley va dir que el llenguatge va crear el pensament, que és una manera de dir que no hi ha pensament sense llenguatge, i la lingüística moderna ha sabut demostrar que Shelley tenia raó. Un exemple: en les nostres llengües, la petjada que el nacionalisme deixa en el diccionari es detecta amb el sufix -ista. És curiós que els diccionaris incloguin catalanista i espanyolista, però cap diccionari inclou, per exemple, portugalista, ni gibralterista, ni andorranista, etc. I a Europa tampoc tenim anglaterrista, francesista, holandista, etc. Només en els diccionaris catalans més recents trobem basquista, galleguista o valencianista amb connotacions nacionalistes. A l’Alcover-Moll només hi ha valencianista.

Podríem pensar que els adjectius en -ista només existeixen als països amb conflictes nacionalistes; però no! A Anglaterra, on també n’hi ha, si bé aquests adjectius no existeixen, les denominacions tenen dues paraules: nacionalista escocès, nacionalista gal·lès, etc., que és una altra manera de dir el mateix.

A Espanya, pel que fa als partits polítics, tenim no pocs partits nacionalistes. A Euskadi (PNB), a Galícia (BNG, ara escindit) i a València (BNV). A Catalunya, tenim CiU i ERC (Nacionalistes d’Esquerra ja ha passat a millor vida, igual que, a les Balears, la corrupta Unió Mallorquina). En l’àmbit estatal, també trobem nacionalistes espanyols que tampoc incorporen l’adjectiu en el seu nom, com ara PP i UPyD, sobretot aquests dos. A vegades em pregunto si no hi hauríem d’incloure també altres partits que, sense ser específicament nacionalistes espanyols, tenen membres que es posen nerviosos quan es parla de la llengua catalana.

No he comptat mai el nombre de vots de tots aquests partits nacionalistes (com a mínim sis, sense comptar els que potser apareixeran durant aquest any tan electoral); però em sembla que el nombre total seria una mica escruixidor, perquè el nacionalisme sempre ha demostrat que no pot crear sinó malestar i conflictes, sovint molt greus, sobretot quan té el poder. El nacionalisme no dialoga mai amb altres nacionalismes i la seva tendència és el rebuig de qui no hi està d’acord. En la seva identitat, hi ha inclosa la guerra, com la història ha demostrat, perquè es basa en el “jo sóc millor que tu i tinc més drets que tu, perquè he nascut uns quilòmetres més enllà o més ençà”. Jo, que sempre he sentit desconfiança pels nacionalismes, sobretot pels més poderosos, penso que els que preferim la pau, la tranquil·litat, els bons aliments, les lletres i les arts, no podrem encaixar mai en cap nacionalisme, ni identificar-nos en cap grup -ista que designi una dèria nacional.

El seny, doncs, hauria d’aconsellar els catalanistes de fer-se dir catalans i prou. Potser deixant de banda el sufix -ista en el sentit que hem vist, aconseguiríem afinar el pensament per tal que aquest no es deixi enganyar pel llenguatge. Però no n’hi hauria prou: també hauríem d’intentar que el mot nacionalista acabés sent un arcaisme, a base de col·locar-lo al seu lloc (tan tacat de conflictes!). Potser aleshores, en lloc de fer-nos la guerra els uns als altres, podríem començar a dialogar, que és el que fan els éssers racionals, als quals, com va dir molt bé Shelley, el llenguatge els configura el pensament.

Cal afinar el pensament perquè aquest no es deixi enganyar pel llenguatge.